Hikikomori

Ahir llegia el Magazine de La Vanguàrdia, i de nou tornava a llegir aquesta paraula japonesa: Hikikomori. El producte de rebuig de la hipercompetitiva societat japonesa. Els que no van aguantar el ritme. Els que van ser vençuts pel que s'esperava d'ells. Coneixeu la paraula hikikomori? Sí, aquells japonesos joves que es tanquen literalment dins seu fins al punt de no sortir de l'habitació durant mesos o anys. L'article al Magazines era molt ben parit! Però el drama que deixava entreveure era intens... Què pot dur a prop d'un milió de joves japonesos a tancar-se així? A no tenir amics? A interactuar tansols amb pantalles i teclats? És la solitud el mal de la societat del futur?
A un servidor li van venir ganes de marxar al japó a repartir abraçades. Sort que nosaltres som mediterranis... Si hagués nascut al Japó potser seria jo el hikikomori...

Menjar-se les pors

Es tracta de fer el cor fort. Si cal, tanques els ulls. Llavors, amb la màxima velocitat que puguis proporcionar a la forquilla, punxes i ho dus cap a la boca. Ho sé, dic màxima velocitat però sé que sovint es queda en pocs centímetres per minut... El temps s'allarga, i el camí del plat a la boca és un petit via crucis. Però no ens enganyem, l'autèntic calvari comença dins la boca. Primer notes la textura, provablement semblant a alguna altra cosa que hagis menjat, però... Redéu!!! Quin fàstig!!! Llavors, controlant les arcades, et forces a mastegar i la llengua comença a notar gust (de fet, el gust que tingui és el de menys.) i la cosa s'agreuja. Per últim, només queda el salt de la fè: empassar! I llavors bé tot aquell teatre de: "Buagh!!!", "Èquuuus!!!", etc... Acompanyat d'escupinades i Sant Hilaris d'aigua.
Però, ei, t'has cruspit la por!
Ets un crack!
:D

Darwin

El peix vela pot anar a més de 100km/h.

El fumarell pot estar volant 5 anys seguits.

El talp estrellat pot cavar 50 metres/h.

L'arbre "Methuselah" té 4839 anys.

Les papallones monarques migren 3000km.

L'orgasme d'un porc dura 30 minuts.

El falcó pelegrí arriba als 300km/h.

Alguns calamars salten 30m sobre l'aigua.

El guepard pot arribar a córrer a 120km/h.

La balena blava pot medir fins a 30m.


La vida és increïble, i ho és per que ha anat evolucionant. L'evolució hi ha estat sempre, però el primer en veure-la i posar-li nom va ser un biòleg, potser el més conegut de tots. Avui fa 200 anys del seu naixement. Com a bon biòleg, li dedico el blog!

Flors de sang

Avui melancolia envers altres temps... Temps més fotuts, però també més intensos en el camp de les idees. Temps que no hem viscut. Temps que la globalització ha desintegrat...


No passareu! Y si passeu,
serà demunt un clap de cendra;
les nostres vides les prendreu,
nostre esperit no l’heu de prendre.
Més no serà! Per més que feu,
no passareu!

No passareu! Y si passeu
quan tots haurem deixat de viure,
sabreu de sobres a quin preu
s’abat un poble digne i lliure.
Mes, no serà! Per mes que feu,
no passareu!

No passareu! Y si passeu
decidirà un cop més la història,
entre el sayó que clava en creu
y el just que hi mor, de qui és la glòria.
Mes, no serà! Per mes que feu,
no passareu!

A sang i a foch avançareu
de fortalesa en fortalesa,
però ¿què hi fa, si queda en peu
quelcom més fort: nostra fermesa!
Per xo cantem: ”Per mes que feu,
no passareu!”

Apel·les Mestres (La Cançó dels Invadits, dins el recull Flors de sang [1917])

Simplement

Un dia t'aixeques i, simplement, ets feliç. Deixes que tot flueixi pel seu curs i, simplement, et deixes dur cap a on vols anar. La força inaturable de la casualitat t'empeny endavant i, simplement, avances somrient. Deixes que tot volti turbulent al teu costat i, simplement, prens allò que vols. Simplement donar la mà, simplement regalar somriures.

