dilluns, 18 de juny de 2012

Dies de CIRC






Mai havien lluït tant alt les banderes com ho feren el matí que va arribar el CIRC. La sorpresa i l'alegria corrien de boca en boca. Des dels marrecs que ja anaven cap a la plaça, fins a les ancianes assegudes al carrer major, tot era expectació. I, enmig de tot aquell rebombori, nouvingut al mon de la faràndula, jo ajudava a tensar les cordes de la carpa majestuosa. Qui hauria endevinat que, passats tants anys, podria fer-se'm realitat aquell somni d'infància?

- Els elfants volen cacahuets! - Crida Isabelle, la mestressa. I jo, corrent entre artistes de tot el mon, m'arribo fins als estables i les gàbies. - On hi ha els sacs de cacahuets? - Pregunto a les menudes amazones xineses. - Els vigila el lleó! - Responen entre rialles que fan que els seus ulls s'aprimin i allarguin encara més. Neguitós com sempre que m'atanço a la gàbia de la bèstia, busco les caixes plenes de sacs i en carrego un. - Bon dia! - Diu el forçut hongarès alçant una immensa pesa a cada mà. I jo amb prou feines li puc respondre, doblegat sota el pes del sac que duc a l'espatlla. Uns passos més i ja em saluden els elefants amb la trompa, i un cop descarregat i obert el sac, el somriure em torna a la cara veient les marevelles que m'envolten. Ballarins russos, acròbates del Brasil, dos pallassos, una funambulista prima com una ploma caminant sobre els colzes d'un grapat de contorsionistes, faquirs, endevins, mags i xarlatans, tots atrafegats amb els preparatius de la funció.

Per fi es pon el sol! La banda vestida de gala fa sonar trombes, trompetes i trombons, mentre la mainada estira als pares cap a l'immensa cua que es forma davant les taquilles. Rera els bastidors, tot son corredisses i retocs, plomes i maquillatge. Poc a poc es va omplint la carpa, i poc a poc les converses es van tornant xiuxiueigs. Tot d'una la llum decau... Silenci. S'encén un focus solitari. És l'Isabelle, amb el vestit negre que li cau fent llarga cua. Això comença.

En aquest instant, arribada l'hora de la veritat, m'adono que encara no sé quin número haig de fer. Però he arribat al CIRC  per quedar-m'hi. Res no m'espanta. Quan s'hi hagi de ser hi seré.

dilluns, 11 de juny de 2012

La pluja




Fa molts grapats de segles els quinametzins, una raça de gegants, van aixecar la ciutat dels déus anomenada Teotihuacan. En aquells temps, un déu s'alçava per damunt dels altres, era Tlaloc, el Sol de Pluja, que il.luminava i protegia al poble dels quinametzins, innundant-lo de benaurances. Grans coses es feren sota el regnat celest del Sol de Pluja, però de la mateixa manera que no fou el primer Sol a il.luminar la terra, tampoc havia de ser-ne l'últim.

Explica la llegenda que una matinada, quan Tlaloc es disposava a vessar la seva llum sobre la terra, Quetzalcóatl, la serp emplomada, s'hi va llençar al damunt amb urpes i dents per que volia ocupar el lloc de Tlaloc al cel. Durant vint dies hi hagué sequera i foscor, doncs Tlaloc no podia atendre a la terra mentre lluitava. Passats els vint dies, i veient que les forces d'ambdós déus eren igualades, Tlaloc decidí refusar a la lluita per que estimava al poble dels quinametzins i no els volia allargar la penuria de viure en la foscor. Quetzalcóatl, sabent-se vencedor va ascendir al lloc de Sol i fou llavors, al il.luminar la terra, que veié la redoblada beneració que els quinametzins otorgaven a Tlaloc. L'enveja de la Serp Emplomada fou tal que de la seva ira en brollà una pluja de foc que arrasà al poble quinametzin, i fou de les cendres d'aquells gegants que en sorgiren els homes com els coneixem avui.

Els primers homes van aprendre a adorar a Quetzalcóatl oferint-li sang, que era el tribut que més apreciava. De la mateixa manera, van oferir sacrificis a altres deïtats, i quan li va tocar el torn a Tlaloc, aquest va plorar amargament, doncs detestava els sacrificis humans. Els sacerdots, veient la pluja abundant que caié, van resoldre acertadament que Tlaloc era el déu-pluja, i pensaren que els sacrificis havien agradat al déu. Més sacrificis es feren a l'any següent i més llàgrimes vessà Tlaloc. I així, Tlaloc, el déu incomprès de Teotihuacan, plorà any rera any fins als nostres dies, portant les pluges.

Per què plores avui oh desventurat Tlaloc? Què t'angoixa amic, que cada dia em vens a veure? Recorda que un temps vas ser també Sol i deixa la tristesa per la tardor.


dijous, 7 de juny de 2012

Davant les portes de l'infern




L'any 1971, en plena Guerra Freda, un equip especial soviètic arribava a Ashgabat, Turkmenistan. La versió oficial de la seva missió consistia en fer prospeccions per a detectar dipòsits de gas natural explotables. La realitat, però, no podria allunyar-se'n més. Josiph Ilinovich (expert cabalista),  Constantin Kreutz (membre de la masoneria, especialista en demonología i arts ocultes) i Nicholai Nabokova (representant del Politburo), formaven el nucli dur de l'expedició. També els acompanyaven dos geòlegs amb els seus respectius assistents i un parell de guies locals.

Seguint les indicaccions d'un manuscrit en arameu, Ilinovich va determinar la localitzazió exacta de "Les Portes" prop de Derweze. Endinsant-se encara més al desert de Karakum, va guiar-los fins al mig del no res, una esplanada àrida aparentment infinita. La nit del 22 de juny ja tenien el campament a lloc i van decidir descansar. Les feines del dia 23 van començar de matinda. Sota la direcció precisa de Kreutz, tot els membres de l'equip van participar en el traç de la simbologia arcana per al ritual. Tot plegat un immens doble cercle de símbols inintel.ligibles d'uns 75 metres de diàmetre. Passades les quatre de la tarda Kreutz va acabar de repassar tota la símbologia i, visiblement emocionat, es va dirigir a la seva tenda. Minuts després, en sortia amb una túnica vermella i armat amb un punyal daurat. Amb un gest subtil Kreutz va fer apresar als guies locals, i ara sí, tinguent el sacrifici a punt, el ritual va començar.

La sang brollant dels cossos inerts dels guies fou usada per resseguir part dels simbols marcats a terra, mentre càntics que no us sabria descriure anaven repetint-se fins a la sacietat. Les hores passaven però la nit no arribava, doncs aquella havia de ser la nit més curta de l'any. Finalment, amb la fugida de l'últim raig de sol, s'esdevingué un gran terrabastall. L'arena i la pols s'enfonsaren com engolides per la terra, i al seu lloc sorgiren flamarades que s'alçaren una vintena de metres.

Poc se sap d'aquella expedició, més enllà del que es va poder recuperar dels apunts de Nabokova. Cap dels membres va tornar. Això sí, les portes de l'infern van restar obertes al desert de Karakum durant 40 anys, com ja profetitzaren les escriptures secretes de Ben Ahmi a finals del segle XIII. El més curiòs del cas però, és la cançó que Antònia Font va compondre exactament el mateix dia en que es tancaren les portes de l'infern, em pregunto si va ser només casualitat...