El cub de Faraday

Només queden 6 minuts i 32 segons. Ara 31. Saps què pensa un quan sap que la fi és inminent? Per cert, 28. Doncs en res especial. Suposo que fa uns 12 minuts que he superat la fase "Déu meu, em moriré!". Després ha tocat repassar les coses que deixo penjades. Sí, des d'allò de plantar el teu arbre o escriure un llibre, fins a la partida de backgammon que teníem prevista pel divendres a la nit. En qualsevol cas, i acabem de creuar la barrera dels 6 minuts, aquesta fase també l'he superada. Ara, com llegiu, he pensat que seria "útil" deixar algunes notes escrites. No sé ni tan sols si es salvaran, però no em sembla del tot desacertat escriure just abans de morir. Sabeu, ara em prendria una orxata i moriria feliç. Quin desig més extrany, oi? Rosebud! Res, oblideu-ho, broma dolenta als 5'11" je je je. Crec que quan passi aquest minut canviaré d'estratègia. A veure... 3, 2, 1 i 5 minuts per la fi! Per un segon m'he imaginat tot de serpentines esclatant a l'aire i els crits, rialles, i brindis de cap d'any. Estic fatal! Ja ja ja! Ai! L'estratègia! Mmm... A Sí! La caixa! a veure: Un bloc sòlid i pesat, d'algun metall per determinar. Sembla format de subunitats encaixades o algo així, però no hi ha qui ho obri. i les parets segueixen acostant-se'm implacables. Nanos, crec que en breu m'agafarà claustrofòbia. Fins ara he estat estirat, però crec que ara toca asseure'm, i mentrestant, el rellotge marca: 4'22". El mòbil segueix sense funcionar, i crec que és per culpa d'aquesta caixa. Sembla com si fos un artefacte futurista, d'aquests de les pel·lícules de ciència ficció. Atenció, a falta de 4'07", l'artefacte fa uns crec-crecs i es comença a obrir parsimoniosament! Si no us sap greu, deixo d'escriure i vaig a remenar i intentar salvar-me!

La balada de la nena de sucre

Ella podria haver estat una princesa mora a Toledo, bebent orxata cada vespre vora la font ornamentada del pati interior d’un palauet. Sonaria un llaüt llunyà, com cada nit, i com cada nit ella somiaria en el trobador, anhelant-lo des de la seva presó de marbre i aigua i herba fresca. Ell podria haver estat un actor grec de tragèdia clàssica, amagat rera la màscara d’un Déu, amb veu ferma que resonaria per les grades de l’anfiteatre d’una polis oblidada. Cercaria els ulls llunyans d’ella, i anhelant-la, no deixaria de declamar els versos de Sófocles, lligat per centenars de mirades anònimes. Potser ella podria ser una esbelta gimnasta de dinou anys i ell el seu entrenador de trenta-quatre, o potser ell un futbolista d’èxit i ella una fan més a les grades. En qualsevol cas ella sempre seria de sucre i voldria tastar el gust àcid de les llimones, mentre que ell tindria el gust fort de la carn de caça i la mirada esquinçada de qui ja ha vist món. Potser justament per això, quelcom els atrau al llarg de les vides i els segles, i potser per això ell sempre acaba pronunciant un no silenciòs amb regust a prohibició imposada. I una tarda de dissabte, al vestuari de visitants d’un equip que no recordo, el futbolista pronunciarà: “Tot el que tinc a les mans es destrueix, i sobre el meu cap, s’ha abatut un destí massa feixuc de portar”, i recordant la jove fan que el cridava amb llàgrimes als ulls, no podrà evitar sentir de nou l’amarg gust del remordiment. Llavors enyorarà un llaüt que mai ha tingut, mentre capcot, es preguntarà què hagués passat si ella no fos una nena ni ell un poruc.

