dimecres, 28 de juliol de 2010

Històries del metro


Metro de Barcelona. Dues noies extrangeres parlen en anglès, i jo, indiscret, escolto. Una ha trobat a algú especial a Barcelona i s'està plantejant si tornar a la seva vida anterior (a casa, amb el seu nòvio que vol casar-se i formar una familia), o bé llançar-se a aquesta bogeria incerta que li ha sorgit inesperadament aquí. L'altra l'aconsella. Li diu que s'ho pensi bé però que no tingui el més mínim remordiment per la decisió que prengui. Li diu que l'important, l'únic important, és ella. Li diu que no pensi en el que deixaria enrera si es llancés a l'aventura. Li diu que qui deixa enrera ja s'espavilarà, que no és problema seu. Jo, assegut al costat d'una d'elles i davant de l'altra, no puc no pensar en la persona que potser es quedarà sola al que la noia anomena casa...

Entre l'extrem de fa 50 anys, on les parelles es casaven i era per sempre passés el que passés, aguantant el que fos a qualsevol preu, i l'extrem d'avui, on no hi ha gens de compromís i tot es redueix a què vull ara, hi ha d'haver un punt mig. Als humans sempre ens ha costat valorar el que ja tenim, i una força extranya ens empeny a voler més i millor. Però no sé si aquesta força ens empeny o no cap a la felicitat. A hores d'ara, la noia del metro potser ja ha pres una decisió. Sigui quina sigui, si l'ha pres només pensant en ella, el món potser és una mica més trist.

dimarts, 27 de juliol de 2010

Bloody Sunday


Avans d'ahir vaig veure la pel·lícula Bloody Sunday. Bàsicament descriu amb precisió el Diumenge Sagnant de 1972 al Bogside de Derry, Irlanda del Nord, on el primer batalló de paracaigudistes Britànics va dispersar una manifestació pacífica, pro-drets civils, amb foc real. Van morir 13 persones (14 comptant la mort posterior d'un dels ferits) i una trentena més van ser ferides, tots anaven desarmats. Aquests fets potser us sonen o potser no, però és del que parla la cançó d'U2 Sunday, Bloody Sunday. Del que volia parlar-vos avui, però, és de la reflexió que fa Ivan Cooper (polític organitzador d'aquella marxa pro-drets civils) al final de la pel·lícula, quan es descobreix la magnitud de la tragèdia. Resumint, afirma que després d'allò, l'únic vencedor va ser l'IRA, i que aquella mateixa nit desenes o potser centenars de joves amics d'algun dels morts ingressarien a les files de l'IRA. Afirma que el govern Britànic, amb aquella acció desmesurada, va sembrar la llavor de l'odi i iniciar un camí sagnant molt difícil d'aturar. Tot això va passar a Europa, a Irlanda, i lluny d'aprendren, avui llegeixo a les noticies que els Estats Units han estat amagant sistemàticament la mort de civils a l'Afganistan. Què estan sembrant al món? Què estem sembrant? Penseu en què farieu vosaltres, com els Irlandesos, com els Afganesos, si assassinessin al vostre pare o al vostre germà...

No se sabran mai els noms dels afganesos morts. En canvi, sí coneixem els detalls de cadascun dels Irlandesos morts aquell diumenge sagnant.
Avui, els recordo:

John Duddy (17)
Patrick Joseph Doherty (31)
Bernard McGuigan (41)
Hugh Pious Gilmour (17)
Kevin McElhinney (17)
Michael Gerald Kelly (17)
John Pius Young (17)
William Noel Nash (19)
Michael M. McDaid (20)
James Joseph Wray (22)
Gerald Donaghy (17)
Gerald McKinney (34)
William Anthony McKinney (27)
John Johnston (59)

dilluns, 26 de juliol de 2010

Diumenges al tren


Cap de setmana tèrvol, ensopit, com si un núvol m'hagués perseguit sense treva tapant-me el sol. Mirant per la finestra del tren, reflexiono: Què m'ha faltat aquest cap de setmana? Energia? Ofertes engrescadores? No... És una altra cosa. Aquest cap de setmana m'he deixat vèncer per l'apatia. Per sort, però, tinc a l'abast un antídot que em farà servei. Arribant a Barcelona posaré una rentadora, fregaré els plats, i en definitiva, posaré una mica d'ordre al meu petit món. En tot el procés m'evadiré de mi mateix i, satisfet, et recordaré quan entri al llit i em deixi endur cap a tu. M'agrada sol·lucionar els meus insignificants problemes al tren, mentre sona Holst o qualsevol altre. Tornant a espiar per la finestra, deixo que el sol m'escalfi la cara. Recupero part de l'energia vital i sospiro. En un segon d'inspiració recordo que avui és l'aniversari del meu germà i de la Gusi, els hauré de felicitar. Al tren però, mai hi ha cobertura, hauré de deixar-ho per després. Tot just passo per Sant Celoni... Curiòs nom. Obro de nou el menut llibre d'en Xuan Bello i simplement em deixo portar, com el tren pels seus rails.

dimarts, 20 de juliol de 2010

Hanwell Insane Asylum II


Hola? Hi ha algú? No sé ben bé per que segueixo la voluntat no escrita d'un mort, però després de veure el que vaig veure, sento que l'únic que puc fer per compensar aquell horror és deixar-ho per escrit. De mi tansols els diré que soc un agent federal. Sí, jo vaig ser al Hanwel Insane Asylum l'endemà de "l'incident" i vaig veure l'horror. Com hauran llegit als diaris, es va produïr un rar brot de ràbia a l'Asylum que va provocar la mort de bona part del personal i els interns del centre. Encara que m'hi jugo la feina, els diré que això és absolutament fals, aquesta és la versió autoritzada dels fets, la que ens vam inventar els de l'agència federal per a successos paranormals...

El primer que ens vam trobar en arribar al lloc dels fets va ser el clàssic cordó policial. Atrets per l'absència del personal a les seves llars, així com la desaparició d'un professor (o potser era periodista?), la policia va entrar a l'Asylum i es va trobar una manada de cossos deformats que els van atacar salvatgement. Tansols amb armes pesades van poder aturar aquelles masses de carn poseïdes de furia. Un cop dins, entre els cossos mutilats i la sang que ho banyava tot, vaig trobar una bossa amb abundant informació escrita i una càmera de fotos. L'infeliç que havia fet el recull d'informació era John McFarlane, oficialment un professor a l'institut HP Lovecraft d'Arkham, però amb un contracte per obra i servei amb el Daily Miskatonic News. Al soterrani de l'institució també vam trobar abundant material esotèric que em permet explicar-los "la veritat" del que va passar.

La tràgica mort d'un pacient i un parell de celadors del centre fa unes setmanes, va fer atraure l'interés de la premsa sobre l'institució, i així és com McFarlane, simulant una avaria al cotxe entra a l'institució. En arribar, deuria trobar-se un centre perfectament normal, doncs no va realitzar cap anotació sospitosa al seu blog ni va prendre cap fotografia. Provablement el deurien dur a les zones més tranquiles de la institució. No obstant, de seguida deurien començar els fenòmens menys explicables d'aquesta història. Un dels pacients, de nom Vilescum, anava totalment envenat i va demanar una càmera i uns auriculars a McFarlane, ja que aquest li deuria explicar que era professor de tecnologia. Cito textualment: "18:43h: Robot? Vol construïr un robot? Per què ara porta una espècie de micròfon implantat? Seguiré investigant". Pel que sembla el pacient no volia construïr un robot sinó que era un robot! Les fotos de la càmera (fetes a les 19:53h i 19:54h respectivament) mostren a un cyborg, amb molt detall. La tecnologia que mostra la fotografia ens és desconeguda fins i tot a nosaltres els de l'agència. El curiòs és que per mitjà de les fotos de satèl·lit a les que tenim accés, ens consta que als volts de les 20:30h algú totalment envenat acompanyat per dos individus més, va emprendre el camí que porta cap a on es va trobar el cotxe de McFarlane. No obstant, el provable intent de fuga no deuria sortir bé. McFarlane també va deixar constància de que no confiava en el director ni el metge de l'institució, ja que pel que va deixar escrit, va preferir no beure en cap de les nombroses ocasions en que se li va oferir, i el posterior exàmen forense va revelar restes d'una potent toxina a la seva boca (pel que sembla mai la va arribar a empassar). En algun moment posterior, mitjançant un abominable ritual arcà, el doctor Walter Krader va reanimar els cossos prèviament sedats i assassinats de fins a 3 membres del personal de l'institució així com del pobre McFarlane. Molt provablement l'impuls per salvar a la seva dona en estat terminal fos el que el dugués a perpetrar aquests actes. És provable que el director de l'institució l'ajudés d'alguna manera, o com a mínim que arribessin a algun tipus d'acord, ja que tant ell com el seu fill no es trobaven entre els cadàvers. Poc més pot deduir-se de tot plegat, però veient els historials de cadascuna de les víctimes, provablement el món sigui un lloc millor sense ells. M'encarregaré personalment de localitzar al senyor Walter Krader i eliminar-lo, ja que no convé que els documents esotèrics que conserva caiguin en males mans. Bé, m'acomiado de vostès, potser els pugui explicar alguna cosa més en una altra ocasió. Tanmateix, de moment, els recomano que temin la foscor...

divendres, 16 de juliol de 2010

Hanwell Insane Asylum I


La institució, com tot bon centre psiquiàtric, tenia una aura extranya que posava la pell de gallina. No us sabria explicar el per què, però la barreja de xiprés i salzes creava un efecte més aviat tètric, com el de les pel·lícules de mansions encantades. No obstant, la reputació del Hanwell Insane Asylum era magnífica. Provablement es tractava de la més luxosa i eficient de les institucions d'aquesta mena a la regió del la vall del Miskatonic. El director, en Robert Verban, estava especialment orgullòs de la bona fama del centre, cosa que indirectament implicava haver de tapar alguns draps bruts de tant en tant. Ja se sap, al cap i a la fi és difícil que tot rutlli com la seda quan s'està envoltat de bojos. Una de les màximes del principal dels metges psiquiatres, en Walter Krader, era: "Més val sobredosificar que fer curt!". Així, molts dels pacients passaven els dies adormilats en jardins bellament decorats, i la tranquilitat del lloc no acostumava a pertorbar-se mai. De fet, en aquest sentit, cal remarcar la curiosa costum del centre de desconnectar el cable telefònic durant la nit, evitant així trucades inoportunes que poguessin alterar als pacients. Tot plegat, l'Asylum constituia un petit i tètric oasis de pau.

Arribat aquest punt, permeteu-me que em presenti: Em dic John McFarlane, i soc professor de física i tecnologia l'institut HP Lovecraft a Arkham. Aquesta història comença el vespre del 17 de Juliol quan, mentre feia el recorregut de tornada en cotxe entre Arkham i Salesbury, el motor del meu atrotinat ford va dir prou. Veient el cartell de la institució, vaig caminar mitja hora fins a arribar-hi per demanar si podia trucar a una grua per a reparar el vehicle. La consternació em va embargar en saber que era impossible realitzar qualsevol trucada i que hauria de passar la nit al centre. Va ser el destí el que em va fer estar allà aquella nit? Us ho explicaré aviat, per que el 17 de Juliol és demà...

dilluns, 5 de juliol de 2010

Un matí de diumenge


Poques coses son tant simples i senzilles com voltar pel barri vell el matí d'un diumenge. Caminant entre les pedres que has vist mil cops, no esperes trobar res nou. De fet no busques ni creuar-te amb gent ni descobrir racons. Com a molt cerques aquell banc a l'ombra d'algun arbre, en algun racó on passi una mica d'aire. Fins aquí és ben senzill, però si en aquest banc a més a més hi ha algú altre ja comença a ser més interessant. Sense perdre la trivialitat d'un matí de diumenge, el fet de no estar sol en aquest banc canvia algunes coses. Rarament compartim un banc amb algú amb qui no anem i, per tant, si ara al banc hi ha dues persones provablement ambdues passejaven plegades una estona avans. Llavors el simple voltar era més aviat un gaudir de la companyia, tot i que segueix essent un acte trivial amb el noble objectiu de deixar passar el temps de manera pausada. Si al banc hi ha dues persones que passejaven juntes, potser s'estimen. Podrien ser un avi amb el seu nét, per exemple, però és rar veure'n pel barri vell. Els nens més aviat son d'anar a jugar als gronxadors, com ara els de la plaça Catalunya. Per tant, el més raonable és que les dues persones siguin un noi i una noia o, si ho preferiu, un home i una dona, i essent com soc us diré que a més a més estaran enamorats. Sigui com sigui, el matí de diumenge seguirà essent magníficament senzill, un temps irrellevant que no sortirà a cap documental ni omplirà els arxius de cap gran institució. I tanmateix, per a la parella d'aquest banc, serà a més a més la felicitat.