divendres, 17 d’abril del 2009

De lluny


Avui, una noia musulmana de Malàsia, m'ha preguntat per què vaig perdre la fe. No l'he vista mai. No la conec de res. Però tot i això, hem parlat fins al punt d'arribar a aquesta pregunta. Quina paradoxa més curiosa que ara que estem més oberts al món que mai, ara que a través de la xarxa podem contactar amb milers de milions de persones, sigui justament l'època de la solitud...


p.d.: La resposta començava amb un "Who knows...", però és el de menys.

4 comentaris:

Shei ha dit...

Quin vici q tens en parlar am desconegudes

Unknown ha dit...

M'agrada parlar amb gent interessant...
:P

Però de debó que si llegissis la conversa que portem (ja van 47 missatges) t'espantaries: Les lleis de la física es fonen amb les sures de l'Al-Qu'ran... I no, la noia en qüestió no és guapa!
Jajajaja!

BoNeT ha dit...

Jo hagués dit al contrari.
Ara que estem en l'època de la solitud, en que els nens no surten a jugar al carrer, estem més connectats que mai.

Albert Johé i Martí ha dit...

Algú ha de començar la revolució...