Contes de Silla

Mentre els cabdills de les sis tribus estaven reunits al bosc per unir-se en un sol regne, una llum baixà del cel il·luminant l’arbre solitari al centre de la clariana. Eren temps remots, en que deus i homes caminaven junts per la terra, i les meravelles com aquella eren missatges clars per a aquells que sabien llegir els designis divins. El fill menut d’un dels senyors, va baixar immediatament del seu cavall blanc, i l’animal va inclinar-se cap a la llum amb respecte. Amb decisió, el nen va caminar vers l’arbre entre l’estupor dels cabdills i els homes de confiança que els acompanyaven. Al peu de l’arbre, al gran forat on es solien posar les ofrenes, hi va trobar un ou. Però no us penseu pas que era un ou normal, sinó que era un ou enorme, que amb prou feines va poder fer rodolar enfora, i quan aquest fou tocat per la llum es va trencar i de dins en sortí un infant. Llavors la llum del cel es va dissoldre entre els murmuris d’admiració de tots els presents. No seria l’últim miracle d’aquell dia, doncs quan l’infant obrí els ulls una nova llum eixí, aquest cop des del propi cos del nadó, i irradià una escalfor benèvola que tocà el cor dels cabdills. Ocells variats cantaren a l’unísson. Estols de papallones tenyiren l’aire de colors. Feres de totes mides s’atançaren a la clariana. Ah! Quin goig veure dansar les daines amb els llops, mentre osses enormes picaven de mans! L’acord entre els cabdills fou ràpid i per unanimitat. Es decidí que aquell nadó, enviat pels deus, seria el signe de la seva unitat. També acordaren que la casa del nen que havia trobat l’ou seria la que s’encarregaria de criar al nadó, i que quan aquest arribés a la majoria d’edat seria coronat rei.

El nadó cresqué estimat per tots sis pobles, i meravellà a tothom amb el seu somriure. Era amable i assenyat, com el fill d’un comerciant. Era ràpid i fort, com el fill d’un guerrer. Era humil i treballador, com el fill d’un sembrador d’arròs. També tenia els dons dels místics, i sabia veure les senyals que el destí deixa en totes les coses. Per últim, els escribes li ensenyaren els secrets de l’escriptura i així la seva educació fou complerta. Als tretze anys fou coronat sobirà del nou regne, i la prosperitat augmentà notablement. Les collites eren bones i mai mancava l’aigua. No obstant, cinc anys després, el gran riu que travessava el regne minvà fins a aixugar-se i el poble implorà al jove rei que esbrinés el per què d’aquella desgràcia. El rei, consultà els auguris i tingué una visió d’un drac vell i sabi que vivia a les fonts del riu. Muntat en el seu cavall, galopà tot sol set dies i set nits fins a arribar a l’estany sec on jeia el drac, a les fonts del riu. Amb la parsimònia de qui ja te massa anys, el drac girà el coll per parlar al sobirà, però aquest baixà del cavall i amb un somriure i un gest de la mà s’atançà a la màgica criatura i li digué:

– Venerable drac del riu, com és que ja no danseu damunt les aigües?

– La meva hora s’acosta, amic i ara ja no em queden forces per moure aquest cos vell i feixuc. – Va dir el drac. – Ai las! La darrera lluna vaig jeure a les fonts per refrescar-me i ja no me n’he pogut alçar. Jo que hauria de guardar l’aigua i assegurar que baixi fresca, soc qui obstrueix les fonts.

– Jo t’ajudaré! – Va respondre-li ell mentre li acaronava les escates de color turquesa.

El rei, sabedor que el drac agonitzaria durant anys abans de morir, va sentir una compassió infinita creixent dins seu. Aquell sentiment es feu tant fort, que desbordà del seu cos en forma de llum tal com havia passat el dia que eixí de l’ou a la clariana. El drac, imbuït per la llum alçà el vol en un últim esforç i, consumint tota la seva energia i el seu propi ser, creà un ou just abans d’esvair-se cap als reialmes dels esperits. L’aigua tornà a brollar de les fons i a omplir l’estany, i feu surar l’ou fins allà on era el rei. Aquest, meravellat, va tocar l’ou de grans dimensions que relluïa mullat per l’aigua clara. Fou llavors quan l’ou s’obrí. Però no n’eixí pas una cria de drac, com tots hauríem esperat, sinó que en sortí una dona! I quina dona, amics! Tenia llargs cabells del color de l’obsidiana, i la pell blanca i lluent com les perles de la badia. Tenia el cos esvelt, i es movia amb la fluïdesa natural de l’aigua que brolla. I per últim, però no menys important, aquells ulls d’un blau turquesa fulgent en que hom podia perdre’s.

Les noces foren celebrades per tothom, i per molts anys fou possible de veure ambdós sobirans cavalcant pel regne i ajudant a tothom que ho necessitava. Foren temps com ja no n’hi ha, temps d’homes i deus i dracs. Però temps que mitjançant els descendents d’aquella unió s’han perpetuat a través de les generacions fins avui, 24 de Juliol de l’any 2013.

Reflexions

Com cada tarda, els dos guerrers van enfilar cap a la torrassa de la tortuga. Ascendint per les rampes interiors van arribar al tram més baix de la muralla del sud, i des d'allà tan sols els va caldre caminar uns 200 metres entre merlets per tal d'arribar a la torreta de la portalada de Pungnam. Com cada tarda, els guerrers van desar les seves armes i van seure al terra de roca amb naturalitat. L'un va obrir el farcell amb les maduixes, l'altre va parar les dues tassetes de licor. El sol, fugisser, començava a amagar-se en l'horitzó per l'est, i el cel net es tenyia d'ocres, taronges i violetes vius. Aquelles postes de sol eren extraordinàries.

- Vistes des d'aquí - va començar un - les teules lacades del Hanok Maeul semblen les escates daurades d'un drac que jeu adormit als nostres peus. 

- Suposo que tu i jo hi som per que aquest drac segueixi dormint aquí cada nit. - Va respondre l'altre amb un mig somriure, i amb la sincronització pròpia dels vells rituals, ambdós van alçar les menudes tasses cap a l'horitzó.

- A vegades em pregunto quin preu té aquesta tranquil·litat quants han mort per que tu i jo haguem de ser aquí, i poguem acomiadar els dies menjant maduixes.

- Preocupa't dels vius i honora els que ja no hi son. - Li va respondre tot girant el cap per mirar-lo als ulls. - No oblidis que som guerrers, que vivim i morim per protegir als que no tenen la força per empunyar la llança, l'espasa o l'arc, i tanmateix fan anar la falç, el cisell, o el torn...

- Tens raó. - Va somriure. - Som afortunats. La nostra tranquil·litat fa la seva felicitat. - I amb aquestes paraules es va alçar i va oferir la mà a l'altre.

- Ves, amic. - Li va respondre l'altre mentre ajuntava les mans al clatell i es deixava caure enrere fins a estirar-se. - Jo em quedaré una estona més.

El que era dret va tornar a somriure i, girant-se, va prendre la llança i va marxar. Un cop sol, quan els estels van començar a centellejar com si fossin els reflexes de les llànties que s'anaven encenent per la ciutat, el guerrer va sospirar. Va allargar la mà per resseguir la baina de la seva espasa, Yong-noho, que vol dir rugit del drac. En realitat però, aquells dits resseguien un braç i cercaven una mà menuda i delicada. Una mà que era enllà de les muntanyes. Una mà que anhelava.

L'heroi d'Stamford Bridge

Avui tota la premsa esportiva va plena del golàs de xilena de l'Zlatan Ibrahimović. Una meravella. A la radio el tractaven de gol històric, com el de Pelé que mai va ser, com el d'en Cruyff contra l'Atlético el setanta-tres, o el d'Iniesta a Stamford Bridge. Sentint-ho, no he pogut evitar reviure aquell golàs d'Iniesta a tocar del final de partit. Se m'ha posat la pell de gallina i m'he recordat a mi mateix que Iniesta va ser i serà sempre l'heroi d'Stamford Bridge. Però poc a poc una part de mi s'ha començat a regirar i protestar. Era aquella sensació visceral que em fa cercar contes a cavall de l'història i la llegenda. La veu dels ancestres em cridava, i els dits, àvids de bones històries, han respost. Ells m'han dut fins al Heimskringla: L'Orbe del món, el compendi de sagues nòrdiques que recollí vers el segle XIII Snorri Sturluson a Islàndia. Entre els plecs polsegosos d'una d'aquestes sagues he trobat per fi el que l'olfacte ja feia estona que em deia, a Stamford Bridge hi hagué una batalla. Llavors ho he vist clar, havia de cercar-ne l'heroi i fer-li justícia.

Com que la batalla està recollida a la saga de Haraldr el sever, tercer del seu nom entre els reis noruecs, qui a més a més morí en la batalla, he pensat que potser seria ell el meu heroi d'Stamford Bridge. Haraldr III, Hardråde Sigurdsson, que vol dir el que governa amb braç de ferro, fill de Sigurd. El pelegrí, n'hauria dit jo, o millor encara: l'errant. Amb quinze anys va perdre la seva primera batalla allà al nord, fent costat a Sant Olau, que llavors era rei dels noruecs i que morí aquell estiu fatídic de 1030. Malferit, el jove Haraldr va fugir cap a l'est, cap a Nóvgorod (Rússia) iniciant un periple que el dugué fins a Bizanci. Un Viking a Constantinoble? La història cada cop m'agradava més, i he seguit estirant el fil.  Es veu que la guàrdia imperial bizantina de llavors era feta de vikings, i qui millor que un rei noruec per comandar-la. S'hi va quedar catorze anys, però aquests no se li van pas fer llargs, ja que l'emperadriu Zoé Porfirogeneta, filla de Constantí VIII, s'en va enamorar perdudament. Quina història més bona, em dic! Però segueixo llegint i m'adono que se m'han avançat. No podia ser altre que Joanot Martorell, amb el seu Tirant, qui per fortuna o misteri irresoluble en narra la història. Em calia un altre heroi, un que fos meu i només meu, un d'anònim tant mateix. 

Torno als texts de la batalla i busco un altre heroi entre els crits i la sang. I allà el veig, de lluny, dret al centre del pont. Bestialment gran, posseït d'una ràbia animal. Cobert de pells i sense cap protecció més que la dansa infatigable de les destrals que branda a cada mà. Les tropes saxones han atacat per sorpresa als noruecs que s'afanyen a armar-se a l'altre costat de riu. Els cal un temps que no tenen, i només un home sol els el pot donar. Algú prou boig com per aturar tot un exèrcit en un pont. Un Berserker. Insensible al dolor, infatigable, temible. Els saxons s'hi acosten atemorits en grups petits que son anihilats entre rialles maníaques. Un li fereix el braç esquerre amb l'espasa abans de ser partit com un tronc, amb un gir del noruec. Una fletxa se li clava a l'espatlla i enlloc de sang brollen més rialles i els ulls se li obren encara més. Harold II, rei dels saxons, fa avançar desenes dels seus homes pel pont. - Ara ja està ferit! - Els crida. Però el noruec, lluny de fer-se enrere, es llança enmig d'ells amb ràbia renovada. La sang vessa fins a mesclar-se amb les aigües fredes del Derwent, i el vapor de la sang calenta forma una boira que sembla rogenca il·luminada pels raigs del sol. Els cavalls dels saxons es neguen a trepitjar la pedra sanguinolenta i rebufen i tiren coces. El rei Harold brama de ràbia i exhorta a més i mes soldats a que cacin la bèstia del pont. Gairebé ha passat una hora i el berserker segueix dempeus, insensible a la sang que li brolla d'arreu. Al fons del seu ser, però, comença a sentir unes veus. Són les Valquíries, que ja el criden per dur-lo al Valhalla. Però no té pressa per marxar, no encara. Segueix la seva dansa macabra i cap home pot tombar-lo durant uns minuts més. Finalment, a traïció, un saxó de la llera del riu estant li clava una llançada al coll. El cos de la bèstia cau inert al riu; el seu esperit, però, cavalca amb les Valquíries cap al Valhalla.

