La jove guerrera Mantis tenia múltiples dons. La conexió mística que li proporcionava un antic amulet, es complementava amb les primeres traces de corrupció que exhibia el seu cos, tot i que eren tant febles que quasi no es podien detectar. Aquesta percepció privilegiada, sumada a la seva natura escandalosa, li havien fet guanyar cert renom com a centinella contra els esperits malignes que poblen les nits de Rokugan. Aquesta vegada, però, no havia detectat esperits ni monstres. Els seus companys havien trobat una misteriosa espasa curta, que pel que li havien explicat pel camí, ja havia fet perdre el cap a dos samurai. Potser va ser això últim el que va fer que s’hi fixés només de sentir-la aprop.
El noble Boade sama, de la família Akodo, havia cavalgat sense parar per allunyar l’espasa de tot mal, però sens dubte el cavall havia defallit imbuït per la corrupció de l’arma. Quan el grup de samurai el va trobar, la descendent de Yoritomo ja començava a veure les fines traces d’energia que s’arremolinaven invisibles al voltant de l’arma maleïda. Tenia els ulls ben oberts i inconscientment ja havia fet un parell de petits passos cap a l’arma. Es preguntava si potser tocant-la podria obtenir-ne més informació, si podria fins i tot desenvainar-la i comprobar-ne la manufactura, sens dubte extraordinària. Els seus peus, calçats en sandàlies de viatge, ja avançaven de nou, aliens a l’allau de preguntes que el grup de samurai feien al noble Lleó. I llavors, de sobte, l’embruix es va trencar. Tant misteriòs i imprevisible com sempre, aquella desfeta de samurai que es feia anomenar Bayushi Yamamoto, es va arrencar la màscara plantant-se-li al davant, unint els llavis als seus en el que només es podria anomenar com a un petó il•lícit. El petó va durar tansols un instant. No més del necessari per a que la guerrera Mantis s’oblidés completament de l’espasa. En tansols unes milèsimes de diferència, l’escorpí va esquivar la mà veloç que hagués impactat contra la seva galta esquerra, i fent una passa enrera i col•locant-se hàbilment el mempo amb la única mà que li quedava, va somriure satisfet rera l’intimitat de la cara d’un oni ensangonat que conformava la màscara. Com sempre, havia estat ràpid. Com sempre, havia protegit l’imperi, en silenci, de la manera més inesperada, i amb els resultats més extraordinaris. Però aquella vegada la satisfacció era diferent. Per una vegada el deure havia estat més gratificant del que havia pensat. El demacrat samurai escorpí, a qui les nombroses batalles havien fet perdre un ull i una mà, per un instant no va sentir odi envers la causant de les seves mutilacions. Extranyament confòs rera la màscara d’oni, per primera vegada va pensar en la possibilitat de no seguir administrant verí a la guerrera Yoritomo.
p.d.: Fragment de la partida de rol jugada el dissabte passat.
