diumenge, 27 de maig de 2012

El bosquet de la Guatlla




Fou durant una agradable vesprada a la ciutat de Tolosa quan, a taula estant, Francesc Eiximenis conegué a Guislabert, que mes tard seria el primer de la casa dels Caille. Corria l'any del Senyor de 1372, i a taula no hi mancaven bones viandes. El plat principal, unes guatlles amb hortalisses de la terra i gingebre abundant, va meravellar al gironí. Veient el delit amb què atacava a una de les ales de l'au, el cuiner, un home fornit dit Guislabert, s'hi va atansar, perquè fruïa de tot cor quan un hoste seu gaudia menjant. El franciscà, commogut, va prometre d'escriure totes les receptes que se servissin en aquella fonda, i esdevingué un parroquià més. L'amistat entre Francesc i Guislabert fou estreta i no hi mancà mai un raig de vi o una llesca de pa.

Després d'un parell d'anys, i havent acabat la seva formació, Francesc va tornar-se'n cap a les terres del comte de Barcelona i després més al sud fins a València, on va recollir totes aquelles receptes en el  Llibre de Sent Soví, o Llibre de totes maneres de potatges de menjar. La sort de Guislabert el dugué al nord-est fins a un llogarret  molt proper a Lió. Fou justament a la seva nova fonda on la comitiva del venerable arquebisbe de Lió, Primat de les Gàl·lies, s'aturà una nit de fort temporal. Tot i l'hora intempestiva, Guislabert buidà el rebost i serví les millors viandes. I de nou reeixí el miracle que tan sols ell sabia provocar en qui tastava ses menges. L'arquebisbe quedà impressionat, i als pocs dies els grans homes de Lió ja desfilaven per la seva taula. I fou així com, finalment, el primer diumenge de juny de l'any del senyor de 1379 el bon rei Carles, dit el Prudent, tingués a bo visitar la renombrada fonda de Guislabert. I havent menjat les guatlles farcides que ja tastà Eiximenis anys enrera, va otorgar a Guislabert el cognom Caille, altrament dit ‘guatlla’ en la llengua franca, així com la propietat del petit bosquet ric en dita au que s'estenia rera la fonda.

Han hagut de passar molts segles perquè de nou un català, un servidor, torni a aquell bosquet. Ara al Bois de la Caille ja no hi queden guatlles, però sí bons arbres que puc veure des de la finestra cada matí mentre, endormiscat, imagino quin gust deurien tenir les menges de Guislabert de la Caille.


dimecres, 23 de maig de 2012

La Renaixença


La tradició kàrmica explica que per néixer primer cal morir, ja que el naixement no és més que un dels passos cíclics en l'etern girar de l'existència.

...i després de quasi dos anys, crec que el blog ja el podríem donar per mort i enterrat. Per tant, aprofitarem l'oportunitat per fer-lo renéixer com una au fènix! Espereu. Jo de fènix en tinc poc. En direm renéixer com un pardal. Sí, m'agrada! D'acord, d'acord, ara us esteu preguntant per que us foto un rotllo així per reobrir el blog... L'inspiració m'ha vingut avui mateix, sortint de la nova feina a l'IARC (Lyon, França). Resulta que just davant de l'edifici on treballo, i també a un dels costats, hi ha un parell de negocis de pompes fúnebres. La coincidència és diguem que interessada (tot i ser poc agradable), per que precisament estic en un centre per a la recerca del càncer i... Touché un altre cop, no ho digueu, ja ho escric jo: Què t'empatolles? Doncs això, que m'he mudat per un o dos anyets a França, que com que no us tinc a prop les parides us les hauré d'escriure per aquí, i que si no us agrada... Deixem-ho per avui, que ja veig que se'm comença a enganxar el mal humor francès.