Descansa

La tardor va arribar d'amagat i va marxar de matinada.

16/09/2012

El dia després

El vell QfwfQ no havia vist res semblant des de l'enrenou que s'organitzà quan muntaven la Via Làctia, i d'allò ja feia molt de temps. Els carrers encara tremolaven. Si s'aturava a escoltar, encara podia sentir el ressó de les consignes, el murmuri de les banderes onejant. N'hi havia hagut tantes que encara s'endevinaven les formes borroses de banderes quatribarrades amb estrelles al capdamunt. – Talment com la Via Làctia! – Es repetia QfwfQ. – Amb les seves corbes, les seves estrelles blanques, el fons blau de l'univers... – Eren les dues de la nit i seguia caminant pels carrers, ara deserts. 

Arribant a la universitat va treure's de la butxaca l'enorme clau de ferro, i amb la lentitud que acompanya a la gent entrada en anys, va fer-la girar. Després del cata-crec de rigor va enfilar cap a la biblioteca. Sabia el que buscava. – Aquí! – Va exclamar amb gran satisfacció, i inmediatament va abaixar la veu, i el cap, davant l'allau de mirades reprovatories que hauria rebut si la sala hagués estat plena. – Mmm... Dotze de setembre de 1213... – Es va dir, mentalment aquest cop. I poc després. – I aquí... Dotze de setembre de 1229. – Mentre anava llegint anava prenent apunts en una llibreta atrotinada, d'aquelles que fan servir els detectius. De seguida ja buscava nous volums. Per començar el llibre dels Fets, i després la Crònica de Bernat Desclot. Passava les pàgines i passaven les hores, i poc a poc, la sospita que l'esperonava s'anava fent tangent. Als volts de les sis de la matinada va desar l'últim dels volums. Amb emoció continguda, va apagar el llum mentre sortia, i de camí cap a casa anava recordant. – La batalla de Muret. Allà vam badar de debò. – O bé. – Bon nano en Jaume, com vaig riure quan a Portopí va deixar anar allò de "Vergonya, cavallers, vergonya!". O va ser a Mallorca? Tant hi fa. –

Un cop al seu pis, en QfwfQ ja somreia ostentosament. Deixant-se caure al sofà del menjador, va obrir la petita capceta de les fotografies velles. I allà, entre tantes d'altres va trobar la que cercava. Ell i en LlulL, o Ramon com li agrava que n'hi diguessin llavors, somrient contents a la platja amb un peixot als braços i una galera catalana surant a l'horitzó. – Tenies tota la raó, barbut! Els catalans ho foten tot a principi de curs! – Girant la fotografia va llegir "Mallorca 23/06/1256" i va memoritzar les xifres que hi havia escrites just a sota. Un cop a la cuina, va despenjar el telèfon  i va marcar els números amb cert nerviosisme. – I ara què, LlulL? Els dotzes de setembre han tingut cara i creu per nosaltres... – Va espetar-li al seu vell amic. – Ho sé, ho sé, QfwfQ. Ho he vist tot per la tele i em jugo 15 àtoms de bismut, dels d'abans, a que aquest matí comença el retorn cap al país propi! No tardis en anar a comprar el cava, que m'ensumo que s'esgotarà ben aviat! –

Vacances Olímpiques

La lluita per les medalles prometia ser dura. 

La parella japonesa tenia molt bona puntuació en els preparatius, i partia com a favorita. El seu programa per a la final incloïa una estada a Fiji: matinades de submarinisme entre esculls coral·lins, i recorreguts de tarda per la selva verge de l'illa. El fort dels suïssos era la gastronomia. El seu programa no era massa ambiciós, un creuer fluvial pel Rin, però tenia tantes estrelles Michelin que empatxava. No us parlaré dels excèntrics americans i la seva volta al món en 90 vols, els entranyables avis noruecs, els russos, els jamaicans ni els omnipresents xinesos, però ja us podeu ensumar que la cosa pintava complicada.