Els noruecs han guanyat una hora per poder preparar la defensa. I no obstant això, no hi ha hagut temps perquè es guarnissin amb els arnesos pesants. La batalla és cruenta, però finalment són derrotats, i el nom de l'heroi d'Stamford Bridge es perd Derwent avall. Trist però satisfet, em dic que ja tinc l'heroi. Però no tinc nom amb què plorar-lo. Cap nom amb què recordar-lo. Finalment m'adono que el cercle s'ha de tancar; i llavors em torna al cap l'Iniesta i el seu gol, i entenc que per mi aquell berserker es deia i es dirà sempre Kvast, ginesta, Iniesta.

La Revolució dels Paraigües Foscos

Van aparèixer amb els seus paraigües oberts sota la pluja de tardor. Ningú sabia d'on venien o qui eren, però la seva protesta silenciosa, anònima, arrelava. Tota la gent que havia restat a casa, que havia callat, va començar a sortir als carrers. Poc a poc els xiuxiueigs es van anar tornant converses i els silencis es van anar omplint de comentaris coma ara  "n'hi ha tres de palplantats davant de l'ajuntament" o bé "al mercat tothom en parla". L'esperança creixia dia a dia i els membres del règim, irritats, no van dubtar a actuar amb força.

Van fer arrestar multitud dels ja anomenats Paraigües Foscos. Els recloïen en comisaries, oficials o clandestines, i qui sap què els feien però ja no tornaven mai més. Els rumors parlaven de tortures, de deportacions, d'assassinats... No és que els perseguissin sinó que els caçaven. I tot i això cada matí descobria nous Paraigües sota la pluja, testimonis muts d'un govern corrupte. I és cert que quan arribava el vespre ja els havien detingut de nou a quasi tots, i també és cert que amb el pas de les setmanes tansols aquells qui protestaven als racons més amagats seguien empeus més d'un dia, però no defallien, i el seu sacrifici no era en va. Alimentaven la revolució del poble, feien que la injusticia es fes evident i insuportable, esperonaven a grans i menuts a sortir al carrer i dir prou.

Van marxar com havien arribat, sense fer soroll. Un dia en van detenir un grapat i l'endemà ja no en van aparèixer de nous. La gent els va sortir a cercar, infructuosament, i va acabar trobant-se a sí mateixa. Sí, se'ls trobava molt a faltar, però la llavor de la revolució ja l'havien sembrada, i quelcom imparable va anar creixent i creixent. On feien callar a un home n'hi cridaven deu, on en fèien fugir una vintenta se n'hi presentaven centenars. Aquell hivern va ser molt llarg i dur, però a la primavera va florir la llibertat.

Una de zombis

Tot va començar entre rialles, al camerino de les xineses, una tarda d'octubre. Les menudes amazones asiàtiques, més acostumades a muntar que a ballar, saltaven com boges creuant els canells al ritme gangnam style. Ningú sabia que els havia agafat, però aquell ritme era frenètic i enganxós. No van passar ni dos minuts que un grupet dels curiosos que miràvem va posar-se a saltar com elles. Al crit d'oppa gangnam style més i més membres del CIRC es posaven a ballar com bojos. Per sort la musiqueta que sortia del camerino, i per tant la febre per ballar, no arribava gaire lluny. Tot i això, tanta disbauxa va atreure a la directora, la Isabelle, que ja anava cap allà amb cara de pocs amics quan a algú se li va ocórrer connectar la cançoneta als altaveus de la carpa principal. Llavors va començar el final.

El que podríem descriure com una festeta improvisada es va tornar en bogeria incontrolada. Fins i tot els elefants van començar a moure la trompa a banda i banda seguint el ritme, alçant les potes alternativament. Pallassos, faquirs, ballarines, contorsionistes... Splash! El domador de lleons va fer espetegar el fuet en el moment just. Tota la troupe va respondre cridant oppa gangnam style a l'uníson. El meu sentit del perill, o més aviat hauria de dir del ridícul, em va avisar immediatament. Alguna cosa anava molt malament. Vaig fugir com una guilla cap a la meva tenda. Només d'arribar em vaig posar els taps de quan l'home bala prova els canons, no eren la panacea però servirien. - Pensa Jordi, pensa! - Em repetia a mi mateix, i just llavors vaig tenir la idea de fer saltar els ploms de tot el CIRC. Vaig córrer fins a la peixera d'en Heinzi, el dofí, i hi vaig fer caure un dels focus d'una envestida. En Heinzi va fotre un salt com no l'havia fet mai, i la música va parar de cop. Ja estava! Havia salvat la troupe... O això em creia.

Els vaig trobar estirats a terra, tots. Com si haguessin mort de cansament, deshidratats de tant suar. Em temia el pitjor: Havia fet tard! Amb passos dubitatius em vaig acostar a un pallasso que tenia a pocs metres. El vaig colpejar amb delicadesa, com qui prova de despertar a un dormilega, però tenia els ulls en blanc, no reaccionava, i feia un tuf agredolç inquietant. No feia gràcia. Seguia caminant entre els cossos buscant un bri de vida, una esperança. I tot d'una es va alçar. Menuda com era, la Jin, no feia massa respecte, però la mirada d'aquelles conques buides feia esfereir. Una a una, les amazones, van ser les primeres a alçar-se, però ja no eren elles. Les van seguir una munió de pallassos de cossos grotescs, funambulistes trencats, faquirs esbudellats... Els primers rajos de lluna van il·luminar la més macabra de les funcions que havia fet el CIRC, i prometia ser llarga.

Descansa

La tardor va arribar d'amagat i va marxar de matinada.

