Contes de Silla

Mentre els cabdills de les sis tribus estaven reunits al bosc per unir-se en un sol regne, una llum baixà del cel il·luminant l’arbre solitari al centre de la clariana. Eren temps remots, en que deus i homes caminaven junts per la terra, i les meravelles com aquella eren missatges clars per a aquells que sabien llegir els designis divins. El fill menut d’un dels senyors, va baixar immediatament del seu cavall blanc, i l’animal va inclinar-se cap a la llum amb respecte. Amb decisió, el nen va caminar vers l’arbre entre l’estupor dels cabdills i els homes de confiança que els acompanyaven. Al peu de l’arbre, al gran forat on es solien posar les ofrenes, hi va trobar un ou. Però no us penseu pas que era un ou normal, sinó que era un ou enorme, que amb prou feines va poder fer rodolar enfora, i quan aquest fou tocat per la llum es va trencar i de dins en sortí un infant. Llavors la llum del cel es va dissoldre entre els murmuris d’admiració de tots els presents. No seria l’últim miracle d’aquell dia, doncs quan l’infant obrí els ulls una nova llum eixí, aquest cop des del propi cos del nadó, i irradià una escalfor benèvola que tocà el cor dels cabdills. Ocells variats cantaren a l’unísson. Estols de papallones tenyiren l’aire de colors. Feres de totes mides s’atançaren a la clariana. Ah! Quin goig veure dansar les daines amb els llops, mentre osses enormes picaven de mans! L’acord entre els cabdills fou ràpid i per unanimitat. Es decidí que aquell nadó, enviat pels deus, seria el signe de la seva unitat. També acordaren que la casa del nen que havia trobat l’ou seria la que s’encarregaria de criar al nadó, i que quan aquest arribés a la majoria d’edat seria coronat rei.

El nadó cresqué estimat per tots sis pobles, i meravellà a tothom amb el seu somriure. Era amable i assenyat, com el fill d’un comerciant. Era ràpid i fort, com el fill d’un guerrer. Era humil i treballador, com el fill d’un sembrador d’arròs. També tenia els dons dels místics, i sabia veure les senyals que el destí deixa en totes les coses. Per últim, els escribes li ensenyaren els secrets de l’escriptura i així la seva educació fou complerta. Als tretze anys fou coronat sobirà del nou regne, i la prosperitat augmentà notablement. Les collites eren bones i mai mancava l’aigua. No obstant, cinc anys després, el gran riu que travessava el regne minvà fins a aixugar-se i el poble implorà al jove rei que esbrinés el per què d’aquella desgràcia. El rei, consultà els auguris i tingué una visió d’un drac vell i sabi que vivia a les fonts del riu. Muntat en el seu cavall, galopà tot sol set dies i set nits fins a arribar a l’estany sec on jeia el drac, a les fonts del riu. Amb la parsimònia de qui ja te massa anys, el drac girà el coll per parlar al sobirà, però aquest baixà del cavall i amb un somriure i un gest de la mà s’atançà a la màgica criatura i li digué:

– Venerable drac del riu, com és que ja no danseu damunt les aigües?

– La meva hora s’acosta, amic i ara ja no em queden forces per moure aquest cos vell i feixuc. – Va dir el drac. – Ai las! La darrera lluna vaig jeure a les fonts per refrescar-me i ja no me n’he pogut alçar. Jo que hauria de guardar l’aigua i assegurar que baixi fresca, soc qui obstrueix les fonts.

– Jo t’ajudaré! – Va respondre-li ell mentre li acaronava les escates de color turquesa.

El rei, sabedor que el drac agonitzaria durant anys abans de morir, va sentir una compassió infinita creixent dins seu. Aquell sentiment es feu tant fort, que desbordà del seu cos en forma de llum tal com havia passat el dia que eixí de l’ou a la clariana. El drac, imbuït per la llum alçà el vol en un últim esforç i, consumint tota la seva energia i el seu propi ser, creà un ou just abans d’esvair-se cap als reialmes dels esperits. L’aigua tornà a brollar de les fons i a omplir l’estany, i feu surar l’ou fins allà on era el rei. Aquest, meravellat, va tocar l’ou de grans dimensions que relluïa mullat per l’aigua clara. Fou llavors quan l’ou s’obrí. Però no n’eixí pas una cria de drac, com tots hauríem esperat, sinó que en sortí una dona! I quina dona, amics! Tenia llargs cabells del color de l’obsidiana, i la pell blanca i lluent com les perles de la badia. Tenia el cos esvelt, i es movia amb la fluïdesa natural de l’aigua que brolla. I per últim, però no menys important, aquells ulls d’un blau turquesa fulgent en que hom podia perdre’s.

