Acherontia Atropos

Avui no us parlaré del Silenci dels Anyells, sinó de la peculiar papallona que apareix al cartell de la película. L'Acherontia Atropos, esfinx de la mort o de la calabera, o vulgarment la papallona del Silenci dels Anyells, és una papallona impressionant. Al dors del tòrax hi té un motiu amb forma de calabera, que li dona un aire misteriòs. Ja des d'oruga mostra maneres de gran papallona: gran tamany, colors llampants i un soroll que no deixa indiferent. Un cop abandona la crisàlide, aquesta papallona nocturna esdevé la reina de la nit. El més interessant de tot plegat és que aquesta papallona migra a europa a l'estiu i és possible trobar-la a casa nostra. fa uns 7 o 8 anys en vam tenir una a Lladó! I un altre estiu recordo que en vaig posar una a la bústia d'un nano que m'amargava la vida. No sé si va ser o no per la papallona, però em va deixar d'empipar a partir de l'endemà mateix...

Lost

Després d'una eternitat, per fi he començat a veure Lost. Ahir, primers capítols de la primera temporada. Per ara m'agrada... Quan tardaré a estar-hi totalment enganxat?
XD

Suc de taronja i plàtan

El termini per presentar alguna narració al concurs de Santa Coloma de Farners es va esgotant. Mentre espero un títol viable (no miro a ningú...), vaig perdent el temps amb petites històries del dia a dia. Avui: Suc de taronja i plàtan!

___________________________________________________________
Va ser un dijous qualsevol. Acabava de demanar la segona cervesa fent temps fins les vuit, fullejant el diari, com sempre. Llavors va entrar ella: “Un suc de taronja i plàtan siusplau”. En Quimi, l’amo del bar, es va quedar astorat del que li demanaven, i jo de qui ho demanava. No l’havia vist mai, bé almenys fora dels meus somnis. Però allà estava, esbelta i somrient, com baixada del cel. Jo estava tant embadalit que no era capaç d’obrir boca. En Quimi intentava passar uns plàtans per la batidora amb poc èxit. Després d’una eternitat, ella va agafar l’improvisat batut i va fer-lo baixar coll avall sense miraments. Va obrir la bossa i va deixar un parell d’euros damunt la barra. Com havia arribat s’en va anar. Jo havia fet el badoc, ni li havia dit hola, ni convidat a seure, ni preguntat el nom, ni demanat el número de telèfon… Des de llavors he canviat les cerveses del dijous per un suc de taronja i plàtan, esperant sentir una veu femenina que afegeixi: “Un altre!”. Per ara no he tingut sort, però en Quimi té el bar més plè des de que serveix sucs i batuts.
___________________________________________________________


Val, és molt trist com a relat, però amb 200 paraules i un dia gris què esperàveu que em sortís ahir nit?
XD

Fortaleses de roca

La fortalesa de roca és més aprop que mai de l'aigua. Poc a poc s'hi ha anat acostant, ha anat cedint, deixant enrera les pors. Quan arribi a tocar-la hi voldré ser, i li preguntaré si l'ha trobat freda. Tinc debilitat pels castells de pedra...

7th Sea!

Veient que últimament se'm titlla de friky sense donar-ne motius, avui us en dono un! 7è Mar, és el joc de rol que juguem cada dimecres a BCN. Allà soc un espadatxí Castellà amant de l'esgrima i les dones, noble i adinerat, culte i elegant...
Per mostra us afegeixo la última carta que Don Raimundo ha fet arribar a la seva estimada Lola de Ayala.

p.d.: Disculpeu el meu pobre castellà...


_______________________________________________________
A la más bella de las flores de Castilla,

Queridísima Lola, han pasado demasiadas lunas des de la última vez que os tuve en mis brazos. Cada noche estrellada me recuerda el brillo de vuestros ojos. Cada mañana soleada, vuestra piel ardiente. Ya no quiero beber más vino que el de vuestros labios. Ya sólo podemos estar juntos.

