dimarts, 29 de juny de 2010

Quan arribes a Ítaca...


Després d'eons cercant el camí, tot d'una un dia t'adones que ets a la platja de la teva pròpia illa. Allò que anhelaves ja ho tens a les mans, però no reconeixes els boscos ni les roques, i l'aigua no té el gust que recordaves. Imbuït d'una olor extranya però propera, camines incert cap a casa resseguint el vell rierol de l'infància. Poses cares als llocs que no han canviat massa, com la gorga envoltada de salzes on et banyaves de petit o el roure gran del turó. Finalment, arribant a la porta, t'atures i mires enrera. Ha estat un camí molt llarg, tant que ja no saps si vols deixar-lo enrera, tant que ja no saps si realment vols creuar la porta que tens davant. Sabedor que res serà com ho vas deixar, t'inunda la por mentre amb els dits acaricies la fusta vella i el forrellat mig rovellat. I en aquest instant, tu, vencedor de cíclops i sirenes, navegant infatigable, l'heroi que ha desafiat als déus, et sorprens a tu mateix fent una passa enrera. Llavors, oblidant-te de brandar espases o moure peces en taulells, simplement piques a la porta. T'obren i camines incert cap a una foscor tèvia. Una mà quasi desconeguda pren la teva, i et du en silenci cap on el cruixir del foc se sent més fort. Sense necessitat de dir res, ressegueixes el seu cos il·luminat per les flames de la llar, recordant-lo de fa massa anys. Tot d'una, ja no cal pensar més enllà d'aquest instant i, tot i que al cap hi tens mil dubtes i pors, deixes que tot es disolgui lentament. No saps què passarà l'endemà, però tampoc ho vols saber. Sentint-te de nou a casa, ja res t'importa.

dimarts, 22 de juny de 2010

Perpetuum Mobile


Ens obsessionen les coses que duren.
Volem perdurar, ser eterns.
No estem disposats a simplement "passar".
Volem deixar petjades, records.
Busquem crear engranatges que no s'aturin mai.
Perpetuum mobile, el somni d'un boig.

dilluns, 14 de juny de 2010

Dibuixant constel·lacions


Les quatre de la matinada. Estirat sota les estrelles xiulo Bona nit, dels Pets, mentre les llàgrimes em regalimen gentilment per la cara. L’instant és tant bonic, tant irrepetible, que simplement soc feliç. Sona una guitarra i d’altres que també xiulen amb mi, i l’embruix del moment espanta les últimes convulsions d’una nit que ara recordo. Recordo que la màgia es va perdre i no vaig voler cercar-la. Recordo com el més desesperat i infeliç dels amants repartia abraçades sinceres. Recordo rialles vora la piscina i plors pels racons. Veig moltes cares dient-me “Vine, parlem”, i em veig a mi mateix amunt i avall com una titella. Recordo piruletes i en sento el gust dolç. També hi ha cares noves cuidant-me els amics, cares que somriuen. Hi ha amigues plorant per amigues i adversaris donant-se consells. Al final soc incapaç de saber el desenllaç de la nit, tot és tant complicat que tansols em queda felicitar al guionista. M’aixeco, m’acomiado, i vaig a dormir. L’última escena? Ell dormint en una cadira. Li frego els cavells com a un germà petit, i el deixo allà, no és mala persona. Just després ella el desperta i el du al llit. No ens creuem, no ens mirem, no hi ha paraules. Tanco els ulls.

Deuen ser cap a les nou del vespre, se serveix el sopar en tres taules plenes de gent. Tasto la truita i no puc endevinar si és o no de roquefort. Mentrestant, a taula s’arregla el món, començant per la universitat. M’agraden aquestes converses. A la meva taula hi seuen un noi i tres noies que no havia vist mai. M’agrada conèixer gent nova. Havent sopat comença la música i la tonteria. Guerres de cançons, rialles, i un continu d’omplir gots. És fascinant veure com els transforma, com l’ayahuasca als xamans, i els guia cap als racons de la nit, obrint-los el cor. A la piscina hi ha qui es banya, d’altres xerren aliens a l’engranatge que s’ha començat a moure. Es perd la gent i, amb la curiositat, neixen els primers rumors. “Saps què està passant a d’alt?”, “Ves a parlar-hi”, “A tu t’agradaria que això anés així?”, “Fes algo, Jordi!”… Prooooou!!!! – Voldria cridar-los – No enteneu res! No és tant senzill… Però no ho faig i tansols responc fluixet que no hi puc fer res. Sento una barreja de remordiments i culpa. Tinc la incerta sensació de que algú comptava amb mi. Ho sento, però no entenen que no soc la persona adient, es neguen a despertar del somni. El que és impossible és impossible i a més no pot ser. Quelcom s’ha trencat per sempre.