Les noces foren celebrades per tothom, i per molts anys fou possible de veure ambdós sobirans cavalcant pel regne i ajudant a tothom que ho necessitava. Foren temps com ja no n’hi ha, temps d’homes i deus i dracs. Però temps que mitjançant els descendents d’aquella unió s’han perpetuat a través de les generacions fins avui, 24 de Juliol de l’any 2013.

Reflexions

Com cada tarda, els dos guerrers van enfilar cap a la torrassa de la tortuga. Ascendint per les rampes interiors van arribar al tram més baix de la muralla del sud, i des d'allà tan sols els va caldre caminar uns 200 metres entre merlets per tal d'arribar a la torreta de la portalada de Pungnam. Com cada tarda, els guerrers van desar les seves armes i van seure al terra de roca amb naturalitat. L'un va obrir el farcell amb les maduixes, l'altre va parar les dues tassetes de licor. El sol, fugisser, començava a amagar-se en l'horitzó per l'est, i el cel net es tenyia d'ocres, taronges i violetes vius. Aquelles postes de sol eren extraordinàries.

- Vistes des d'aquí - va començar un - les teules lacades del Hanok Maeul semblen les escates daurades d'un drac que jeu adormit als nostres peus. 

- Suposo que tu i jo hi som per que aquest drac segueixi dormint aquí cada nit. - Va respondre l'altre amb un mig somriure, i amb la sincronització pròpia dels vells rituals, ambdós van alçar les menudes tasses cap a l'horitzó.

- A vegades em pregunto quin preu té aquesta tranquil·litat quants han mort per que tu i jo haguem de ser aquí, i poguem acomiadar els dies menjant maduixes.

- Preocupa't dels vius i honora els que ja no hi son. - Li va respondre tot girant el cap per mirar-lo als ulls. - No oblidis que som guerrers, que vivim i morim per protegir als que no tenen la força per empunyar la llança, l'espasa o l'arc, i tanmateix fan anar la falç, el cisell, o el torn...

- Tens raó. - Va somriure. - Som afortunats. La nostra tranquil·litat fa la seva felicitat. - I amb aquestes paraules es va alçar i va oferir la mà a l'altre.

- Ves, amic. - Li va respondre l'altre mentre ajuntava les mans al clatell i es deixava caure enrere fins a estirar-se. - Jo em quedaré una estona més.

El que era dret va tornar a somriure i, girant-se, va prendre la llança i va marxar. Un cop sol, quan els estels van començar a centellejar com si fossin els reflexes de les llànties que s'anaven encenent per la ciutat, el guerrer va sospirar. Va allargar la mà per resseguir la baina de la seva espasa, Yong-noho, que vol dir rugit del drac. En realitat però, aquells dits resseguien un braç i cercaven una mà menuda i delicada. Una mà que era enllà de les muntanyes. Una mà que anhelava.

L'heroi d'Stamford Bridge

Avui tota la premsa esportiva va plena del golàs de xilena de l'Zlatan Ibrahimović. Una meravella. A la radio el tractaven de gol històric, com el de Pelé que mai va ser, com el d'en Cruyff contra l'Atlético el setanta-tres, o el d'Iniesta a Stamford Bridge. Sentint-ho, no he pogut evitar reviure aquell golàs d'Iniesta a tocar del final de partit. Se m'ha posat la pell de gallina i m'he recordat a mi mateix que Iniesta va ser i serà sempre l'heroi d'Stamford Bridge. Però poc a poc una part de mi s'ha començat a regirar i protestar. Era aquella sensació visceral que em fa cercar contes a cavall de l'història i la llegenda. La veu dels ancestres em cridava, i els dits, àvids de bones històries, han respost. Ells m'han dut fins al Heimskringla: L'Orbe del món, el compendi de sagues nòrdiques que recollí vers el segle XIII Snorri Sturluson a Islàndia. Entre els plecs polsegosos d'una d'aquestes sagues he trobat per fi el que l'olfacte ja feia estona que em deia, a Stamford Bridge hi hagué una batalla. Llavors ho he vist clar, havia de cercar-ne l'heroi i fer-li justícia.