Des de lo más profundo de mi corazón, os hago llegar mi anhelo de que os unáis a mi en Freiburg, ciudad noble y hermosa que sin duda esperará ansiosa la llegada de una dama de tal belleza. Sé bien del estrecho cerco que cierne sobre vos vuestro padre don Diego, más es cierto que mayores son vuestras ansias de ver este inmenso mundo en el que vivimos. No temáis, pues he dispuesto para vos una cuadrilla de acompañantes fieles, escogidos entre mis mejores sirvientes, que os ayudarán a salir sin dificultades del palacete de vuestro padre y os acompañarán hasta Freiburg en mis más veloces corceles. Así mismo os proporcionarán todo el lujo que gustéis disponer, pues no hay pizca de mi ser o mis posesiones que a su vez no os pertenezca también a vos.


Ansioso por ver vuestra gentil sonrisa de nuevo, se despide vuestro buen caballero.
Siempre vuestro,

Don Raimundo Rodríguez de Haro
______________________________________________

Sokushinbutsu

Després de rebre un curiòs email amb una proposta de tema per al concurs literari, he decidit que no en faria relat però sí ho comentaria per aquí...

Sokushinbutsu

Aquest és el tema que la molt friky m'ha proposat... Volia que narrés en 200 paraules les reflexions d'un monjo... Que què és això que sona tant raro? Aixxx!!! Tranquils, jo ho vaig descobrir ahir, i és provablement la pràctica més monstruosa d'autonegació que he sentit mai.

(gent aprensiva: deixeu de llegir a partir d'aquí i gaudiu del bonic quadre de temàtica samurai que he penjat)

El Sokushinbutsu va ser una pràctica de devoció religiosa, feta al nord del Japó (prefactura de Yamagata), abolida al segle XIX i amb practicants fins al segle XX. Consisteix en que durant 1000 dies un monjo budista seguidor del Sokushinbutsu fa una estricta dieta de fruits secs i llavors, combinada amb un règim d'activitat física molt intensa, per tal d'eliminar la major part del greix del cos. Després, per uns altres 1000 dies canvia la dieta a rosegar escorces i arrels, i veure exclusivament tè de sàvia d'Urushi (que és tòxic i conté substàncies usades per a lacar). Aquesta beguda provoca pèrdua de líquids corporals, i enverina literalment tot el cos (o el que en queda) del monjo. En aquest punt, el monjo es tanca a si mateix en un petit sarcòfag de pedra on hi cap just en la postura del lotus, de forma que no es pot moure gens. El sarcòfag té un tubet per respirar i un cordillet per estirar una campaneta. El monjo (que ja no veu ni menja) ha d'estirar la campaneta cada dia per indicar que segueix viu. Un cop ho deixa de fer, es segella el sarcòfag i s'esperen uns altres 1000 dies (confiant en que el cos del monjo sigui prou verinòs per a que no se'l cruspeixin els cucs, i que es produeixi una momificació natural). Es creu que centenars de monjos van seguir aquest procés, encara que la majoria no va aconseguir completar-lo amb èxit. S'han trobat unes 20 mòmies, que son venerades com a budes i exposades en temples.


Òbviament, no penso escriure sobre això al concurs, per que tot plegat és monstruós!

200 paraules

El següent repte que tinc per davant és escriure un conte o narració breu. Serà pel 1r Concurs de Narració Curta de Santa Coloma de Farners. Com no podia ser d'altra manera, la senyoreta del barri vell ja m'ha proposat fer-ho més divertit... Ella tria temàtica per mi i jo per ella. A partir de llavors, que guanyi el millor. El problema és que son tansols 200 paraules. Què serem capaços de transmetre amb tant poquet? Haureu d'esperar a la ressolució del concurs per saber-ho!

Camí

Avui soc camí oblidat, perdut entre muntanyes i boscos, entortolligat com una serp de pedra inacabable. Sento com m'aferro molt fort a la terra, fent-me llagues a les mans, esperant sentir-me útil. Però tot és en va si s'està sol, tot en va si s'és camí oblidat. Amb la pols per companya, les llàgrimes es fan fang sota els ulls i em fan mal. El record de passos de peus descalços ressona al meu cap, però es va perdent. Poc a poc he oblidat qui era i he esdevingut això: un camí oblidat, perdut com la meva mirada, que ja no surt a cap mapa.

