divendres, 27 de febrer de 2009

Casa sota la sorra II


Una bombolla creua l'espai, lleugera. D'altres la segueixen, naixent bora els llabis de la Laieta. El brunzit d'un mosquit penetra dins dels caps dels presents. Però es mantenen impassibles, mirant a enlloc. Arriba l'hora i parsimoniosament cadascú pren la seva jaqueta i ens dirigim als cotxes. Avui no sonen radios ni hi ha converses, i jo m'entretinc mirant per la finestra. No hi ha ni un núvol, això m'agrada, és més net. Ho penso i ho gravo a la memòria, bon record. Arribem i ja hi ha gent a la porta. Repasso les cares dels pocs coneguts que identifico. Un regust de pols se'm fa present quan el següent cotxe aparca al costat d'on som. La mare instintivament s'espolsa i agafant-nos les mans se'ns endú. Passem dins i prossegueix el ritual de mans agafant-se i paraules esquerpes. M'entretinc mirant una moneda massa llunyana. Potser podria collir-la si m'escapolís de la mare. Hi ha massa silenci i no es diu res d'interessant, observo la petita moneda i la deixo per impossible. Llàstima. En acabat sortim. Miro a la Laieta i no puc evitar fer-li ganyotes. Els nens petits son rucs, sort que jo ja soc gran. Tornem als cotxes i, com formigues anant d'excursió, enfilem cap a Pals. M'agrada la platja, potser hi trobo petxines. Mira! Algú que no conec deu haver-ne trobat una, i maca, per que tothom mira cap allà! M'escapoleixo entre pantalons i faldilles. Hi ha una petita urneta a les mans d'una dona sola. L'està enterrant a la sorra, no entenc res. Per què una urna vol tenir la casa sota la sorra? Jo em quedaria damunt la sorra, vora el mar, on veiés jugar els nens i sentís crits de gavina. No m'extranya que les nenes al seu costat plorin, elles deuen pensar com jo.

dijous, 26 de febrer de 2009

Una mica d'il·lusió!


Per trencar una mica amb la reflexió dels últims dos dies, avui us proposo una mica d'il·lusió! Bé, d'il·lusió òptica almenys. M'encanta que certs dibuixos siguin capaços d'enganyar completament al nostre cervell... És quelcom que em maravella i m'atrau.



p.d.: Per cert, l'altra il·lusió és gratis i va molt molt bé contra la crisi!

dimecres, 25 de febrer de 2009

La cuca i la flama


No deixa de sorprendre'm que, com cuques volant més i més aprop d'una flama, la gent s'acabi cremant. El massoquisme no està de moda però, no obstant, molts busquen les flames més lluentes de la nit, les que més cremen. Per què es té por del que podríem anomenar com a "massa bó"? Per què es busca refugi en brases que cremen la pell? No serà que es confon educació amb bondat? Bondat amb innocència? Innocència amb castedat? Castedat amb compromís? I compromís amb monotonia? I esclar, la monotonia és gairebé el pitjor dels mals segons els criteris d'avui en dia: resignació, aborriment, desgràcia, fer-se vell i, en definitiva, la mort (si no física almenys social). No us deixeu enganyar. No caigueu en tòpics ni prejudicis. No elaboreu teories basant-vos en suposicions. No renuncieu a cap plat abans de tastar-lo, o almenys, sense haver fet l'esforç de preguntar al cambrer (consell que us dono a tots, i també a mi mateix). I ja per últim, un cop hagueu pensat en tot plegat, crec alguns haureu arribat a una d'aquestes dues opcions:

KAS taronja: Potser sí que el que em feia por era el compromís, i no sé per què pensava que era ineludible amb certes persones. Ho tindré present!

KAS llimona: Realment crec que amb això passa com amb els documentals de la dos, tothom diu que els mira però les estadístiques delaten el contrari... A mi de fet m'agrada que em putejin, no és que em vagi el sado però, definitivament prefereixo el costat fosc!


