dimarts, 12 de març de 2013

Reflexions




Com cada tarda, els dos guerrers van enfilar cap a la torrassa de la tortuga. Ascendint per les rampes interiors van arribar al tram més baix de la muralla del sud, i des d'allà tan sols els va caldre caminar uns 200 metres entre merlets per tal d'arribar a la torreta de la portalada de Pungnam. Com cada tarda, els guerrers van desar les seves armes i van seure al terra de roca amb naturalitat. L'un va obrir el farcell amb les maduixes, l'altre va parar les dues tassetes de licor. El sol, fugisser, començava a amagar-se en l'horitzó per l'est, i el cel net es tenyia d'ocres, taronges i violetes vius. Aquelles postes de sol eren extraordinàries.

- Vistes des d'aquí - va començar un - les teules lacades del Hanok Maeul semblen les escates daurades d'un drac que jeu adormit als nostres peus. 
- Suposo que tu i jo hi som per que aquest drac segueixi dormint aquí cada nit. - Va respondre l'altre amb un mig somriure, i amb la sincronització pròpia dels vells rituals, ambdós van alçar les menudes tasses cap a l'horitzó.
- A vegades em pregunto quin preu té aquesta tranquil·litat quants han mort per que tu i jo haguem de ser aquí, i poguem acomiadar els dies menjant maduixes.
- Preocupa't dels vius i honora els que ja no hi son. - Li va respondre tot girant el cap per mirar-lo als ulls. - No oblidis que som guerrers, que vivim i morim per protegir als que no tenen la força per empunyar la llança, l'espasa o l'arc, i tanmateix fan anar la falç, el cisell, o el torn...
- Tens raó. - Va somriure. - Som afortunats. La nostra tranquil·litat fa la seva felicitat. - I amb aquestes paraules es va alçar i va oferir la mà a l'altre.
- Ves, amic. - Li va respondre l'altre mentre ajuntava les mans al clatell i es deixava caure enrere fins a estirar-se. - Jo em quedaré una estona més.

El que era dret va tornar a somriure i, girant-se, va prendre la llança i va marxar. Un cop sol, quan els estels van començar a centellejar com si fossin els reflexes de les llànties que s'anaven encenent per la ciutat, el guerrer va sospirar. Va allargar la mà per resseguir la baina de la seva espasa, Yong-noho, que vol dir rugit del drac. En realitat però, aquells dits resseguien un braç i cercaven una mà menuda i delicada. Una mà que era enllà de les muntanyes. Una mà que anhelava.