dijous, 27 de novembre del 2008

Quan un déu cau...


Quan un déu cau, llàgrimes divines omplen els rius i llacs. Se senten fortes les cançons vora les fogueres. Al cel desapareix una estrella i, a la terra, neixen homes més llestos. Quan un déu cau, mil homes ascendeixen, encara que mai arribin prou amunt. Mor una esperança, neixen moltes ambicions. Els dies es tornen més foscos encara que més bombetes il·luminin les nits. Quan un déu cau... Quants déus deuen haver caigut avui? El meu agnosticisme és tant feble que tinc ganes de creure. Vull veure com seran els nous déus. Els que ascendiran quan a la gent li manqui de nou l'esperança, i li sobrin les ambicions.


foto: Cisterna de Yerbatan, Istambul (antiga Constantinopolis [antiga Byzàntion], en honor a Constantí el gran, un home que es va creure un déu).

1 comentari:

Albert Johé i Martí ha dit...

Et recomano una autora molt interessant anomenada Lian Xiaoping. El nostre objectiu és esdevenir divinitats i falta molt poc per aconseguir-ho :)

Ja hem fet unes quantes passes i podem veure el final del camí.