Sigueu com sigueu, tingueu els ulls ben oberts!




p.d.: Definitivament segueixo essent un cas perdut... Se m'en va. Se m'en va molt. Però fins i tot els cecs et poden fotre un bon cop de pal!

dimarts, 24 de febrer de 2009

Metamorf d'estar per casa



Avui uns pensaments que fa un parell de dies que em volten pel cap:

Fins a quin punt val la pena, o és justificable, intentar canviar-se a un mateix per aconseguir quelcom? Si un és com és, no se l'hauria d'acceptar així? I en cas que decideixi deixar de ser com és, no està enganyant-se a sí mateix i als altres? La veritat és que m'agrado quan penso, encara que sovint signifiqui deixar les coses tal i com estan. Dec ser un cas perdut... Qui m'entengui que em compri!

dilluns, 23 de febrer de 2009

Preguntes


23F. Qui hi havia dins del congrés aquell dia? Com eren aquells primers polítics de la democràcia? Com son els polítics d'avui? Què ha canviat? On és la il·lusió del poble envers la democràcia? Per què em dona la sensació de que no es vota al millor sinó al menys dolent? Tant és, però sembla com si la preuada democràcia que es va salvar aquell 23F ja no tingués cap valor per a molta gent...

dijous, 19 de febrer de 2009

Taranteles de matinada


La nit havia estat llarga. Les partides de pòquer s'havien succeït fins la matinda i, com sempre, algú s'havia jugat més del que tenia. Graciella sabia que jugava amb foc, però confiava en la seva bona mà per arreglar la que havia sigut la seva pitjor nit. Malhauradament, el seu ful d'asos i reines no va ser suficient. La vaig agafar per darrera mentre encara donava explicacions al Don. Llavors la senyoreta Carrasquini va agafar el seu ganivet i va començar a jugar-hi a pocs centimetres dels ulls de la pobre Graciella. De nou Graciella es va posar a cantar i suplicar, però la música no va agradar prou al Don. Li vam posar una bola a la boca per que callés, i Don Sartini, sense miraments, va desenfundar el revòlver i va fer un únic tret. La partida s'havia acabat. Qui no paga amb dòlars paga amb sang. Aquestes son les normes de la familia Sartini...

dimecres, 18 de febrer de 2009

La prèvia


Eiiii!!!!!
Demà a la feina ens disfressarem de mafiosos!!!!
Avui però, ja hem fet una mica de xou previ... Primera víctima: una pobre vaca que ha aparegut penjada a la la sala. Semblava un suïcidi però està clar que la mà de la màfia hi estava al radera!
XD

dimarts, 17 de febrer de 2009

Silenci


Ja que ahir parlava dels hikikomori, i ja que debia aquest poema a algú... Avui: Neruda!


Me gustas cuando callas porque estás como ausente,
y me oyes desde lejos, y mi voz no te toca.
Parece que los ojos se te hubieran volado
y parece que un beso te cerrara la boca.

Como todas las cosas están llenas de mi alma
emerges de las cosas, llena del alma mía.
Mariposa de sueño, te pareces a mi alma,
y te pareces a la palabra melancolía.

Me gustas cuando callas y estás como distante.
Y estás como quejándote, mariposa en arrullo.
Y me oyes desde lejos, y mi voz no te alcanza:
déjame que me calle con el silencio tuyo.

Déjame que te hable también con tu silencio
claro como una lámpara, simple como un anillo.
Eres como la noche, callada y constelada.
Tu silencio es de estrella, tan lejano y sencillo.