El nostre programa era de llarg el més auster. Es componia a parts iguals per gaudir de l'agricultura ecològica, unes vistes fantàstiques de l'Empordà i el toc de màgia esbojarrada que ens havia guanyat l'accés a les finals. Malauradament, tot es va tòrcer just abans de començar. Incendi a La Jonquera, i les flames llepen l'Empordà. Les nostres esperances es perdien en el fum, i pel camí ens hi deixàvem un bon tros de Catalunya. Calia un revulsiu i vam decidir jugar fort per les tomates de l'hort, guardant la carta d'anar a robar regalèssia al meu tiu per la segona part de la setmana. Al segon dia els americans ja van quedar descartats per culpa d'una companyia aèria centre africana, però els avis noruecs havien sorprès al jurat amb una excursió en tàndem fora de programa. Mentre, a les Fiji, la parella japonesa descobria les primeres restes de pedra de l'imperi Tu'i Pulotu, atraient l'expectació de centenars d'historiadors i assegurant-se virtualment l'or. La setmana avançava i els suïssos no afluixaven: brochettes de coeurs de canard amb gelat de muselina d'all. S'acostava la recta final i, inspirats per la cançó de Manel, vam decidir jugar-nos-ho tot a un salt. Els matins, a cavall de l'amaca i la piscina, i les excursions de s'horabaixa eren molt agradables però del tot insuficients. Calia arriscar. Calia saltar. I vam saltar.

El millor de tot no va ser que agradés al jurat i acabéssim guanyant un diploma olímpic, sinó la corrua de fotos que anaven apareixent a la web d'aficionats imitant-nos. Va ser un èxit del tot inesperat. Potser al cap de vall no vam guanyar cap medalla, però essent realistes ho teníem cru. Per nosaltres haver arribat a la final ja era un somni i endur-nos el diploma va ser la guinda d'unes vacances fantàstiques. Que us podem dir, prometem entrenar fort i competir als Europeus de l'any que ve.

Una abraçada a tots els fans,


Clara i Jordi


p.d.: Al final or pels japonesos; plata pels jamaicans, que el dissabte van baixar el Nanga Parvat fent bobsleigh; i bronze pels noruecs, que ja han anunciat que es retiren de la competició d'èlit després d'aquesta fita.

Dies de CIRC

Mai havien lluït tant alt les banderes com ho feren el matí que va arribar el CIRC. La sorpresa i l'alegria corrien de boca en boca. Des dels marrecs que ja anaven cap a la plaça, fins a les ancianes assegudes al carrer major, tot era expectació. I, enmig de tot aquell rebombori, nouvingut al mon de la faràndula, jo ajudava a tensar les cordes de la carpa majestuosa. Qui hauria endevinat que, passats tants anys, podria fer-se'm realitat aquell somni d'infància?

- Els elfants volen cacahuets! - Crida Isabelle, la mestressa. I jo, corrent entre artistes de tot el mon, m'arribo fins als estables i les gàbies. - On hi ha els sacs de cacahuets? - Pregunto a les menudes amazones xineses. - Els vigila el lleó! - Responen entre rialles que fan que els seus ulls s'aprimin i allarguin encara més. Neguitós com sempre que m'atanço a la gàbia de la bèstia, busco les caixes plenes de sacs i en carrego un. - Bon dia! - Diu el forçut hongarès alçant una immensa pesa a cada mà. I jo amb prou feines li puc respondre, doblegat sota el pes del sac que duc a l'espatlla. Uns passos més i ja em saluden els elefants amb la trompa, i un cop descarregat i obert el sac, el somriure em torna a la cara veient les marevelles que m'envolten. Ballarins russos, acròbates del Brasil, dos pallassos, una funambulista prima com una ploma caminant sobre els colzes d'un grapat de contorsionistes, faquirs, endevins, mags i xarlatans, tots atrafegats amb els preparatius de la funció.

