Una bombolla creua l'espai, lleugera. D'altres la segueixen, naixent bora els llabis de la Laieta. El brunzit d'un mosquit penetra dins dels caps dels presents. Però es mantenen impassibles, mirant a enlloc. Arriba l'hora i parsimoniosament cadascú pren la seva jaqueta i ens dirigim als cotxes. Avui no sonen radios ni hi ha converses, i jo m'entretinc mirant per la finestra. No hi ha ni un núvol, això m'agrada, és més net. Ho penso i ho gravo a la memòria, bon record. Arribem i ja hi ha gent a la porta. Repasso les cares dels pocs coneguts que identifico. Un regust de pols se'm fa present quan el següent cotxe aparca al costat d'on som. La mare instintivament s'espolsa i agafant-nos les mans se'ns endú. Passem dins i prossegueix el ritual de mans agafant-se i paraules esquerpes. M'entretinc mirant una moneda massa llunyana. Potser podria collir-la si m'escapolís de la mare. Hi ha massa silenci i no es diu res d'interessant, observo la petita moneda i la deixo per impossible. Llàstima. En acabat sortim. Miro a la Laieta i no puc evitar fer-li ganyotes. Els nens petits son rucs, sort que jo ja soc gran. Tornem als cotxes i, com formigues anant d'excursió, enfilem cap a Pals. M'agrada la platja, potser hi trobo petxines. Mira! Algú que no conec deu haver-ne trobat una, i maca, per que tothom mira cap allà! M'escapoleixo entre pantalons i faldilles. Hi ha una petita urneta a les mans d'una dona sola. L'està enterrant a la sorra, no entenc res. Per què una urna vol tenir la casa sota la sorra? Jo em quedaria damunt la sorra, vora el mar, on veiés jugar els nens i sentís crits de gavina. No m'extranya que les nenes al seu costat plorin, elles deuen pensar com jo.
