Una mica d'il·lusió!

Per trencar una mica amb la reflexió dels últims dos dies, avui us proposo una mica d'il·lusió! Bé, d'il·lusió òptica almenys. M'encanta que certs dibuixos siguin capaços d'enganyar completament al nostre cervell... És quelcom que em maravella i m'atrau.



p.d.: Per cert, l'altra il·lusió és gratis i va molt molt bé contra la crisi!

La cuca i la flama

No deixa de sorprendre'm que, com cuques volant més i més aprop d'una flama, la gent s'acabi cremant. El massoquisme no està de moda però, no obstant, molts busquen les flames més lluentes de la nit, les que més cremen. Per què es té por del que podríem anomenar com a "massa bó"? Per què es busca refugi en brases que cremen la pell? No serà que es confon educació amb bondat? Bondat amb innocència? Innocència amb castedat? Castedat amb compromís? I compromís amb monotonia? I esclar, la monotonia és gairebé el pitjor dels mals segons els criteris d'avui en dia: resignació, aborriment, desgràcia, fer-se vell i, en definitiva, la mort (si no física almenys social). No us deixeu enganyar. No caigueu en tòpics ni prejudicis. No elaboreu teories basant-vos en suposicions. No renuncieu a cap plat abans de tastar-lo, o almenys, sense haver fet l'esforç de preguntar al cambrer (consell que us dono a tots, i també a mi mateix). I ja per últim, un cop hagueu pensat en tot plegat, crec alguns haureu arribat a una d'aquestes dues opcions:

KAS taronja: Potser sí que el que em feia por era el compromís, i no sé per què pensava que era ineludible amb certes persones. Ho tindré present!

KAS llimona: Realment crec que amb això passa com amb els documentals de la dos, tothom diu que els mira però les estadístiques delaten el contrari... A mi de fet m'agrada que em putejin, no és que em vagi el sado però, definitivament prefereixo el costat fosc!


Sigueu com sigueu, tingueu els ulls ben oberts!




p.d.: Definitivament segueixo essent un cas perdut... Se m'en va. Se m'en va molt. Però fins i tot els cecs et poden fotre un bon cop de pal!

Metamorf d'estar per casa

Avui uns pensaments que fa un parell de dies que em volten pel cap:

Fins a quin punt val la pena, o és justificable, intentar canviar-se a un mateix per aconseguir quelcom? Si un és com és, no se l'hauria d'acceptar així? I en cas que decideixi deixar de ser com és, no està enganyant-se a sí mateix i als altres? La veritat és que m'agrado quan penso, encara que sovint signifiqui deixar les coses tal i com estan. Dec ser un cas perdut... Qui m'entengui que em compri!

Preguntes

23F. Qui hi havia dins del congrés aquell dia? Com eren aquells primers polítics de la democràcia? Com son els polítics d'avui? Què ha canviat? On és la il·lusió del poble envers la democràcia? Per què em dona la sensació de que no es vota al millor sinó al menys dolent? Tant és, però sembla com si la preuada democràcia que es va salvar aquell 23F ja no tingués cap valor per a molta gent...

Taranteles de matinada

La nit havia estat llarga. Les partides de pòquer s'havien succeït fins la matinda i, com sempre, algú s'havia jugat més del que tenia. Graciella sabia que jugava amb foc, però confiava en la seva bona mà per arreglar la que havia sigut la seva pitjor nit. Malhauradament, el seu ful d'asos i reines no va ser suficient. La vaig agafar per darrera mentre encara donava explicacions al Don. Llavors la senyoreta Carrasquini va agafar el seu ganivet i va començar a jugar-hi a pocs centimetres dels ulls de la pobre Graciella. De nou Graciella es va posar a cantar i suplicar, però la música no va agradar prou al Don. Li vam posar una bola a la boca per que callés, i Don Sartini, sense miraments, va desenfundar el revòlver i va fer un únic tret. La partida s'havia acabat. Qui no paga amb dòlars paga amb sang. Aquestes son les normes de la familia Sartini...

La prèvia

Eiiii!!!!!
Demà a la feina ens disfressarem de mafiosos!!!!
Avui però, ja hem fet una mica de xou previ... Primera víctima: una pobre vaca que ha aparegut penjada a la la sala. Semblava un suïcidi però està clar que la mà de la màfia hi estava al radera!
XD

Silenci

Ja que ahir parlava dels hikikomori, i ja que debia aquest poema a algú... Avui: Neruda!


Me gustas cuando callas porque estás como ausente,
y me oyes desde lejos, y mi voz no te toca.
Parece que los ojos se te hubieran volado
y parece que un beso te cerrara la boca.

Como todas las cosas están llenas de mi alma
emerges de las cosas, llena del alma mía.
Mariposa de sueño, te pareces a mi alma,
y te pareces a la palabra melancolía.

Me gustas cuando callas y estás como distante.
Y estás como quejándote, mariposa en arrullo.
Y me oyes desde lejos, y mi voz no te alcanza:
déjame que me calle con el silencio tuyo.

Déjame que te hable también con tu silencio
claro como una lámpara, simple como un anillo.
Eres como la noche, callada y constelada.
Tu silencio es de estrella, tan lejano y sencillo.

Me gustas cuando callas porque estás como ausente.
Distante y dolorosa como si hubieras muerto.
Una palabra entonces, una sonrisa bastan.
Y estoy alegre, alegre de que no sea cierto.