Per fi es pon el sol! La banda vestida de gala fa sonar trombes, trompetes i trombons, mentre la mainada estira als pares cap a l'immensa cua que es forma davant les taquilles. Rera els bastidors, tot son corredisses i retocs, plomes i maquillatge. Poc a poc es va omplint la carpa, i poc a poc les converses es van tornant xiuxiueigs. Tot d'una la llum decau... Silenci. S'encén un focus solitari. És l'Isabelle, amb el vestit negre que li cau fent llarga cua. Això comença.

En aquest instant, arribada l'hora de la veritat, m'adono que encara no sé quin número haig de fer. Però he arribat al CIRC  per quedar-m'hi. Res no m'espanta. Quan s'hi hagi de ser hi seré.

La pluja

Fa molts grapats de segles els quinametzins, una raça de gegants, van aixecar la ciutat dels déus anomenada Teotihuacan. En aquells temps, un déu s'alçava per damunt dels altres, era Tlaloc, el Sol de Pluja, que il.luminava i protegia al poble dels quinametzins, innundant-lo de benaurances. Grans coses es feren sota el regnat celest del Sol de Pluja, però de la mateixa manera que no fou el primer Sol a il.luminar la terra, tampoc havia de ser-ne l'últim.

Explica la llegenda que una matinada, quan Tlaloc es disposava a vessar la seva llum sobre la terra, Quetzalcóatl, la serp emplomada, s'hi va llençar al damunt amb urpes i dents per que volia ocupar el lloc de Tlaloc al cel. Durant vint dies hi hagué sequera i foscor, doncs Tlaloc no podia atendre a la terra mentre lluitava. Passats els vint dies, i veient que les forces d'ambdós déus eren igualades, Tlaloc decidí refusar a la lluita per que estimava al poble dels quinametzins i no els volia allargar la penuria de viure en la foscor. Quetzalcóatl, sabent-se vencedor va ascendir al lloc de Sol i fou llavors, al il.luminar la terra, que veié la redoblada beneració que els quinametzins otorgaven a Tlaloc. L'enveja de la Serp Emplomada fou tal que de la seva ira en brollà una pluja de foc que arrasà al poble quinametzin, i fou de les cendres d'aquells gegants que en sorgiren els homes com els coneixem avui.

Els primers homes van aprendre a adorar a Quetzalcóatl oferint-li sang, que era el tribut que més apreciava. De la mateixa manera, van oferir sacrificis a altres deïtats, i quan li va tocar el torn a Tlaloc, aquest va plorar amargament, doncs detestava els sacrificis humans. Els sacerdots, veient la pluja abundant que caié, van resoldre acertadament que Tlaloc era el déu-pluja, i pensaren que els sacrificis havien agradat al déu. Més sacrificis es feren a l'any següent i més llàgrimes vessà Tlaloc. I així, Tlaloc, el déu incomprès de Teotihuacan, plorà any rera any fins als nostres dies, portant les pluges.

Per què plores avui oh desventurat Tlaloc? Què t'angoixa amic, que cada dia em vens a veure? Recorda que un temps vas ser també Sol i deixa la tristesa per la tardor.

Davant les portes de l'infern

L'any 1971, en plena Guerra Freda, un equip especial soviètic arribava a Ashgabat, Turkmenistan. La versió oficial de la seva missió consistia en fer prospeccions per a detectar dipòsits de gas natural explotables. La realitat, però, no podria allunyar-se'n més. Josiph Ilinovich (expert cabalista),  Constantin Kreutz (membre de la masoneria, especialista en demonología i arts ocultes) i Nicholai Nabokova (representant del Politburo), formaven el nucli dur de l'expedició. També els acompanyaven dos geòlegs amb els seus respectius assistents i un parell de guies locals.