Aquest dia encara no ha arribat però de mentres... Droguem a la melancolia amb xocolatines Hansel i Gretel!



http://www.youtube.com/watch?v=mFuRjnjfmmU&feature=related


(Post enmarcat dins la setmana de la melancolia!)

Der briefträger trägt die post aus...

Estimada Margarethe,

Sento no haver-te pogut escriure abans, però ha estat impossible. De fet, aquesta sigui provablement l'última vegada que t'escrigui. Com saps, des de que em van destinar al front oriental, les coses no han estat gens fàcils. En la meva última carta, et deia que en Karl i l'Adrian havien mort en un dels inacavables camins d'aquest desert blanc. A dia d'avui, ja no queda cap dels companys que vam marxar. Soc l'últim, i no crec que tardi a seguir-los.

Quan el 21 d'agost vam iniciar l'atac contra Stalingrad, molts somiaven una victòria ràpida que ens permetés tornar a casa. Malhauradament, els russos van lluitar en cada carrer i en cada edifici, dia rera dia, fent-nos l'ocupació quasi impossible. Saps, els entenc perfectament, jo també lluitaria per casa meva. En canvi estic aquí, a més de 1500 km de casa, forçat a lluitar per coses que em repulsen completament! A la merda aquest fred que et congela l'ànima! A la merda aquest desert en runes! A la merda les creus! A la merda aquest coi d'ametralladores! A la merda el cabró del franctirador que es va endur en Heinrich! A la merda tot!

Saps, no hi ha nit que no recordi el nostre Hamburg, el nostre St. Pauli. No hi ha nit que no enyori les festes clandestines. "Swing heil!" cridàvem... Saps, si mai torno voldré ballar molts dies seguits amb tu! Ballarem una setmana sencera! O potser dues! Em posaré les meves sabates especials, i la millor roba. Agafaré el paraigües i et vindré a buscar. Ho he somiat. Estaràs radiant. Serà perfecte! Llàstima que els nois no hi seran... Pobre Julian, ell segur que hagués estat l'ànima de la festa. Es va enganxar en una tanca de filferros la setmana passada, encara hi ha foc creuat a la zona i no hem pogut ni tan sols recollir-ne el cadàver. Això és un maleït infern. Mai sortirem d'aquí.

Els russos ens van envoltar a finals de novembre, operació Urà en van dir, i ara estem tancats en aquesta ciutat morta. Sense més provisions que les que ens porten amb els avions. Al llepaculs del general Paulus no el deixen probar de trencar el maleït setge. El bigotut de Berlín vol la ciutat que tant li ha costat d'aconseguir. La tindrà farcida dels nostres cadàvers! Espero que se li indigesti! Crec que és la fi... Almenys si t'arriba aquesta carta, voldrà dir que les 12 galetes que vaig donar al sargent Donnetz, hauran estat les més dolces de totes. Ell coneixia al pilot de l'últim Focke-Wulf que va dur-nos alguna provisió. Em va assegurar que faria el que pogués. De fet, ja no em fa res passar més gana...

Margarethe, si en tens ocasió, visita als meus pares. Diga'ls que penso molt en ells i aquestes coses. Sé que ho faràs millor del que jo et pugui dir. No els diguis que estic tant malament d'acord? No cal que pateixin.
Una abraçada molt forta, i bon nadal.

Sempre teu, Jurgën.
19 de desembre de 1943

So lonely

Comneça la setmana melancòlica. Per què aquesta? No ho sé, però sí que ho sento i ho noto... Avui només puc cantar allò dels Police: So lonely, so lonely, so lonely! Malhauradament, sé que fins divendres no hi ha cap possibilitat de que això canvii, i provablement no sigui divendres sinó dissabte... I tot i això, el més provable és que passi un altre cap de setmana i res hagi canviat... Per què ara res m'omple? Què ha canviat?


http://es.youtube.com/watch?v=SYZQYui8Svc