Com que la batalla està recollida a la saga de Haraldr el sever, tercer del seu nom entre els reis noruecs, qui a més a més morí en la batalla, he pensat que potser seria ell el meu heroi d'Stamford Bridge. Haraldr III, Hardråde Sigurdsson, que vol dir el que governa amb braç de ferro, fill de Sigurd. El pelegrí, n'hauria dit jo, o millor encara: l'errant. Amb quinze anys va perdre la seva primera batalla allà al nord, fent costat a Sant Olau, que llavors era rei dels noruecs i que morí aquell estiu fatídic de 1030. Malferit, el jove Haraldr va fugir cap a l'est, cap a Nóvgorod (Rússia) iniciant un periple que el dugué fins a Bizanci. Un Viking a Constantinoble? La història cada cop m'agradava més, i he seguit estirant el fil.  Es veu que la guàrdia imperial bizantina de llavors era feta de vikings, i qui millor que un rei noruec per comandar-la. S'hi va quedar catorze anys, però aquests no se li van pas fer llargs, ja que l'emperadriu Zoé Porfirogeneta, filla de Constantí VIII, s'en va enamorar perdudament. Quina història més bona, em dic! Però segueixo llegint i m'adono que se m'han avançat. No podia ser altre que Joanot Martorell, amb el seu Tirant, qui per fortuna o misteri irresoluble en narra la història. Em calia un altre heroi, un que fos meu i només meu, un d'anònim tant mateix. 

Torno als texts de la batalla i busco un altre heroi entre els crits i la sang. I allà el veig, de lluny, dret al centre del pont. Bestialment gran, posseït d'una ràbia animal. Cobert de pells i sense cap protecció més que la dansa infatigable de les destrals que branda a cada mà. Les tropes saxones han atacat per sorpresa als noruecs que s'afanyen a armar-se a l'altre costat de riu. Els cal un temps que no tenen, i només un home sol els el pot donar. Algú prou boig com per aturar tot un exèrcit en un pont. Un Berserker. Insensible al dolor, infatigable, temible. Els saxons s'hi acosten atemorits en grups petits que son anihilats entre rialles maníaques. Un li fereix el braç esquerre amb l'espasa abans de ser partit com un tronc, amb un gir del noruec. Una fletxa se li clava a l'espatlla i enlloc de sang brollen més rialles i els ulls se li obren encara més. Harold II, rei dels saxons, fa avançar desenes dels seus homes pel pont. - Ara ja està ferit! - Els crida. Però el noruec, lluny de fer-se enrere, es llança enmig d'ells amb ràbia renovada. La sang vessa fins a mesclar-se amb les aigües fredes del Derwent, i el vapor de la sang calenta forma una boira que sembla rogenca il·luminada pels raigs del sol. Els cavalls dels saxons es neguen a trepitjar la pedra sanguinolenta i rebufen i tiren coces. El rei Harold brama de ràbia i exhorta a més i mes soldats a que cacin la bèstia del pont. Gairebé ha passat una hora i el berserker segueix dempeus, insensible a la sang que li brolla d'arreu. Al fons del seu ser, però, comença a sentir unes veus. Són les Valquíries, que ja el criden per dur-lo al Valhalla. Però no té pressa per marxar, no encara. Segueix la seva dansa macabra i cap home pot tombar-lo durant uns minuts més. Finalment, a traïció, un saxó de la llera del riu estant li clava una llançada al coll. El cos de la bèstia cau inert al riu; el seu esperit, però, cavalca amb les Valquíries cap al Valhalla.

Els noruecs han guanyat una hora per poder preparar la defensa. I no obstant això, no hi ha hagut temps perquè es guarnissin amb els arnesos pesants. La batalla és cruenta, però finalment són derrotats, i el nom de l'heroi d'Stamford Bridge es perd Derwent avall. Trist però satisfet, em dic que ja tinc l'heroi. Però no tinc nom amb què plorar-lo. Cap nom amb què recordar-lo. Finalment m'adono que el cercle s'ha de tancar; i llavors em torna al cap l'Iniesta i el seu gol, i entenc que per mi aquell berserker es deia i es dirà sempre Kvast, ginesta, Iniesta.

