Fa alguns dies que m'estan fent reflexionar sobre la paraula moix. Aprofitant que l'altre dia parlava de què és casa, i que sortia el tema de l'enyor... Avui farem un revival! Anem primer fins als anys 80 per escoltar aquesta cançó:
http://www.youtube.com/watch?v=Nm1g8FFRArc
D'aquí reculem fins l'any 586 a.c., caiguda de Jerusalem a mans dels Babilonis. Després de la derrota, la classe culta jueva fou deportada a Babilònia per a treballar en la burocràcia de l'imperi, fent d'escrives o d'altres funcions. Les penúries d'aquells homes i dones apareixen a la Bíblia:
Salm 137
1 Vora els rius de Babilònia ens assèiem tot plorant d'enyorança de Sió.
2 Teníem penjades les lires als salzes que hi ha a la ciutat.
3 Quan volien que cantéssim els qui ens havien deportat, quan demanaven cants alegres els qui ens havien entristit, i ens deien: «Canteu-nos algun càntic de Sió»,
4 ¿com podíem cantar cants de Jahvè en una terra estrangera?
5 Si mai t'oblidava, Jerusalem, que se'm paralitzi la mà dreta;
6 que se m'encasti la llengua al paladar, si deixés d'anomenar-te, si deixés d'evocar el teu record, per inspirar els meus cants de festa.
7 ...
I què trobem en aquest salm? Doncs que s'enyoraven! Estaven tristos. No volien cantar. No volien oblidar la seva terra. Estaven moixos!!!! Potser aquest és un dels primers exemples escrits d'enyor, però ho sigui o no, ens fa veure que aquesta enyorança és inherent a la cultura humana. Sempre hem estimat i sempre hem enyorat. Sempre hem envejat i sempre hem anhelat. Som així...
p.d.: Val, ara, un cop heu llegit això, podeu aixecar-vos de la cadira amb les mans al cap i afirmar amb convicció: "A què venia tot això?!!! Definitivament estàs fatal!!!!". Això sí, mentre feu tot aquest ritual de gestos i crits, no oblideu que jo segueixo a l'altre costat del teclat, rient histèricament...
2 comentaris:
una perla apa, deleiteu-vos!
Corrandes d'exili:
Una nit de lluna plena
tramuntàrem la carena,
lentament, sense dir re...
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra pena.
L’estimada m’acompanya
de pell bruna i aire greu
(com una Mare de Déu
que han trobat a la muntanya)
Perquè ens perdoni la guerra,
que l’ensagna, que l’esguerra,
abans de passar la ratlla,
m’ajec i beso la terra
i l’acarono amb l’espatlla.
A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida;
l’altra meitat vingué amb mi
per no deixar-me sens vida.
Avui en terres de França
i demà més lluny potser,
no em moriré d’enyorança
ans d’enyorança viuré.
En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
“Com el Vallès no hi ha res”.
Que els pins cenyeixin la cala,
l’ermita dalt del pujol;
i a la platja un tenderol
que bategui com una ala.
Una esperança desfeta,
una recança infinita.
I una pàtria tan petita
que la somio completa.
PERE QUART.
Som seguidors afèrrims i immutables :-)
Publica un comentari a l'entrada