dilluns, 22 de juny de 2009

Embolics d'estiu


L'inici de l'estiu sempre porta canvis, encara que a vegades siguin imperceptibles. Aquest any però, els canvis no només son perceptibles sinó que a més em superen, per que no els entenc. D'una banda sembla que N va quedant enrera entre sospirs, una pena però millor així. La sorpresa és que ara és A qui torna del passat i, sense oferir res, com és habitual, pretén organitzar-me la vida. No em liis! A més tot d'una, em deixa anar que hauria de sortir amb S. Perdona? La gràcia de tot plegat és que a S la intento fer sortir, però de casa, que és diferent, per que: Som plantes, no S? Mentrestant, M es fica enmig de C, i C es fica enmig del desert, i tot plegat és una pena (o hauria de dir miratge), però tocarà passar de C i de M. Però de fet era un joc, o no? Llavors hi ha E, però noia no sé que fer amb tu. Que tinc moltes limitacions, eh? Total, això és un caos absolut i crec que em centraré en la V de voleibol i la F de feina, i passaré de tot plegat. Per moments recordo el cas A, i sembla que no hagi après res de res... Aixxxx! En qualsevol cas, m'encanten els embolics d'estiu, sobretot els que em creo jo mateix! Algú ofereix més?
XD



p.d.: Va, que segur que treieu moltes lletres! Encara que també és quasi segur que en fallareu d'altres! XD

dijous, 18 de juny de 2009

Dervixos del vòlei


Abans d'ahir vaig jugar a vòlei a la platja durant quasi 4 hores seguides. No paràvem per res que no fos refer els equips a mida que la gent anava anant i venint. De fons sonava un guitarrista excel·lent, contractat pels del local Opium, just al costat de la platja. El moviment era constant, i no paràvem de saltar i anar per terra, en un curiòs ritual de sorra i sang. Curiòs intercanvi, la sorra va penetrant cada racó del cos i la sang va brollant poc a poc enfora des de la mitja dotzena de petits talls i feridetes que causen les pedres ocultes a la sorra. I de fons, seguia el ritme progressiu de la guitarra espanyola d'Albéniz. Érem els dervixos del vòlei, en constant moviment hipnòtic, i avui repetirem en un nou frenesí de pols, sang i moviment!

dimarts, 16 de juny de 2009

El petó de l'escorpí



La jove guerrera Mantis tenia múltiples dons. La conexió mística que li proporcionava un antic amulet, es complementava amb les primeres traces de corrupció que exhibia el seu cos, tot i que eren tant febles que quasi no es podien detectar. Aquesta percepció privilegiada, sumada a la seva natura escandalosa, li havien fet guanyar cert renom com a centinella contra els esperits malignes que poblen les nits de Rokugan. Aquesta vegada, però, no havia detectat esperits ni monstres. Els seus companys havien trobat una misteriosa espasa curta, que pel que li havien explicat pel camí, ja havia fet perdre el cap a dos samurai. Potser va ser això últim el que va fer que s’hi fixés només de sentir-la aprop.

El noble Boade sama, de la família Akodo, havia cavalgat sense parar per allunyar l’espasa de tot mal, però sens dubte el cavall havia defallit imbuït per la corrupció de l’arma. Quan el grup de samurai el va trobar, la descendent de Yoritomo ja començava a veure les fines traces d’energia que s’arremolinaven invisibles al voltant de l’arma maleïda. Tenia els ulls ben oberts i inconscientment ja havia fet un parell de petits passos cap a l’arma. Es preguntava si potser tocant-la podria obtenir-ne més informació, si podria fins i tot desenvainar-la i comprobar-ne la manufactura, sens dubte extraordinària. Els seus peus, calçats en sandàlies de viatge, ja avançaven de nou, aliens a l’allau de preguntes que el grup de samurai feien al noble Lleó. I llavors, de sobte, l’embruix es va trencar. Tant misteriòs i imprevisible com sempre, aquella desfeta de samurai que es feia anomenar Bayushi Yamamoto, es va arrencar la màscara plantant-se-li al davant, unint els llavis als seus en el que només es podria anomenar com a un petó il•lícit. El petó va durar tansols un instant. No més del necessari per a que la guerrera Mantis s’oblidés completament de l’espasa. En tansols unes milèsimes de diferència, l’escorpí va esquivar la mà veloç que hagués impactat contra la seva galta esquerra, i fent una passa enrera i col•locant-se hàbilment el mempo amb la única mà que li quedava, va somriure satisfet rera l’intimitat de la cara d’un oni ensangonat que conformava la màscara. Com sempre, havia estat ràpid. Com sempre, havia protegit l’imperi, en silenci, de la manera més inesperada, i amb els resultats més extraordinaris. Però aquella vegada la satisfacció era diferent. Per una vegada el deure havia estat més gratificant del que havia pensat. El demacrat samurai escorpí, a qui les nombroses batalles havien fet perdre un ull i una mà, per un instant no va sentir odi envers la causant de les seves mutilacions. Extranyament confòs rera la màscara d’oni, per primera vegada va pensar en la possibilitat de no seguir administrant verí a la guerrera Yoritomo.



p.d.: Fragment de la partida de rol jugada el dissabte passat.

dilluns, 15 de juny de 2009

Titelles justificades


La veritat és que pensava tenir això tancat fins al 15 de Juliol, principalment per motius laborals, però després de certa insistència per part dels meus 3 lectors, he pensat que podria dir alguna cosa al respecte. Bàsicament sobre els motius no laborals per no escriure al blog durant tant de temps.

Un dilluns vaig escriure l'aventura del diumenge anterior, i incapaç de superar-ho l'endemà, i també en part com a homenatge, el dimarts no vaig penjar res de nou. El dimecres la situació no va variar, ni el dijous, ni el divendres, ni... Suposo que també us ha passat a vosaltres. És aquella sensació de no voler passar de llarg un esdeveniment que us ha impressionat. És el voler que no s'acabi. És fer el possible per a no passar pàgina. Sé que és una reacció poc madura, de nen petit, però suposo que també és reacció de somiadors, idealistes i adoradors de la utopia. A la vida n'he tingut uns quants de moments d'aquests i curiosament, tot i que sempre hi ha colors pel mig, és la lluna qui els il·luminava. Potser és això. Quan la lluna t'embruixa, et captura amb fils de seda blanca tant prims que quasi no es veuen. T'enganxa i et fa la seva titella. L'instant t'embriaga i t'obsessiona, i el temps segueix corrent però quelcom en tu es queda aturat allà, a mercè de la lluna. Suposo que, si avui escric alguna cosa, és per que toca anar endavant. Ultimament estic prenent moltes decisions per anar endavant. M'agrada com provoco que les situacions flueixin al meu entorn. Qui sap, potser en treurem alguna cosa bona de tot plegat. En qualsevol cas ja es veurà. Però de moment us avanço que m'ho estic passant molt bé, i que la meva vida és un taulell plè de peces de colors anhelant ser mogudes.