16/09/2012

El dia després

El vell QfwfQ no havia vist res semblant des de l'enrenou que s'organitzà quan muntaven la Via Làctia, i d'allò ja feia molt de temps. Els carrers encara tremolaven. Si s'aturava a escoltar, encara podia sentir el ressó de les consignes, el murmuri de les banderes onejant. N'hi havia hagut tantes que encara s'endevinaven les formes borroses de banderes quatribarrades amb estrelles al capdamunt. – Talment com la Via Làctia! – Es repetia QfwfQ. – Amb les seves corbes, les seves estrelles blanques, el fons blau de l'univers... – Eren les dues de la nit i seguia caminant pels carrers, ara deserts. 

Arribant a la universitat va treure's de la butxaca l'enorme clau de ferro, i amb la lentitud que acompanya a la gent entrada en anys, va fer-la girar. Després del cata-crec de rigor va enfilar cap a la biblioteca. Sabia el que buscava. – Aquí! – Va exclamar amb gran satisfacció, i inmediatament va abaixar la veu, i el cap, davant l'allau de mirades reprovatories que hauria rebut si la sala hagués estat plena. – Mmm... Dotze de setembre de 1213... – Es va dir, mentalment aquest cop. I poc després. – I aquí... Dotze de setembre de 1229. – Mentre anava llegint anava prenent apunts en una llibreta atrotinada, d'aquelles que fan servir els detectius. De seguida ja buscava nous volums. Per començar el llibre dels Fets, i després la Crònica de Bernat Desclot. Passava les pàgines i passaven les hores, i poc a poc, la sospita que l'esperonava s'anava fent tangent. Als volts de les sis de la matinada va desar l'últim dels volums. Amb emoció continguda, va apagar el llum mentre sortia, i de camí cap a casa anava recordant. – La batalla de Muret. Allà vam badar de debò. – O bé. – Bon nano en Jaume, com vaig riure quan a Portopí va deixar anar allò de "Vergonya, cavallers, vergonya!". O va ser a Mallorca? Tant hi fa. –

Un cop al seu pis, en QfwfQ ja somreia ostentosament. Deixant-se caure al sofà del menjador, va obrir la petita capceta de les fotografies velles. I allà, entre tantes d'altres va trobar la que cercava. Ell i en LlulL, o Ramon com li agrava que n'hi diguessin llavors, somrient contents a la platja amb un peixot als braços i una galera catalana surant a l'horitzó. – Tenies tota la raó, barbut! Els catalans ho foten tot a principi de curs! – Girant la fotografia va llegir "Mallorca 23/06/1256" i va memoritzar les xifres que hi havia escrites just a sota. Un cop a la cuina, va despenjar el telèfon  i va marcar els números amb cert nerviosisme. – I ara què, LlulL? Els dotzes de setembre han tingut cara i creu per nosaltres... – Va espetar-li al seu vell amic. – Ho sé, ho sé, QfwfQ. Ho he vist tot per la tele i em jugo 15 àtoms de bismut, dels d'abans, a que aquest matí comença el retorn cap al país propi! No tardis en anar a comprar el cava, que m'ensumo que s'esgotarà ben aviat! –

Vacances Olímpiques

La lluita per les medalles prometia ser dura. 

La parella japonesa tenia molt bona puntuació en els preparatius, i partia com a favorita. El seu programa per a la final incloïa una estada a Fiji: matinades de submarinisme entre esculls coral·lins, i recorreguts de tarda per la selva verge de l'illa. El fort dels suïssos era la gastronomia. El seu programa no era massa ambiciós, un creuer fluvial pel Rin, però tenia tantes estrelles Michelin que empatxava. No us parlaré dels excèntrics americans i la seva volta al món en 90 vols, els entranyables avis noruecs, els russos, els jamaicans ni els omnipresents xinesos, però ja us podeu ensumar que la cosa pintava complicada.

El nostre programa era de llarg el més auster. Es componia a parts iguals per gaudir de l'agricultura ecològica, unes vistes fantàstiques de l'Empordà i el toc de màgia esbojarrada que ens havia guanyat l'accés a les finals. Malauradament, tot es va tòrcer just abans de començar. Incendi a La Jonquera, i les flames llepen l'Empordà. Les nostres esperances es perdien en el fum, i pel camí ens hi deixàvem un bon tros de Catalunya. Calia un revulsiu i vam decidir jugar fort per les tomates de l'hort, guardant la carta d'anar a robar regalèssia al meu tiu per la segona part de la setmana. Al segon dia els americans ja van quedar descartats per culpa d'una companyia aèria centre africana, però els avis noruecs havien sorprès al jurat amb una excursió en tàndem fora de programa. Mentre, a les Fiji, la parella japonesa descobria les primeres restes de pedra de l'imperi Tu'i Pulotu, atraient l'expectació de centenars d'historiadors i assegurant-se virtualment l'or. La setmana avançava i els suïssos no afluixaven: brochettes de coeurs de canard amb gelat de muselina d'all. S'acostava la recta final i, inspirats per la cançó de Manel, vam decidir jugar-nos-ho tot a un salt. Els matins, a cavall de l'amaca i la piscina, i les excursions de s'horabaixa eren molt agradables però del tot insuficients. Calia arriscar. Calia saltar. I vam saltar.

El millor de tot no va ser que agradés al jurat i acabéssim guanyant un diploma olímpic, sinó la corrua de fotos que anaven apareixent a la web d'aficionats imitant-nos. Va ser un èxit del tot inesperat. Potser al cap de vall no vam guanyar cap medalla, però essent realistes ho teníem cru. Per nosaltres haver arribat a la final ja era un somni i endur-nos el diploma va ser la guinda d'unes vacances fantàstiques. Que us podem dir, prometem entrenar fort i competir als Europeus de l'any que ve.

Una abraçada a tots els fans,


Clara i Jordi


p.d.: Al final or pels japonesos; plata pels jamaicans, que el dissabte van baixar el Nanga Parvat fent bobsleigh; i bronze pels noruecs, que ja han anunciat que es retiren de la competició d'èlit després d'aquesta fita.

