dijous, 18 d’octubre de 2012

Una de zombis




Tot va començar entre rialles, al camerino de les xineses, una tarda d'octubre. Les menudes amazones asiàtiques, més acostumades a muntar que a ballar, saltaven com boges creuant els canells al ritme gangnam style. Ningú sabia que els havia agafat, però aquell ritme era frenètic i enganxós. No van passar ni dos minuts que un grupet dels curiosos que miràvem va posar-se a saltar com elles. Al crit d'oppa gangnam style més i més membres del CIRC es posaven a ballar com bojos. Per sort la musiqueta que sortia del camerino, i per tant la febre per ballar, no arribava gaire lluny. Tot i això, tanta disbauxa va atreure a la directora, la Isabelle, que ja anava cap allà amb cara de pocs amics quan a algú se li va ocórrer connectar la cançoneta als altaveus de la carpa principal. Llavors va començar el final.

El que podríem descriure com una festeta improvisada es va tornar en bogeria incontrolada. Fins i tot els elefants van començar a moure la trompa a banda i banda seguint el ritme, alçant les potes alternativament. Pallassos, faquirs, ballarines, contorsionistes... Splash! El domador de lleons va fer espetegar el fuet en el moment just. Tota la troupe va respondre cridant oppa gangnam style a l'uníson. El meu sentit del perill, o més aviat hauria de dir del ridícul, em va avisar immediatament. Alguna cosa anava molt malament. Vaig fugir com una guilla cap a la meva tenda. Només d'arribar em vaig posar els taps de quan l'home bala prova els canons, no eren la panacea però servirien. - Pensa Jordi, pensa! - Em repetia a mi mateix, i just llavors vaig tenir la idea de fer saltar els ploms de tot el CIRC. Vaig córrer fins a la peixera d'en Heinzi, el dofí, i hi vaig fer caure un dels focus d'una envestida. En Heinzi va fotre un salt com no l'havia fet mai, i la música va parar de cop. Ja estava! Havia salvat la troupe... O això em creia.

Els vaig trobar estirats a terra, tots. Com si haguessin mort de cansament, deshidratats de tant suar. Em temia el pitjor: Havia fet tard! Amb passos dubitatius em vaig acostar a un pallasso que tenia a pocs metres. El vaig colpejar amb delicadesa, com qui prova de despertar a un dormilega, però tenia els ulls en blanc, no reaccionava, i feia un tuf agredolç inquietant. No feia gràcia. Seguia caminant entre els cossos buscant un bri de vida, una esperança. I tot d'una es va alçar. Menuda com era, la Jin, no feia massa respecte, però la mirada d'aquelles conques buides feia esfereir. Una a una, les amazones, van ser les primeres a alçar-se, però ja no eren elles. Les van seguir una munió de pallassos de cossos grotescs, funambulistes trencats, faquirs esbudellats... Els primers rajos de lluna van il·luminar la més macabra de les funcions que havia fet el CIRC, i prometia ser llarga.


Cap comentari: