Van aparèixer amb els seus paraigües oberts sota la pluja de tardor. Ningú sabia d'on venien o qui eren, però la seva protesta silenciosa, anònima, arrelava. Tota la gent que havia restat a casa, que havia callat, va començar a sortir als carrers. Poc a poc els xiuxiueigs es van anar tornant converses i els silencis es van anar omplint de comentaris coma ara "n'hi ha tres de palplantats davant de l'ajuntament" o bé "al mercat tothom en parla". L'esperança creixia dia a dia i els membres del règim, irritats, no van dubtar a actuar amb força.
Van fer arrestar multitud dels ja anomenats Paraigües Foscos. Els recloïen en comisaries, oficials o clandestines, i qui sap què els feien però ja no tornaven mai més. Els rumors parlaven de tortures, de deportacions, d'assassinats... No és que els perseguissin sinó que els caçaven. I tot i això cada matí descobria nous Paraigües sota la pluja, testimonis muts d'un govern corrupte. I és cert que quan arribava el vespre ja els havien detingut de nou a quasi tots, i també és cert que amb el pas de les setmanes tansols aquells qui protestaven als racons més amagats seguien empeus més d'un dia, però no defallien, i el seu sacrifici no era en va. Alimentaven la revolució del poble, feien que la injusticia es fes evident i insuportable, esperonaven a grans i menuts a sortir al carrer i dir prou.
Van marxar com havien arribat, sense fer soroll. Un dia en van detenir un grapat i l'endemà ja no en van aparèixer de nous. La gent els va sortir a cercar, infructuosament, i va acabar trobant-se a sí mateixa. Sí, se'ls trobava molt a faltar, però la llavor de la revolució ja l'havien sembrada, i quelcom imparable va anar creixent i creixent. On feien callar a un home n'hi cridaven deu, on en fèien fugir una vintenta se n'hi presentaven centenars. Aquell hivern va ser molt llarg i dur, però a la primavera va florir la llibertat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada