Màscares d'acer

Ara farà un mes que vaig començar a fer kendo els dissabtes per la tarda. Feia molt que volia fer algo així, i un dia trobes l'excusa i t'hi apuntes, coses de la vida. Però avui volia escriure de màscares i armadures. Volia escriure de la vida, del que mostrem, de com ens protegim... Volia entrellaçar paraules esmolades i escolar-les entre les plaques de milers d'armadures, sense ferir però mostrant que es pot. Volia trencar llances i partir shinais. Però no ho faré, em posaré l'armadura, com tothom, i sortiré al carrer. Agafaré el shinai, com ningú, i cridaré amb força per treure-ho tot, descalç.

Friday's night fever!

Ja som divendres i això per molts significa festa!
Res, avui tansols faig una mini reflexió: Què se n'ha fet del ball? Els locals de festa son llaunes de sardines plenes de fum, on a part de no poder respirar i eixordar-te amb el volum excessivament alt de la música, un no pot moure's sense donar cops als del voltant. Avui reivindico un instant per tornar enrere a aquells anys 20, 30, 40 i 50. Reivindico un moment Swing! Un instant Charleston! Una espurna de Lindy Hop! Uns passos ràpids de Balboa! Que soni la Big Band!!!
Serà que ho anyoro? Serà...

Lluny del port

A vegades hi ha coses que ens agraden. Si aquestes agraden a més gent a vegades se'n diu art. No us ensenyaré casa meva, però sí el poc art que hi tinc: "La gran ona de Kanagawa", grabat del 1832 obra de Katsushika Hokusai dins la sèrie 36 vistes del Mont Fuji. No sé ven bé per què però aquest grabat té quelcom màgic i captivador que ha atret a moltíssima gent... L'han reproduït en milers de cartells, l'han alabat grans artistes, te'l troves a la web cada dos per tres, fins i tot l'han copiat per al logo d'una marca d'equipació esportiva surfera... Què té? No ho sé, però em podria estar hores mirant-lo... Els tons blancs i blaus de les onades fonent-se amb el Mont Fuji... La petitesa i aparent fragilitat dels kobunes lluitant contra el mar... Un cop algú em va dir que soc Oceà, calm i inamovible normalment, però amb la força dels tsunamis si cal... Deu ser per això que m'agrada aquest grabat.

The Sandman

Rememorant vells temps he recomençat la lectura de The Sandman (merci per deixar-me'ls Crous!). Tot just m'he llegit els dos primers còmics...

i dels dos primers còmics he triat el duel entre en Sandman i el dimoni Choronzón:

C: Soc un llop, ferotge i despiadat!
S: Doncs jo un cavaller que caça al llop amb la seva llança...
C: Soc un tàbac que derriba al cavaller picant al cavall!
S: Doncs jo soc una aranya que caça tàbacs...
C: Soc una serp que mata aranyes!
S: Doncs jo un bou, que trepitja i axafa serps...
C: Soc l'àntrax, que mata la vida!
S: Doncs jo soc un mon, plè de vida...
C: Soc una supernova que destrueix mons!
S: Doncs jo l'univers, pare de vida...
C: Soc la antivida, la bèstia del judici final, la foscor després de tot, final de deus i universos, i tu?
S: Soc l'Esperança!


____________________________________________________________________
Pels amants de les versions originals:

CHORONZON: I am a dire world, prey-stalking, lethal prowler.

MORPHEUS: I am a hunter, horse-mounted, wolf-stabbing.

CHORONZON: I am a horsefly, horse-stinging, hunter-throwing.

MORPHEUS: I am a spider, fly-consuming, eight legged.

CHORONZON: I am a snake, spider-devouring, posion-toothed.

MORPHEUS: I am an ox, snake-crushing, heavy footed.

CHORONZON: I am an anthrax, butcher, bacterium, warm-life destroying.

MORPHEUS: I am a world, space-floating, life nurturing.

CHORONZON: I am a nova, all-exploding... planet-cremating.

MORPHEUS: I am the Universe -- all things encompassing, all life embracing.

CHORONZON: I am Anti-Life, the Beast of Judgement. I am the dark at the end of everything. The end of universes, gods, worlds... of everything. Sss. And what will you be then, Dreamlord?

MORPHEUS: I am hope.

Estrenem blog!

Avui estreno blog! Feia temps que volia fer-ho però mai sabia què posar-hi. O sigui que avui he decidit que el que hi posi és el de menys! La qüestió és escriure-hi algo i si algú ho llegeix ja serà molt! Jajajaja!


Començo explicant la última aventura que m'ha passat: vaig relliscar jugant a sepak takraw i em vaig obrir el cap! 10 punts! El més trist de tot és que ara, enlloc de lamentar-me pel dolor, per les cicatrius, etc... Em lamento per que tornaré a estar almenys una setmana sencera sense poder fer esport! Buaaa!!!! Sort que aquest cap de setmana m'he tret l'espineta: 3 hores de Sepakta, i 2 de kendo! El costat més negatiu és que amb aquesta seran 3 setmanes sense fer capoeira... Fracàs absolut! :(