La casa al final del temps

Diuen que al final del temps hi ha una casa, humil, petita, amb teulada de canya. És just al final del camí, l'última llar de foc on escalfar-se de la fredor del món. Tanmateix, molts la temen, per que a dins, hi ha totes les coses que no van ser. Rera les finestres, asseguts vora el foc, hi ha vells amics i mirades d'amants. Escalfen vi especiat, esperant-te, amb delit de saber de tu, amb històries per explicar, amb records dels que riure o plorar. Saps, molts creuen que és la casa més trista, la més maleïda, per que et recordarà totes les tristors de la vida. Per mi, però, és l'excusa per escapar dels paranys de la memòria, l'excusa per anar endavant sense enyor pel que quedi enrera. Avui fa un bon dia per navegar: Lleva l'àncora sense plorar per les illes que deixis enrera, per què al final del camí, seran en una caseta humil, petita, amb teulada de canya, esperant-te...