La Revolució dels Paraigües Foscos

Van aparèixer amb els seus paraigües oberts sota la pluja de tardor. Ningú sabia d'on venien o qui eren, però la seva protesta silenciosa, anònima, arrelava. Tota la gent que havia restat a casa, que havia callat, va començar a sortir als carrers. Poc a poc els xiuxiueigs es van anar tornant converses i els silencis es van anar omplint de comentaris coma ara  "n'hi ha tres de palplantats davant de l'ajuntament" o bé "al mercat tothom en parla". L'esperança creixia dia a dia i els membres del règim, irritats, no van dubtar a actuar amb força.

Van fer arrestar multitud dels ja anomenats Paraigües Foscos. Els recloïen en comisaries, oficials o clandestines, i qui sap què els feien però ja no tornaven mai més. Els rumors parlaven de tortures, de deportacions, d'assassinats... No és que els perseguissin sinó que els caçaven. I tot i això cada matí descobria nous Paraigües sota la pluja, testimonis muts d'un govern corrupte. I és cert que quan arribava el vespre ja els havien detingut de nou a quasi tots, i també és cert que amb el pas de les setmanes tansols aquells qui protestaven als racons més amagats seguien empeus més d'un dia, però no defallien, i el seu sacrifici no era en va. Alimentaven la revolució del poble, feien que la injusticia es fes evident i insuportable, esperonaven a grans i menuts a sortir al carrer i dir prou.

Van marxar com havien arribat, sense fer soroll. Un dia en van detenir un grapat i l'endemà ja no en van aparèixer de nous. La gent els va sortir a cercar, infructuosament, i va acabar trobant-se a sí mateixa. Sí, se'ls trobava molt a faltar, però la llavor de la revolució ja l'havien sembrada, i quelcom imparable va anar creixent i creixent. On feien callar a un home n'hi cridaven deu, on en fèien fugir una vintenta se n'hi presentaven centenars. Aquell hivern va ser molt llarg i dur, però a la primavera va florir la llibertat.

Una de zombis

Tot va començar entre rialles, al camerino de les xineses, una tarda d'octubre. Les menudes amazones asiàtiques, més acostumades a muntar que a ballar, saltaven com boges creuant els canells al ritme gangnam style. Ningú sabia que els havia agafat, però aquell ritme era frenètic i enganxós. No van passar ni dos minuts que un grupet dels curiosos que miràvem va posar-se a saltar com elles. Al crit d'oppa gangnam style més i més membres del CIRC es posaven a ballar com bojos. Per sort la musiqueta que sortia del camerino, i per tant la febre per ballar, no arribava gaire lluny. Tot i això, tanta disbauxa va atreure a la directora, la Isabelle, que ja anava cap allà amb cara de pocs amics quan a algú se li va ocórrer connectar la cançoneta als altaveus de la carpa principal. Llavors va començar el final.

El que podríem descriure com una festeta improvisada es va tornar en bogeria incontrolada. Fins i tot els elefants van començar a moure la trompa a banda i banda seguint el ritme, alçant les potes alternativament. Pallassos, faquirs, ballarines, contorsionistes... Splash! El domador de lleons va fer espetegar el fuet en el moment just. Tota la troupe va respondre cridant oppa gangnam style a l'uníson. El meu sentit del perill, o més aviat hauria de dir del ridícul, em va avisar immediatament. Alguna cosa anava molt malament. Vaig fugir com una guilla cap a la meva tenda. Només d'arribar em vaig posar els taps de quan l'home bala prova els canons, no eren la panacea però servirien. - Pensa Jordi, pensa! - Em repetia a mi mateix, i just llavors vaig tenir la idea de fer saltar els ploms de tot el CIRC. Vaig córrer fins a la peixera d'en Heinzi, el dofí, i hi vaig fer caure un dels focus d'una envestida. En Heinzi va fotre un salt com no l'havia fet mai, i la música va parar de cop. Ja estava! Havia salvat la troupe... O això em creia.