Dies de CIRC

Mai havien lluït tant alt les banderes com ho feren el matí que va arribar el CIRC. La sorpresa i l'alegria corrien de boca en boca. Des dels marrecs que ja anaven cap a la plaça, fins a les ancianes assegudes al carrer major, tot era expectació. I, enmig de tot aquell rebombori, nouvingut al mon de la faràndula, jo ajudava a tensar les cordes de la carpa majestuosa. Qui hauria endevinat que, passats tants anys, podria fer-se'm realitat aquell somni d'infància?

- Els elfants volen cacahuets! - Crida Isabelle, la mestressa. I jo, corrent entre artistes de tot el mon, m'arribo fins als estables i les gàbies. - On hi ha els sacs de cacahuets? - Pregunto a les menudes amazones xineses. - Els vigila el lleó! - Responen entre rialles que fan que els seus ulls s'aprimin i allarguin encara més. Neguitós com sempre que m'atanço a la gàbia de la bèstia, busco les caixes plenes de sacs i en carrego un. - Bon dia! - Diu el forçut hongarès alçant una immensa pesa a cada mà. I jo amb prou feines li puc respondre, doblegat sota el pes del sac que duc a l'espatlla. Uns passos més i ja em saluden els elefants amb la trompa, i un cop descarregat i obert el sac, el somriure em torna a la cara veient les marevelles que m'envolten. Ballarins russos, acròbates del Brasil, dos pallassos, una funambulista prima com una ploma caminant sobre els colzes d'un grapat de contorsionistes, faquirs, endevins, mags i xarlatans, tots atrafegats amb els preparatius de la funció.

Per fi es pon el sol! La banda vestida de gala fa sonar trombes, trompetes i trombons, mentre la mainada estira als pares cap a l'immensa cua que es forma davant les taquilles. Rera els bastidors, tot son corredisses i retocs, plomes i maquillatge. Poc a poc es va omplint la carpa, i poc a poc les converses es van tornant xiuxiueigs. Tot d'una la llum decau... Silenci. S'encén un focus solitari. És l'Isabelle, amb el vestit negre que li cau fent llarga cua. Això comença.

En aquest instant, arribada l'hora de la veritat, m'adono que encara no sé quin número haig de fer. Però he arribat al CIRC  per quedar-m'hi. Res no m'espanta. Quan s'hi hagi de ser hi seré.

La pluja

Fa molts grapats de segles els quinametzins, una raça de gegants, van aixecar la ciutat dels déus anomenada Teotihuacan. En aquells temps, un déu s'alçava per damunt dels altres, era Tlaloc, el Sol de Pluja, que il.luminava i protegia al poble dels quinametzins, innundant-lo de benaurances. Grans coses es feren sota el regnat celest del Sol de Pluja, però de la mateixa manera que no fou el primer Sol a il.luminar la terra, tampoc havia de ser-ne l'últim.

Explica la llegenda que una matinada, quan Tlaloc es disposava a vessar la seva llum sobre la terra, Quetzalcóatl, la serp emplomada, s'hi va llençar al damunt amb urpes i dents per que volia ocupar el lloc de Tlaloc al cel. Durant vint dies hi hagué sequera i foscor, doncs Tlaloc no podia atendre a la terra mentre lluitava. Passats els vint dies, i veient que les forces d'ambdós déus eren igualades, Tlaloc decidí refusar a la lluita per que estimava al poble dels quinametzins i no els volia allargar la penuria de viure en la foscor. Quetzalcóatl, sabent-se vencedor va ascendir al lloc de Sol i fou llavors, al il.luminar la terra, que veié la redoblada beneració que els quinametzins otorgaven a Tlaloc. L'enveja de la Serp Emplomada fou tal que de la seva ira en brollà una pluja de foc que arrasà al poble quinametzin, i fou de les cendres d'aquells gegants que en sorgiren els homes com els coneixem avui.

Els primers homes van aprendre a adorar a Quetzalcóatl oferint-li sang, que era el tribut que més apreciava. De la mateixa manera, van oferir sacrificis a altres deïtats, i quan li va tocar el torn a Tlaloc, aquest va plorar amargament, doncs detestava els sacrificis humans. Els sacerdots, veient la pluja abundant que caié, van resoldre acertadament que Tlaloc era el déu-pluja, i pensaren que els sacrificis havien agradat al déu. Més sacrificis es feren a l'any següent i més llàgrimes vessà Tlaloc. I així, Tlaloc, el déu incomprès de Teotihuacan, plorà any rera any fins als nostres dies, portant les pluges.

Per què plores avui oh desventurat Tlaloc? Què t'angoixa amic, que cada dia em vens a veure? Recorda que un temps vas ser també Sol i deixa la tristesa per la tardor.

Davant les portes de l'infern

L'any 1971, en plena Guerra Freda, un equip especial soviètic arribava a Ashgabat, Turkmenistan. La versió oficial de la seva missió consistia en fer prospeccions per a detectar dipòsits de gas natural explotables. La realitat, però, no podria allunyar-se'n més. Josiph Ilinovich (expert cabalista),  Constantin Kreutz (membre de la masoneria, especialista en demonología i arts ocultes) i Nicholai Nabokova (representant del Politburo), formaven el nucli dur de l'expedició. També els acompanyaven dos geòlegs amb els seus respectius assistents i un parell de guies locals.

Seguint les indicaccions d'un manuscrit en arameu, Ilinovich va determinar la localitzazió exacta de "Les Portes" prop de Derweze. Endinsant-se encara més al desert de Karakum, va guiar-los fins al mig del no res, una esplanada àrida aparentment infinita. La nit del 22 de juny ja tenien el campament a lloc i van decidir descansar. Les feines del dia 23 van començar de matinda. Sota la direcció precisa de Kreutz, tot els membres de l'equip van participar en el traç de la simbologia arcana per al ritual. Tot plegat un immens doble cercle de símbols inintel.ligibles d'uns 75 metres de diàmetre. Passades les quatre de la tarda Kreutz va acabar de repassar tota la símbologia i, visiblement emocionat, es va dirigir a la seva tenda. Minuts després, en sortia amb una túnica vermella i armat amb un punyal daurat. Amb un gest subtil Kreutz va fer apresar als guies locals, i ara sí, tinguent el sacrifici a punt, el ritual va començar.