Les dues de la nit, o potser és més tard. M’he desentès totalment del seu destí. És la seva vida. Deixo de ser una titella i parlo amb la gent amb qui em sento més cómode. D’una banda gaudeixo de l’instant, assaborint la tribialitat de la conversa. Per l’altra tinc una espina clavada que em fa desitjar que una parella per fi s’entengui aquesta nit. Em dol no poder explicar tot el que està passant, però de fet potser és millor així. Parlant de sèries, giro una nova pàgina del meu llibre. Nous personatges, noves aventures. Al final no hi ha un adeu, sinó un fins aviat.

dimecres, 9 de juny de 2010

Capcot


A vegades, quan alguna cosa no surt com voldríem, ens deixem vèncer per la fatalitat. Sí, és aquella desagradable sensació de tenir una pesada llosa a l'esquena. Una càrrega feixuga que no ens deixa moure'ns, que fins i tot ens fa anar amb l'esquena doblegada, capcots. Comences exclamant "merda!" i acabes que no saps si estàs malalt o ho estaràs en breu, per que et sents fluix, derrotat, i sense esperança. Té gràcia, per que potser una hora avans estaves fort, alegre, i confiat. Però així és la vida. Sí, tots sabem que cal relativitzar, que no hi ha res massa greu (excepte la pròpia mort), que al final anem sempre endavant. Però, siguin grans o petites, hi ha coses que ens toquen i ens enfonsen, com quan jugàvem a enfonsar baixells. No, no tinc la sol·lució a aquests mals tràngols que ens toca passar de tant en tant, però sí us puc dir que acabem deixant-los enrera. Per tant, només us puc dir que paciència, que us animeu, i que tot queda enrera.

Avui camino doblegat, fins i tot el temps s'ha complotat en contra meva. No obstant, serem pragmàtics: Primer farem un RESET i després, havent guanyat temps per respirar, tocarà prémer AV PAG i reescriure el guió. Tampoc és tant greu, la vida per sort no s'atura i si no saps com anar endavant, s'encarrega ella d'agafar-te la mà i estirar-te cap el futur. A més, tot sovint les coses es solucionen soles. Temps al temps, que va dir un mestre.

dimecres, 2 de juny de 2010

Théâtre des Variétés V


Quan un fill hereda una fortuna també es queda orfe, i llavors cal preguntar-se si la felicitat té o no un preu pagable amb lliures. Qüestions com aquelles havien motivat l'ingrés del jove Edward Alexander Crowley al Trinity College de Cambridge, per a estudiar filosofia. Amb 11 anys havia quedat orfe i heredat la fortuna familiar. Des de llavors, l'entorn cristià purità de les escoles-residència va esdevenir un jou cada dia més feixuc. Per sort, Cambridge havia estat la seva salvació. La llibertat de pensament i d'acció havien absorbit fins l'últim bocí del seu cos i del seu esperit. Havia trencat per sempre més amb la moral cristiana i abraçat la màxima: "Fes el que vulguis". Però ja feia uns anys d'allò, i ara el senyor Crowley era un home respectat de la burgesia galesa, aficionat als viatges i a l'alpinisme, i membre d'algunes societats privades de les que molt pocs havien sentit a parlar.

Les festes dels Stanford, així com les dels Cornwell, Stockton i un llarg etcètera, resultaven el terreny perfecte per als seus jocs. Després de marcar-se l'objectiu més sucòs, lady Cristine Lafford, havia iniciat un assalt implacable a base de somriures, xiuxiuejos, i mirades. Sabia bé del puritanisme de la dama i sabia exactament com ferir-la. Després de cortejar-la per una bona estona, va passar a la fase divertida del joc. Triaria a una serventa i la duria al jardí. Era tant fàcil jugar amb la gent. La moral els feia tant febles davant seu. Els confrares de l'Ordre Hermètica de l'Albada Daurada tenien tota la raó, l'ésser humà era feble si no feia la seva pròpia voluntat. Havia après molt des de que havia deixat enrera el nom d'Edward Alexander per prendre el d'Aleister.

Tornant del jardí, poc després de la una de la matinada, va dirigir-se directament cap a lady Lafford i li va dir: "M'ho he fet amb la cambrera". Aquell era el punt més interessant de tots els seus jocs. Bé, aquell i el que seguiria al cap d'unes hores quan, en l'intimitat del seu sancta santorum, encendria 5 ciris als extrems d'un pentacle traçat amb cendra que contindria, al centre, una solitària gota de sang. Així estava escrit al Liber Legis, i així ho faria. El coneixement absolut tenia un preu, però era insignificant si el pagaven els demés. Abans de tot plegat, però, hauria d'encarregar-se del passarell que entretenia a la dama jugant a escacs.