Seguint les indicaccions d'un manuscrit en arameu, Ilinovich va determinar la localitzazió exacta de "Les Portes" prop de Derweze. Endinsant-se encara més al desert de Karakum, va guiar-los fins al mig del no res, una esplanada àrida aparentment infinita. La nit del 22 de juny ja tenien el campament a lloc i van decidir descansar. Les feines del dia 23 van començar de matinda. Sota la direcció precisa de Kreutz, tot els membres de l'equip van participar en el traç de la simbologia arcana per al ritual. Tot plegat un immens doble cercle de símbols inintel.ligibles d'uns 75 metres de diàmetre. Passades les quatre de la tarda Kreutz va acabar de repassar tota la símbologia i, visiblement emocionat, es va dirigir a la seva tenda. Minuts després, en sortia amb una túnica vermella i armat amb un punyal daurat. Amb un gest subtil Kreutz va fer apresar als guies locals, i ara sí, tinguent el sacrifici a punt, el ritual va començar.

La sang brollant dels cossos inerts dels guies fou usada per resseguir part dels simbols marcats a terra, mentre càntics que no us sabria descriure anaven repetint-se fins a la sacietat. Les hores passaven però la nit no arribava, doncs aquella havia de ser la nit més curta de l'any. Finalment, amb la fugida de l'últim raig de sol, s'esdevingué un gran terrabastall. L'arena i la pols s'enfonsaren com engolides per la terra, i al seu lloc sorgiren flamarades que s'alçaren una vintena de metres.

Poc se sap d'aquella expedició, més enllà del que es va poder recuperar dels apunts de Nabokova. Cap dels membres va tornar. Això sí, les portes de l'infern van restar obertes al desert de Karakum durant 40 anys, com ja profetitzaren les escriptures secretes de Ben Ahmi a finals del segle XIII. El més curiòs del cas però, és la cançó que Antònia Font va compondre exactament el mateix dia en que es tancaren les portes de l'infern, em pregunto si va ser només casualitat...

El bosquet de la Guatlla

Fou durant una agradable vesprada a la ciutat de Tolosa quan, a taula estant, Francesc Eiximenis conegué a Guislabert, que mes tard seria el primer de la casa dels Caille. Corria l'any del Senyor de 1372, i a taula no hi mancaven bones viandes. El plat principal, unes guatlles amb hortalisses de la terra i gingebre abundant, va meravellar al gironí. Veient el delit amb què atacava a una de les ales de l'au, el cuiner, un home fornit dit Guislabert, s'hi va atansar, perquè fruïa de tot cor quan un hoste seu gaudia menjant. El franciscà, commogut, va prometre d'escriure totes les receptes que se servissin en aquella fonda, i esdevingué un parroquià més. L'amistat entre Francesc i Guislabert fou estreta i no hi mancà mai un raig de vi o una llesca de pa.

Després d'un parell d'anys, i havent acabat la seva formació, Francesc va tornar-se'n cap a les terres del comte de Barcelona i després més al sud fins a València, on va recollir totes aquelles receptes en el  Llibre de Sent Soví, o Llibre de totes maneres de potatges de menjar. La sort de Guislabert el dugué al nord-est fins a un llogarret  molt proper a Lió. Fou justament a la seva nova fonda on la comitiva del venerable arquebisbe de Lió, Primat de les Gàl·lies, s'aturà una nit de fort temporal. Tot i l'hora intempestiva, Guislabert buidà el rebost i serví les millors viandes. I de nou reeixí el miracle que tan sols ell sabia provocar en qui tastava ses menges. L'arquebisbe quedà impressionat, i als pocs dies els grans homes de Lió ja desfilaven per la seva taula. I fou així com, finalment, el primer diumenge de juny de l'any del senyor de 1379 el bon rei Carles, dit el Prudent, tingués a bo visitar la renombrada fonda de Guislabert. I havent menjat les guatlles farcides que ja tastà Eiximenis anys enrera, va otorgar a Guislabert el cognom Caille, altrament dit ‘guatlla’ en la llengua franca, així com la propietat del petit bosquet ric en dita au que s'estenia rera la fonda.

Han hagut de passar molts segles perquè de nou un català, un servidor, torni a aquell bosquet. Ara al Bois de la Caille ja no hi queden guatlles, però sí bons arbres que puc veure des de la finestra cada matí mentre, endormiscat, imagino quin gust deurien tenir les menges de Guislabert de la Caille.