Els vaig trobar estirats a terra, tots. Com si haguessin mort de cansament, deshidratats de tant suar. Em temia el pitjor: Havia fet tard! Amb passos dubitatius em vaig acostar a un pallasso que tenia a pocs metres. El vaig colpejar amb delicadesa, com qui prova de despertar a un dormilega, però tenia els ulls en blanc, no reaccionava, i feia un tuf agredolç inquietant. No feia gràcia. Seguia caminant entre els cossos buscant un bri de vida, una esperança. I tot d'una es va alçar. Menuda com era, la Jin, no feia massa respecte, però la mirada d'aquelles conques buides feia esfereir. Una a una, les amazones, van ser les primeres a alçar-se, però ja no eren elles. Les van seguir una munió de pallassos de cossos grotescs, funambulistes trencats, faquirs esbudellats... Els primers rajos de lluna van il·luminar la més macabra de les funcions que havia fet el CIRC, i prometia ser llarga.

Descansa

La tardor va arribar d'amagat i va marxar de matinada.

16/09/2012

El dia després

El vell QfwfQ no havia vist res semblant des de l'enrenou que s'organitzà quan muntaven la Via Làctia, i d'allò ja feia molt de temps. Els carrers encara tremolaven. Si s'aturava a escoltar, encara podia sentir el ressó de les consignes, el murmuri de les banderes onejant. N'hi havia hagut tantes que encara s'endevinaven les formes borroses de banderes quatribarrades amb estrelles al capdamunt. – Talment com la Via Làctia! – Es repetia QfwfQ. – Amb les seves corbes, les seves estrelles blanques, el fons blau de l'univers... – Eren les dues de la nit i seguia caminant pels carrers, ara deserts. 

Arribant a la universitat va treure's de la butxaca l'enorme clau de ferro, i amb la lentitud que acompanya a la gent entrada en anys, va fer-la girar. Després del cata-crec de rigor va enfilar cap a la biblioteca. Sabia el que buscava. – Aquí! – Va exclamar amb gran satisfacció, i inmediatament va abaixar la veu, i el cap, davant l'allau de mirades reprovatories que hauria rebut si la sala hagués estat plena. – Mmm... Dotze de setembre de 1213... – Es va dir, mentalment aquest cop. I poc després. – I aquí... Dotze de setembre de 1229. – Mentre anava llegint anava prenent apunts en una llibreta atrotinada, d'aquelles que fan servir els detectius. De seguida ja buscava nous volums. Per començar el llibre dels Fets, i després la Crònica de Bernat Desclot. Passava les pàgines i passaven les hores, i poc a poc, la sospita que l'esperonava s'anava fent tangent. Als volts de les sis de la matinada va desar l'últim dels volums. Amb emoció continguda, va apagar el llum mentre sortia, i de camí cap a casa anava recordant. – La batalla de Muret. Allà vam badar de debò. – O bé. – Bon nano en Jaume, com vaig riure quan a Portopí va deixar anar allò de "Vergonya, cavallers, vergonya!". O va ser a Mallorca? Tant hi fa. –

Un cop al seu pis, en QfwfQ ja somreia ostentosament. Deixant-se caure al sofà del menjador, va obrir la petita capceta de les fotografies velles. I allà, entre tantes d'altres va trobar la que cercava. Ell i en LlulL, o Ramon com li agrava que n'hi diguessin llavors, somrient contents a la platja amb un peixot als braços i una galera catalana surant a l'horitzó. – Tenies tota la raó, barbut! Els catalans ho foten tot a principi de curs! – Girant la fotografia va llegir "Mallorca 23/06/1256" i va memoritzar les xifres que hi havia escrites just a sota. Un cop a la cuina, va despenjar el telèfon  i va marcar els números amb cert nerviosisme. – I ara què, LlulL? Els dotzes de setembre han tingut cara i creu per nosaltres... – Va espetar-li al seu vell amic. – Ho sé, ho sé, QfwfQ. Ho he vist tot per la tele i em jugo 15 àtoms de bismut, dels d'abans, a que aquest matí comença el retorn cap al país propi! No tardis en anar a comprar el cava, que m'ensumo que s'esgotarà ben aviat! –