Pàl·lid i fred

Deprés de la mega Jam Session d'ahir, i de la partida de rol d'abans d'ahir, estic mort. La bona, o mala, notícia és que el ritme no decaurà pas! Avui, sopar triple d'aniversari (Laura, Carme i Marta, felicitats de nou! ;) ). Demà, campionat de futbito de St Josep (Bruns, tornarem a brillar com en els vells temps, que n'aprenguin!). Demà tarda, Kendo (Cris, tornaràs a perdre! :P ). Demà nit, rol (Nanos, tinc una sorpresa per vosaltres...). Diumenge, calçotada-pernilada amb patxanga palanganera (Farà la salsa en Fel? XD ). Resumint, que provablement el servidor que us escriu pugui ser el següent a acabar pàl·lid i fred damunt la taula de disseccions. La pena és que malhauradament el senyor Rembrandt no en podrà fer un quadre ben xulo. :(
Bon cap de setmana a tothom!

Jam session!

Aquest dijous, a BCN hi haurà una jam session solidària i gratuïta! Alumnes de l'ESMUC (Escola Superior de Música de Catalunya) ens faran improvitzacions lliures de jazz i altres estils. Serà a l'Espai Jove de l'Eixample (c/ Ali Bei 120) a partir de les 22:00h. Motius per anar-hi? Molts!!!

a) És una oportunitat boníssima per sentir música en directe com Déu mana i gratis!
b) Els beneficis de la venta de begudes son per a una ONG que opera amb El Salvador.
c) L'ambient és inmillorable, a l'última jam que es va fer fins i tot i havia una
zona amb taula de ping-pong per als no tant amants de la música.
d) I per últim, per si algú no en té prou amb tot el que ja he dit... Hi seré jo!

Si aquest dijous per la nit sou a Barcelona, no us ho podeu perdre!!!
:D

Recordant el fotolog

Avui, estava mirant coses velles i, tot d'una, he recordat el fotolog! Que bé que em va anar! Que bé que m'ho vaig passar! Des d'aparèixer a darrera d'un arbust al fotolog de'n Bonet, fins al més intens dels St Joans. Gran època aquella... M'he entretingut a mirar fotos, rellegir relats, recordar moments... Per ara, aquella època segueix essent la dels "bons temps", superant fins i tot l'època a la facultat. No crec que aquells temps tornin, per que resten esmicolats per sempre més. Però això no m'entristeix en absolut sinó que em fa veure que, fins i tot quan les coses personals van malament, pots canviar el teu món fins a aconseguir el miracle de la felicitat! Merci a tots els que hi vau participar, va ser un gran somni de nit d'estiu!

Una de banderes

L'altre dia l'Albert va despertar la curiositat d'alguns de nosaltres ensenyant-nos un parell de propostes de logotip per a una empresa. Llegint els comentaris que van anar-li fent, vaig arribar a la conclusió de que tothom té un petit (o gran) dissenyador a dins! Seguint en aquella línia, avui us mostro la bandera que en Marc Arroyo ha presentat a un concurs obert per a triar una bandera que representi a tot els ciutadans del món. Com faríeu vosaltres una bandera que representés a tots els individus del món? A mi el primer que m'ha passat pel cap és Da Vinci i la seva famosíssima figura humana amb els braços extesos, Però en pocs minuts van sorgint més i més idees... Si voleu veure les diferents banderes proposades, i com van les votacions aneu a:

http://www.adbusters.org/campaigns/oneflag/entries/marcs_flag.html

Qetesh

En els teus cavells es perden els meus dits, Qetesh, mentre els teus ulls vessen nit i estrelles damunt meu. Retira't el vel de cristalls que pertorba els meus anhels. Deixa'm recórrer els teus deserts seguint la mitja lluna. Guia'm fins als teus llabis i, llavors, tanca els ulls i fes el dia, per que és curta la vida i llarga la nit.

Moixaddictes: The beginning!