Embolics d'estiu

L'inici de l'estiu sempre porta canvis, encara que a vegades siguin imperceptibles. Aquest any però, els canvis no només son perceptibles sinó que a més em superen, per que no els entenc. D'una banda sembla que N va quedant enrera entre sospirs, una pena però millor així. La sorpresa és que ara és A qui torna del passat i, sense oferir res, com és habitual, pretén organitzar-me la vida. No em liis! A més tot d'una, em deixa anar que hauria de sortir amb S. Perdona? La gràcia de tot plegat és que a S la intento fer sortir, però de casa, que és diferent, per que: Som plantes, no S? Mentrestant, M es fica enmig de C, i C es fica enmig del desert, i tot plegat és una pena (o hauria de dir miratge), però tocarà passar de C i de M. Però de fet era un joc, o no? Llavors hi ha E, però noia no sé que fer amb tu. Que tinc moltes limitacions, eh? Total, això és un caos absolut i crec que em centraré en la V de voleibol i la F de feina, i passaré de tot plegat. Per moments recordo el cas A, i sembla que no hagi après res de res... Aixxxx! En qualsevol cas, m'encanten els embolics d'estiu, sobretot els que em creo jo mateix! Algú ofereix més?
XD



p.d.: Va, que segur que treieu moltes lletres! Encara que també és quasi segur que en fallareu d'altres! XD

Dervixos del vòlei

Abans d'ahir vaig jugar a vòlei a la platja durant quasi 4 hores seguides. No paràvem per res que no fos refer els equips a mida que la gent anava anant i venint. De fons sonava un guitarrista excel·lent, contractat pels del local Opium, just al costat de la platja. El moviment era constant, i no paràvem de saltar i anar per terra, en un curiòs ritual de sorra i sang. Curiòs intercanvi, la sorra va penetrant cada racó del cos i la sang va brollant poc a poc enfora des de la mitja dotzena de petits talls i feridetes que causen les pedres ocultes a la sorra. I de fons, seguia el ritme progressiu de la guitarra espanyola d'Albéniz. Érem els dervixos del vòlei, en constant moviment hipnòtic, i avui repetirem en un nou frenesí de pols, sang i moviment!

El petó de l'escorpí

La jove guerrera Mantis tenia múltiples dons. La conexió mística que li proporcionava un antic amulet, es complementava amb les primeres traces de corrupció que exhibia el seu cos, tot i que eren tant febles que quasi no es podien detectar. Aquesta percepció privilegiada, sumada a la seva natura escandalosa, li havien fet guanyar cert renom com a centinella contra els esperits malignes que poblen les nits de Rokugan. Aquesta vegada, però, no havia detectat esperits ni monstres. Els seus companys havien trobat una misteriosa espasa curta, que pel que li havien explicat pel camí, ja havia fet perdre el cap a dos samurai. Potser va ser això últim el que va fer que s’hi fixés només de sentir-la aprop.

El noble Boade sama, de la família Akodo, havia cavalgat sense parar per allunyar l’espasa de tot mal, però sens dubte el cavall havia defallit imbuït per la corrupció de l’arma. Quan el grup de samurai el va trobar, la descendent de Yoritomo ja començava a veure les fines traces d’energia que s’arremolinaven invisibles al voltant de l’arma maleïda. Tenia els ulls ben oberts i inconscientment ja havia fet un parell de petits passos cap a l’arma. Es preguntava si potser tocant-la podria obtenir-ne més informació, si podria fins i tot desenvainar-la i comprobar-ne la manufactura, sens dubte extraordinària. Els seus peus, calçats en sandàlies de viatge, ja avançaven de nou, aliens a l’allau de preguntes que el grup de samurai feien al noble Lleó. I llavors, de sobte, l’embruix es va trencar. Tant misteriòs i imprevisible com sempre, aquella desfeta de samurai que es feia anomenar Bayushi Yamamoto, es va arrencar la màscara plantant-se-li al davant, unint els llavis als seus en el que només es podria anomenar com a un petó il•lícit. El petó va durar tansols un instant. No més del necessari per a que la guerrera Mantis s’oblidés completament de l’espasa. En tansols unes milèsimes de diferència, l’escorpí va esquivar la mà veloç que hagués impactat contra la seva galta esquerra, i fent una passa enrera i col•locant-se hàbilment el mempo amb la única mà que li quedava, va somriure satisfet rera l’intimitat de la cara d’un oni ensangonat que conformava la màscara. Com sempre, havia estat ràpid. Com sempre, havia protegit l’imperi, en silenci, de la manera més inesperada, i amb els resultats més extraordinaris. Però aquella vegada la satisfacció era diferent. Per una vegada el deure havia estat més gratificant del que havia pensat. El demacrat samurai escorpí, a qui les nombroses batalles havien fet perdre un ull i una mà, per un instant no va sentir odi envers la causant de les seves mutilacions. Extranyament confòs rera la màscara d’oni, per primera vegada va pensar en la possibilitat de no seguir administrant verí a la guerrera Yoritomo.



p.d.: Fragment de la partida de rol jugada el dissabte passat.