Me gustas cuando callas porque estás como ausente.
Distante y dolorosa como si hubieras muerto.
Una palabra entonces, una sonrisa bastan.
Y estoy alegre, alegre de que no sea cierto.

dilluns, 16 de febrer de 2009

Hikikomori


Ahir llegia el Magazine de La Vanguàrdia, i de nou tornava a llegir aquesta paraula japonesa: Hikikomori. El producte de rebuig de la hipercompetitiva societat japonesa. Els que no van aguantar el ritme. Els que van ser vençuts pel que s'esperava d'ells. Coneixeu la paraula hikikomori? Sí, aquells japonesos joves que es tanquen literalment dins seu fins al punt de no sortir de l'habitació durant mesos o anys. L'article al Magazines era molt ben parit! Però el drama que deixava entreveure era intens... Què pot dur a prop d'un milió de joves japonesos a tancar-se així? A no tenir amics? A interactuar tansols amb pantalles i teclats? És la solitud el mal de la societat del futur?
A un servidor li van venir ganes de marxar al japó a repartir abraçades. Sort que nosaltres som mediterranis... Si hagués nascut al Japó potser seria jo el hikikomori...

divendres, 13 de febrer de 2009

Menjar-se les pors


Es tracta de fer el cor fort. Si cal, tanques els ulls. Llavors, amb la màxima velocitat que puguis proporcionar a la forquilla, punxes i ho dus cap a la boca. Ho sé, dic màxima velocitat però sé que sovint es queda en pocs centímetres per minut... El temps s'allarga, i el camí del plat a la boca és un petit via crucis. Però no ens enganyem, l'autèntic calvari comença dins la boca. Primer notes la textura, provablement semblant a alguna altra cosa que hagis menjat, però... Redéu!!! Quin fàstig!!! Llavors, controlant les arcades, et forces a mastegar i la llengua comença a notar gust (de fet, el gust que tingui és el de menys.) i la cosa s'agreuja. Per últim, només queda el salt de la fè: empassar! I llavors bé tot aquell teatre de: "Buagh!!!", "Èquuuus!!!", etc... Acompanyat d'escupinades i Sant Hilaris d'aigua.
Però, ei, t'has cruspit la por!
Ets un crack!
:D

dijous, 12 de febrer de 2009

Darwin



El peix vela pot anar a més de 100km/h.

El fumarell pot estar volant 5 anys seguits.

El talp estrellat pot cavar 50 metres/h.

L'arbre "Methuselah" té 4839 anys.

Les papallones monarques migren 3000km.

L'orgasme d'un porc dura 30 minuts.

El falcó pelegrí arriba als 300km/h.

Alguns calamars salten 30m sobre l'aigua.

El guepard pot arribar a córrer a 120km/h.

La balena blava pot medir fins a 30m.


La vida és increïble, i ho és per que ha anat evolucionant. L'evolució hi ha estat sempre, però el primer en veure-la i posar-li nom va ser un biòleg, potser el més conegut de tots. Avui fa 200 anys del seu naixement. Com a bon biòleg, li dedico el blog!

dijous, 5 de febrer de 2009

Flors de sang



Avui melancolia envers altres temps... Temps més fotuts, però també més intensos en el camp de les idees. Temps que no hem viscut. Temps que la globalització ha desintegrat...


No passareu! Y si passeu,
serà demunt un clap de cendra;
les nostres vides les prendreu,
nostre esperit no l’heu de prendre.
Més no serà! Per més que feu,
no passareu!

No passareu! Y si passeu
quan tots haurem deixat de viure,
sabreu de sobres a quin preu
s’abat un poble digne i lliure.
Mes, no serà! Per mes que feu,
no passareu!

No passareu! Y si passeu
decidirà un cop més la història,
entre el sayó que clava en creu
y el just que hi mor, de qui és la glòria.
Mes, no serà! Per mes que feu,
no passareu!

A sang i a foch avançareu
de fortalesa en fortalesa,
però ¿què hi fa, si queda en peu
quelcom més fort: nostra fermesa!
Per xo cantem: ”Per mes que feu,
no passareu!”

Apel·les Mestres (La Cançó dels Invadits, dins el recull Flors de sang [1917])

dimecres, 4 de febrer de 2009

Simplement


Un dia t'aixeques i, simplement, ets feliç. Deixes que tot flueixi pel seu curs i, simplement, et deixes dur cap a on vols anar. La força inaturable de la casualitat t'empeny endavant i, simplement, avances somrient. Deixes que tot volti turbulent al teu costat i, simplement, prens allò que vols. Simplement donar la mà, simplement regalar somriures.