Fa alguns dies que m'estan fent reflexionar sobre la paraula moix. Aprofitant que l'altre dia parlava de què és casa, i que sortia el tema de l'enyor... Avui farem un revival! Anem primer fins als anys 80 per escoltar aquesta cançó:

http://www.youtube.com/watch?v=Nm1g8FFRArc

D'aquí reculem fins l'any 586 a.c., caiguda de Jerusalem a mans dels Babilonis. Després de la derrota, la classe culta jueva fou deportada a Babilònia per a treballar en la burocràcia de l'imperi, fent d'escrives o d'altres funcions. Les penúries d'aquells homes i dones apareixen a la Bíblia:

Salm 137
1 Vora els rius de Babilònia ens assèiem tot plorant d'enyorança de Sió.
2 Teníem penjades les lires als salzes que hi ha a la ciutat.
3 Quan volien que cantéssim els qui ens havien deportat, quan demanaven cants alegres els qui ens havien entristit, i ens deien: «Canteu-nos algun càntic de Sió»,
4 ¿com podíem cantar cants de Jahvè en una terra estrangera?
5 Si mai t'oblidava, Jerusalem, que se'm paralitzi la mà dreta;
6 que se m'encasti la llengua al paladar, si deixés d'anomenar-te, si deixés d'evocar el teu record, per inspirar els meus cants de festa.
7 ...

I què trobem en aquest salm? Doncs que s'enyoraven! Estaven tristos. No volien cantar. No volien oblidar la seva terra. Estaven moixos!!!! Potser aquest és un dels primers exemples escrits d'enyor, però ho sigui o no, ens fa veure que aquesta enyorança és inherent a la cultura humana. Sempre hem estimat i sempre hem enyorat. Sempre hem envejat i sempre hem anhelat. Som així...


p.d.: Val, ara, un cop heu llegit això, podeu aixecar-vos de la cadira amb les mans al cap i afirmar amb convicció: "A què venia tot això?!!! Definitivament estàs fatal!!!!". Això sí, mentre feu tot aquest ritual de gestos i crits, no oblideu que jo segueixo a l'altre costat del teclat, rient histèricament...

Blood bowl!

Recordo que fa anys quedàvem amb els amics per fer partits d'un curiòs joc de taulell anomenat Blood Bowl. Una barreja de futbol americà i escacs amanit amb una bona dosis de fantasia, sang i fetge! Recordo com teníem cada figureta (algunes fins i tot pintades) i com amb l'ajuda d'un parell de taulells fèiem les nostres lligues i vèiem ascendir i decaure a grans equips! Aquells Silvans odiosos, aquelles mítiques amazones, la sobrietat dels humans... Tot plegat molt divertit! Però requeria massa coses. Sempre faltava algú, no trobàvem el dia que anava bé a tothom, ens faltava un taulell o algunes figures...

A partir d'aquest estiu, tindrem una alternativa espectacular al mític joc de taulell: la versió en pc! Fa una pinta estupenda, i com a mostra el vídeo que us he penjat... Ja tinc ganes de tenir-lo!!!!!



p.d.: més info a: http://www.bloodbowl-game.com/

Casa

On és casa? Què és casa? Casa pot, o no, ser on guardes la roba de les maletes quan tornes d'un viatge. Casa pot, o no, ser un sostre i quatre parets. Casa pot, o no, ser un espai on convius amb els teus. Casa pot, o no, ser on dorms cada nit. Però més enllà de sostre, parets, armaris i llit, hi ha una idea. Casa hauria de ser el teu refugi on guarir les ferides de la vida. Casa hauria de ser el teu temple on cercar l'harmonia. Casa hauria de ser aquell balcó imaginari on pots seure amb les cames penjant, mirant el mar i sentit la brisa. Casa hauria d'anar sempre amb tu, hauria d'estar al teu cap i al teu cor. Casa hauria de ser una idea que res ni ningú et pogués treure. Casa hauria de ser el que hi ha dins teu, i també el que hi ha fora. Casa haurien de ser totes les mans que estan disposades a ajudar-te a aixecar cada cop que caus.


Avui t'ho dedico a tu que ets fora, a tu que et preguntes on és casa teu.
=)