La sang brollant dels cossos inerts dels guies fou usada per resseguir part dels simbols marcats a terra, mentre càntics que no us sabria descriure anaven repetint-se fins a la sacietat. Les hores passaven però la nit no arribava, doncs aquella havia de ser la nit més curta de l'any. Finalment, amb la fugida de l'últim raig de sol, s'esdevingué un gran terrabastall. L'arena i la pols s'enfonsaren com engolides per la terra, i al seu lloc sorgiren flamarades que s'alçaren una vintena de metres.

Poc se sap d'aquella expedició, més enllà del que es va poder recuperar dels apunts de Nabokova. Cap dels membres va tornar. Això sí, les portes de l'infern van restar obertes al desert de Karakum durant 40 anys, com ja profetitzaren les escriptures secretes de Ben Ahmi a finals del segle XIII. El més curiòs del cas però, és la cançó que Antònia Font va compondre exactament el mateix dia en que es tancaren les portes de l'infern, em pregunto si va ser només casualitat...

El bosquet de la Guatlla

Fou durant una agradable vesprada a la ciutat de Tolosa quan, a taula estant, Francesc Eiximenis conegué a Guislabert, que mes tard seria el primer de la casa dels Caille. Corria l'any del Senyor de 1372, i a taula no hi mancaven bones viandes. El plat principal, unes guatlles amb hortalisses de la terra i gingebre abundant, va meravellar al gironí. Veient el delit amb què atacava a una de les ales de l'au, el cuiner, un home fornit dit Guislabert, s'hi va atansar, perquè fruïa de tot cor quan un hoste seu gaudia menjant. El franciscà, commogut, va prometre d'escriure totes les receptes que se servissin en aquella fonda, i esdevingué un parroquià més. L'amistat entre Francesc i Guislabert fou estreta i no hi mancà mai un raig de vi o una llesca de pa.

Després d'un parell d'anys, i havent acabat la seva formació, Francesc va tornar-se'n cap a les terres del comte de Barcelona i després més al sud fins a València, on va recollir totes aquelles receptes en el  Llibre de Sent Soví, o Llibre de totes maneres de potatges de menjar. La sort de Guislabert el dugué al nord-est fins a un llogarret  molt proper a Lió. Fou justament a la seva nova fonda on la comitiva del venerable arquebisbe de Lió, Primat de les Gàl·lies, s'aturà una nit de fort temporal. Tot i l'hora intempestiva, Guislabert buidà el rebost i serví les millors viandes. I de nou reeixí el miracle que tan sols ell sabia provocar en qui tastava ses menges. L'arquebisbe quedà impressionat, i als pocs dies els grans homes de Lió ja desfilaven per la seva taula. I fou així com, finalment, el primer diumenge de juny de l'any del senyor de 1379 el bon rei Carles, dit el Prudent, tingués a bo visitar la renombrada fonda de Guislabert. I havent menjat les guatlles farcides que ja tastà Eiximenis anys enrera, va otorgar a Guislabert el cognom Caille, altrament dit ‘guatlla’ en la llengua franca, així com la propietat del petit bosquet ric en dita au que s'estenia rera la fonda.

Han hagut de passar molts segles perquè de nou un català, un servidor, torni a aquell bosquet. Ara al Bois de la Caille ja no hi queden guatlles, però sí bons arbres que puc veure des de la finestra cada matí mentre, endormiscat, imagino quin gust deurien tenir les menges de Guislabert de la Caille.

La Renaixença

La tradició kàrmica explica que per néixer primer cal morir, ja que el naixement no és més que un dels passos cíclics en l'etern girar de l'existència.

...i després de quasi dos anys, crec que el blog ja el podríem donar per mort i enterrat. Per tant, aprofitarem l'oportunitat per fer-lo renéixer com una au fènix! Espereu. Jo de fènix en tinc poc. En direm renéixer com un pardal. Sí, m'agrada! D'acord, d'acord, ara us esteu preguntant per que us foto un rotllo així per reobrir el blog... L'inspiració m'ha vingut avui mateix, sortint de la nova feina a l'IARC (Lyon, França). Resulta que just davant de l'edifici on treballo, i també a un dels costats, hi ha un parell de negocis de pompes fúnebres. La coincidència és diguem que interessada (tot i ser poc agradable), per que precisament estic en un centre per a la recerca del càncer i... Touché un altre cop, no ho digueu, ja ho escric jo: Què t'empatolles? Doncs això, que m'he mudat per un o dos anyets a França, que com que no us tinc a prop les parides us les hauré d'escriure per aquí, i que si no us agrada... Deixem-ho per avui, que ja veig que se'm comença a enganxar el mal humor francès.

Isolats

« Ningú és una illa, complet en ell mateix. Cada home és un bocí del continent, una part de la terra; si el mar se n'emporta una porció de terra, tota Europa queda disminuïda, tant li fa si és un promontori, o la casa d'un dels teus amics, o la teva pròpia casa. La mort de qualsevol home m'afebleix perquè estic lligat a la humanitat. Per això mai preguntis per qui toquen les campanes: toquen per a tu. »

—John Donne (1572-1631), Devotions Upon Emergent Occasions.

Històries del metro

Metro de Barcelona. Dues noies extrangeres parlen en anglès, i jo, indiscret, escolto. Una ha trobat a algú especial a Barcelona i s'està plantejant si tornar a la seva vida anterior (a casa, amb el seu nòvio que vol casar-se i formar una familia), o bé llançar-se a aquesta bogeria incerta que li ha sorgit inesperadament aquí. L'altra l'aconsella. Li diu que s'ho pensi bé però que no tingui el més mínim remordiment per la decisió que prengui. Li diu que l'important, l'únic important, és ella. Li diu que no pensi en el que deixaria enrera si es llancés a l'aventura. Li diu que qui deixa enrera ja s'espavilarà, que no és problema seu. Jo, assegut al costat d'una d'elles i davant de l'altra, no puc no pensar en la persona que potser es quedarà sola al que la noia anomena casa...

