dijous, 27 de maig del 2010

Théâtre des Variétés IV


Amb la serenor i metodicitat d'un expert, es va ajustar els guants negres. Tot el procés formava part d'un ritual precís, que havia repetit nombroses vegades. Comprovant la perfecta correcció de la camisa, va aprofitar per col·locar-se a la butxaca el mocador vermell. Sabia exactament com l'utilitzaria. Amb una ullada al rellotge de butxaca, va decidir que era l'hora de sortir cap al pati. Tenia clar l'itinerari a seguir. Sortiria per la porta del servei de l'ala oest, on no seria vist per ningú, i vorejant la piscina arribaria al pati del gronxador.

Exactament com havia previst, la parella ja era als peus del taronger del costat dels gronxadors. Coneixia bé el tipus de relacions que es donaven entre senyors i serventes, i sabia que no hauria d'esperar gaire. Arrapat a la paret, completament inmòvil i ocult en la foscor, va deixar passar el temps de forma pausada. El divertia ser testimoni dels anhels de les serventes i els desitjos dels senyors. Tot plegat li resultava divertidament insubstancial i patètic. Es considerava a sí mateix com un home racional, lliure d'impulsos i aliè a les distraccions, era un professional. Va pronosticar que en uns deu minuts ell donaria la típica excusa i la deixaria allà, i efectivament així fou. "Haig de tornar a la festa, Elisabeth... Ens tornarem a veure aviat" - Va dir mentre li prenia la mà, com es fa amb les dames, i la besava. Ella, imbuïda d'un romanticisme total i encara somiant, va respondre-li: "Sempre seré teva, Aleister". Des de les ombres de la paret, ell va treure's el mocador vermell de la butxaca i hi va abocar líquid d'un petit vial. Els passos del galant seductor s'allunyaven i la serventa Elisabeth O'Connor restava sota el taronger sospirant. Desplaçant-se en el més absolut silenci, se li va atançar per l'esquena i va prémer fort el mocador contra el nas i la boca d'ella. Mai es va sentir cap crit. Mai va aparèixer el seu cos. Es va esfumar en la boira britànica com un espectre...

Era un professional, no li interessaven els motius ni sentia llàstima per les victimes. Algú volia mal al jove senyor Edward Alexander Crowley, i ell s'havia limitat a involucrar-lo forçosament en una desaparició que quedaria eternament per resoldre. Pausadament, va proseguir amb el plà que s'havia marcat al matí, tant important era cometre el crim com assegurar-se de que ningú pogués vincular-lo amb els fets.