Titelles justificades

La veritat és que pensava tenir això tancat fins al 15 de Juliol, principalment per motius laborals, però després de certa insistència per part dels meus 3 lectors, he pensat que podria dir alguna cosa al respecte. Bàsicament sobre els motius no laborals per no escriure al blog durant tant de temps.

Un dilluns vaig escriure l'aventura del diumenge anterior, i incapaç de superar-ho l'endemà, i també en part com a homenatge, el dimarts no vaig penjar res de nou. El dimecres la situació no va variar, ni el dijous, ni el divendres, ni... Suposo que també us ha passat a vosaltres. És aquella sensació de no voler passar de llarg un esdeveniment que us ha impressionat. És el voler que no s'acabi. És fer el possible per a no passar pàgina. Sé que és una reacció poc madura, de nen petit, però suposo que també és reacció de somiadors, idealistes i adoradors de la utopia. A la vida n'he tingut uns quants de moments d'aquests i curiosament, tot i que sempre hi ha colors pel mig, és la lluna qui els il·luminava. Potser és això. Quan la lluna t'embruixa, et captura amb fils de seda blanca tant prims que quasi no es veuen. T'enganxa i et fa la seva titella. L'instant t'embriaga i t'obsessiona, i el temps segueix corrent però quelcom en tu es queda aturat allà, a mercè de la lluna. Suposo que, si avui escric alguna cosa, és per que toca anar endavant. Ultimament estic prenent moltes decisions per anar endavant. M'agrada com provoco que les situacions flueixin al meu entorn. Qui sap, potser en treurem alguna cosa bona de tot plegat. En qualsevol cas ja es veurà. Però de moment us avanço que m'ho estic passant molt bé, i que la meva vida és un taulell plè de peces de colors anhelant ser mogudes.

Petit conte a Montjuïc

Els diumenges son mal dia pels que hem d'anar cap a Barna. Sovint serveixen tansols per descansar de la nit del dissabte (dorms tot el matí), i per anar cap a Barna arribar i desfer la bossa (perds tota la tarda). Per sort, molt de tant en tant, un diumenge tot d'una fas alguna cosa especial, i llavors et sents bé amb el món. Aquest diumenge havia d'anar a córrer per Barcelona al vespre, però el cap de setmana m'havia deixat destrossat. Tot i això, aprofitant que la cita per córrer ja estava concertada, vaig canviar-la a caminada vespertina. Quin gran encert! Per fi he entès per que a la de Montjuïc ni diuen la font màgica. Caminant tot xino xano, vam anar pujant pels centenars d'esglaons que travessen la muntanya, cercant un rumb incert. Primer, estrets pels preparatius del saló de l'automòvil. Després, estrets pels seguidors eufòrics de l'Espanyol. I per últim, sols, perduts pel castell sentint els roac-roacs de les granotes. I quan dic perduts dic perduts de debó, eh? Sabeu que em perdo amb facilitat (i amb gust). Aquest cop, vam acabar al costat equivocat d'una tanca metàlica de poc menys de 2 metres d'alçada. Per sort, la cadena que ho mantenia tancat, permetia obrir suficientment com per passar al més pur estil Houdini. Finalment, i en plena nit, vam escapar del castell i baixar tot xerrant fins a les escales del MNAC. Just a temps per veure l'espectacular font plena de llum, colors, música i moviment. I jo allà, al seu costat, li hauria fet un petó per que el moment era de petó. I al meu cap sonava un viva la vida llunyà. Després, el moment va passar, i només ens va quedar tornar a casa continuant la conversa i rient. Bonic vespre de diumenge, tant de bó tots fossin com aquest.
Merci Esther.
=)