Entre l'extrem de fa 50 anys, on les parelles es casaven i era per sempre passés el que passés, aguantant el que fos a qualsevol preu, i l'extrem d'avui, on no hi ha gens de compromís i tot es redueix a què vull ara, hi ha d'haver un punt mig. Als humans sempre ens ha costat valorar el que ja tenim, i una força extranya ens empeny a voler més i millor. Però no sé si aquesta força ens empeny o no cap a la felicitat. A hores d'ara, la noia del metro potser ja ha pres una decisió. Sigui quina sigui, si l'ha pres només pensant en ella, el món potser és una mica més trist.

Bloody Sunday

Avans d'ahir vaig veure la pel·lícula Bloody Sunday. Bàsicament descriu amb precisió el Diumenge Sagnant de 1972 al Bogside de Derry, Irlanda del Nord, on el primer batalló de paracaigudistes Britànics va dispersar una manifestació pacífica, pro-drets civils, amb foc real. Van morir 13 persones (14 comptant la mort posterior d'un dels ferits) i una trentena més van ser ferides, tots anaven desarmats. Aquests fets potser us sonen o potser no, però és del que parla la cançó d'U2 Sunday, Bloody Sunday. Del que volia parlar-vos avui, però, és de la reflexió que fa Ivan Cooper (polític organitzador d'aquella marxa pro-drets civils) al final de la pel·lícula, quan es descobreix la magnitud de la tragèdia. Resumint, afirma que després d'allò, l'únic vencedor va ser l'IRA, i que aquella mateixa nit desenes o potser centenars de joves amics d'algun dels morts ingressarien a les files de l'IRA. Afirma que el govern Britànic, amb aquella acció desmesurada, va sembrar la llavor de l'odi i iniciar un camí sagnant molt difícil d'aturar. Tot això va passar a Europa, a Irlanda, i lluny d'aprendren, avui llegeixo a les noticies que els Estats Units han estat amagant sistemàticament la mort de civils a l'Afganistan. Què estan sembrant al món? Què estem sembrant? Penseu en què farieu vosaltres, com els Irlandesos, com els Afganesos, si assassinessin al vostre pare o al vostre germà...

No se sabran mai els noms dels afganesos morts. En canvi, sí coneixem els detalls de cadascun dels Irlandesos morts aquell diumenge sagnant.
Avui, els recordo:

John Duddy (17)
Patrick Joseph Doherty (31)
Bernard McGuigan (41)
Hugh Pious Gilmour (17)
Kevin McElhinney (17)
Michael Gerald Kelly (17)
John Pius Young (17)
William Noel Nash (19)
Michael M. McDaid (20)
James Joseph Wray (22)
Gerald Donaghy (17)
Gerald McKinney (34)
William Anthony McKinney (27)
John Johnston (59)

Diumenges al tren

Cap de setmana tèrvol, ensopit, com si un núvol m'hagués perseguit sense treva tapant-me el sol. Mirant per la finestra del tren, reflexiono: Què m'ha faltat aquest cap de setmana? Energia? Ofertes engrescadores? No... És una altra cosa. Aquest cap de setmana m'he deixat vèncer per l'apatia. Per sort, però, tinc a l'abast un antídot que em farà servei. Arribant a Barcelona posaré una rentadora, fregaré els plats, i en definitiva, posaré una mica d'ordre al meu petit món. En tot el procés m'evadiré de mi mateix i, satisfet, et recordaré quan entri al llit i em deixi endur cap a tu. M'agrada sol·lucionar els meus insignificants problemes al tren, mentre sona Holst o qualsevol altre. Tornant a espiar per la finestra, deixo que el sol m'escalfi la cara. Recupero part de l'energia vital i sospiro. En un segon d'inspiració recordo que avui és l'aniversari del meu germà i de la Gusi, els hauré de felicitar. Al tren però, mai hi ha cobertura, hauré de deixar-ho per després. Tot just passo per Sant Celoni... Curiòs nom. Obro de nou el menut llibre d'en Xuan Bello i simplement em deixo portar, com el tren pels seus rails.

Hanwell Insane Asylum II

Hola? Hi ha algú? No sé ben bé per que segueixo la voluntat no escrita d'un mort, però després de veure el que vaig veure, sento que l'únic que puc fer per compensar aquell horror és deixar-ho per escrit. De mi tansols els diré que soc un agent federal. Sí, jo vaig ser al Hanwel Insane Asylum l'endemà de "l'incident" i vaig veure l'horror. Com hauran llegit als diaris, es va produïr un rar brot de ràbia a l'Asylum que va provocar la mort de bona part del personal i els interns del centre. Encara que m'hi jugo la feina, els diré que això és absolutament fals, aquesta és la versió autoritzada dels fets, la que ens vam inventar els de l'agència federal per a successos paranormals...

El primer que ens vam trobar en arribar al lloc dels fets va ser el clàssic cordó policial. Atrets per l'absència del personal a les seves llars, així com la desaparició d'un professor (o potser era periodista?), la policia va entrar a l'Asylum i es va trobar una manada de cossos deformats que els van atacar salvatgement. Tansols amb armes pesades van poder aturar aquelles masses de carn poseïdes de furia. Un cop dins, entre els cossos mutilats i la sang que ho banyava tot, vaig trobar una bossa amb abundant informació escrita i una càmera de fotos. L'infeliç que havia fet el recull d'informació era John McFarlane, oficialment un professor a l'institut HP Lovecraft d'Arkham, però amb un contracte per obra i servei amb el Daily Miskatonic News. Al soterrani de l'institució també vam trobar abundant material esotèric que em permet explicar-los "la veritat" del que va passar.