Aquest dia encara no ha arribat però de mentres... Droguem a la melancolia amb xocolatines Hansel i Gretel!



http://www.youtube.com/watch?v=mFuRjnjfmmU&feature=related


(Post enmarcat dins la setmana de la melancolia!)

dimarts, 3 de febrer de 2009

Der briefträger trägt die post aus...


Estimada Margarethe,

Sento no haver-te pogut escriure abans, però ha estat impossible. De fet, aquesta sigui provablement l'última vegada que t'escrigui. Com saps, des de que em van destinar al front oriental, les coses no han estat gens fàcils. En la meva última carta, et deia que en Karl i l'Adrian havien mort en un dels inacavables camins d'aquest desert blanc. A dia d'avui, ja no queda cap dels companys que vam marxar. Soc l'últim, i no crec que tardi a seguir-los.

Quan el 21 d'agost vam iniciar l'atac contra Stalingrad, molts somiaven una victòria ràpida que ens permetés tornar a casa. Malhauradament, els russos van lluitar en cada carrer i en cada edifici, dia rera dia, fent-nos l'ocupació quasi impossible. Saps, els entenc perfectament, jo també lluitaria per casa meva. En canvi estic aquí, a més de 1500 km de casa, forçat a lluitar per coses que em repulsen completament! A la merda aquest fred que et congela l'ànima! A la merda aquest desert en runes! A la merda les creus! A la merda aquest coi d'ametralladores! A la merda el cabró del franctirador que es va endur en Heinrich! A la merda tot!

Saps, no hi ha nit que no recordi el nostre Hamburg, el nostre St. Pauli. No hi ha nit que no enyori les festes clandestines. "Swing heil!" cridàvem... Saps, si mai torno voldré ballar molts dies seguits amb tu! Ballarem una setmana sencera! O potser dues! Em posaré les meves sabates especials, i la millor roba. Agafaré el paraigües i et vindré a buscar. Ho he somiat. Estaràs radiant. Serà perfecte! Llàstima que els nois no hi seran... Pobre Julian, ell segur que hagués estat l'ànima de la festa. Es va enganxar en una tanca de filferros la setmana passada, encara hi ha foc creuat a la zona i no hem pogut ni tan sols recollir-ne el cadàver. Això és un maleït infern. Mai sortirem d'aquí.

Els russos ens van envoltar a finals de novembre, operació Urà en van dir, i ara estem tancats en aquesta ciutat morta. Sense més provisions que les que ens porten amb els avions. Al llepaculs del general Paulus no el deixen probar de trencar el maleït setge. El bigotut de Berlín vol la ciutat que tant li ha costat d'aconseguir. La tindrà farcida dels nostres cadàvers! Espero que se li indigesti! Crec que és la fi... Almenys si t'arriba aquesta carta, voldrà dir que les 12 galetes que vaig donar al sargent Donnetz, hauran estat les més dolces de totes. Ell coneixia al pilot de l'últim Focke-Wulf que va dur-nos alguna provisió. Em va assegurar que faria el que pogués. De fet, ja no em fa res passar més gana...

Margarethe, si en tens ocasió, visita als meus pares. Diga'ls que penso molt en ells i aquestes coses. Sé que ho faràs millor del que jo et pugui dir. No els diguis que estic tant malament d'acord? No cal que pateixin.
Una abraçada molt forta, i bon nadal.

Sempre teu, Jurgën.
19 de desembre de 1943

dilluns, 2 de febrer de 2009

So lonely



Comneça la setmana melancòlica. Per què aquesta? No ho sé, però sí que ho sento i ho noto... Avui només puc cantar allò dels Police: So lonely, so lonely, so lonely! Malhauradament, sé que fins divendres no hi ha cap possibilitat de que això canvii, i provablement no sigui divendres sinó dissabte... I tot i això, el més provable és que passi un altre cap de setmana i res hagi canviat... Per què ara res m'omple? Què ha canviat?


http://es.youtube.com/watch?v=SYZQYui8Svc