La tràgica mort d'un pacient i un parell de celadors del centre fa unes setmanes, va fer atraure l'interés de la premsa sobre l'institució, i així és com McFarlane, simulant una avaria al cotxe entra a l'institució. En arribar, deuria trobar-se un centre perfectament normal, doncs no va realitzar cap anotació sospitosa al seu blog ni va prendre cap fotografia. Provablement el deurien dur a les zones més tranquiles de la institució. No obstant, de seguida deurien començar els fenòmens menys explicables d'aquesta història. Un dels pacients, de nom Vilescum, anava totalment envenat i va demanar una càmera i uns auriculars a McFarlane, ja que aquest li deuria explicar que era professor de tecnologia. Cito textualment: "18:43h: Robot? Vol construïr un robot? Per què ara porta una espècie de micròfon implantat? Seguiré investigant". Pel que sembla el pacient no volia construïr un robot sinó que era un robot! Les fotos de la càmera (fetes a les 19:53h i 19:54h respectivament) mostren a un cyborg, amb molt detall. La tecnologia que mostra la fotografia ens és desconeguda fins i tot a nosaltres els de l'agència. El curiòs és que per mitjà de les fotos de satèl·lit a les que tenim accés, ens consta que als volts de les 20:30h algú totalment envenat acompanyat per dos individus més, va emprendre el camí que porta cap a on es va trobar el cotxe de McFarlane. No obstant, el provable intent de fuga no deuria sortir bé. McFarlane també va deixar constància de que no confiava en el director ni el metge de l'institució, ja que pel que va deixar escrit, va preferir no beure en cap de les nombroses ocasions en que se li va oferir, i el posterior exàmen forense va revelar restes d'una potent toxina a la seva boca (pel que sembla mai la va arribar a empassar). En algun moment posterior, mitjançant un abominable ritual arcà, el doctor Walter Krader va reanimar els cossos prèviament sedats i assassinats de fins a 3 membres del personal de l'institució així com del pobre McFarlane. Molt provablement l'impuls per salvar a la seva dona en estat terminal fos el que el dugués a perpetrar aquests actes. És provable que el director de l'institució l'ajudés d'alguna manera, o com a mínim que arribessin a algun tipus d'acord, ja que tant ell com el seu fill no es trobaven entre els cadàvers. Poc més pot deduir-se de tot plegat, però veient els historials de cadascuna de les víctimes, provablement el món sigui un lloc millor sense ells. M'encarregaré personalment de localitzar al senyor Walter Krader i eliminar-lo, ja que no convé que els documents esotèrics que conserva caiguin en males mans. Bé, m'acomiado de vostès, potser els pugui explicar alguna cosa més en una altra ocasió. Tanmateix, de moment, els recomano que temin la foscor...

Hanwell Insane Asylum I

La institució, com tot bon centre psiquiàtric, tenia una aura extranya que posava la pell de gallina. No us sabria explicar el per què, però la barreja de xiprés i salzes creava un efecte més aviat tètric, com el de les pel·lícules de mansions encantades. No obstant, la reputació del Hanwell Insane Asylum era magnífica. Provablement es tractava de la més luxosa i eficient de les institucions d'aquesta mena a la regió del la vall del Miskatonic. El director, en Robert Verban, estava especialment orgullòs de la bona fama del centre, cosa que indirectament implicava haver de tapar alguns draps bruts de tant en tant. Ja se sap, al cap i a la fi és difícil que tot rutlli com la seda quan s'està envoltat de bojos. Una de les màximes del principal dels metges psiquiatres, en Walter Krader, era: "Més val sobredosificar que fer curt!". Així, molts dels pacients passaven els dies adormilats en jardins bellament decorats, i la tranquilitat del lloc no acostumava a pertorbar-se mai. De fet, en aquest sentit, cal remarcar la curiosa costum del centre de desconnectar el cable telefònic durant la nit, evitant així trucades inoportunes que poguessin alterar als pacients. Tot plegat, l'Asylum constituia un petit i tètric oasis de pau.

Arribat aquest punt, permeteu-me que em presenti: Em dic John McFarlane, i soc professor de física i tecnologia l'institut HP Lovecraft a Arkham. Aquesta història comença el vespre del 17 de Juliol quan, mentre feia el recorregut de tornada en cotxe entre Arkham i Salesbury, el motor del meu atrotinat ford va dir prou. Veient el cartell de la institució, vaig caminar mitja hora fins a arribar-hi per demanar si podia trucar a una grua per a reparar el vehicle. La consternació em va embargar en saber que era impossible realitzar qualsevol trucada i que hauria de passar la nit al centre. Va ser el destí el que em va fer estar allà aquella nit? Us ho explicaré aviat, per que el 17 de Juliol és demà...

Un matí de diumenge

Poques coses son tant simples i senzilles com voltar pel barri vell el matí d'un diumenge. Caminant entre les pedres que has vist mil cops, no esperes trobar res nou. De fet no busques ni creuar-te amb gent ni descobrir racons. Com a molt cerques aquell banc a l'ombra d'algun arbre, en algun racó on passi una mica d'aire. Fins aquí és ben senzill, però si en aquest banc a més a més hi ha algú altre ja comença a ser més interessant. Sense perdre la trivialitat d'un matí de diumenge, el fet de no estar sol en aquest banc canvia algunes coses. Rarament compartim un banc amb algú amb qui no anem i, per tant, si ara al banc hi ha dues persones provablement ambdues passejaven plegades una estona avans. Llavors el simple voltar era més aviat un gaudir de la companyia, tot i que segueix essent un acte trivial amb el noble objectiu de deixar passar el temps de manera pausada. Si al banc hi ha dues persones que passejaven juntes, potser s'estimen. Podrien ser un avi amb el seu nét, per exemple, però és rar veure'n pel barri vell. Els nens més aviat son d'anar a jugar als gronxadors, com ara els de la plaça Catalunya. Per tant, el més raonable és que les dues persones siguin un noi i una noia o, si ho preferiu, un home i una dona, i essent com soc us diré que a més a més estaran enamorats. Sigui com sigui, el matí de diumenge seguirà essent magníficament senzill, un temps irrellevant que no sortirà a cap documental ni omplirà els arxius de cap gran institució. I tanmateix, per a la parella d'aquest banc, serà a més a més la felicitat.