Contes de Silla

Mentre els cabdills de les sis tribus estaven reunits al bosc per unir-se en un sol regne, una llum baixà del cel il·luminant l’arbre solitari al centre de la clariana. Eren temps remots, en que deus i homes caminaven junts per la terra, i les meravelles com aquella eren missatges clars per a aquells que sabien llegir els designis divins. El fill menut d’un dels senyors, va baixar immediatament del seu cavall blanc, i l’animal va inclinar-se cap a la llum amb respecte. Amb decisió, el nen va caminar vers l’arbre entre l’estupor dels cabdills i els homes de confiança que els acompanyaven. Al peu de l’arbre, al gran forat on es solien posar les ofrenes, hi va trobar un ou. Però no us penseu pas que era un ou normal, sinó que era un ou enorme, que amb prou feines va poder fer rodolar enfora, i quan aquest fou tocat per la llum es va trencar i de dins en sortí un infant. Llavors la llum del cel es va dissoldre entre els murmuris d’admiració de tots els presents. No seria l’últim miracle d’aquell dia, doncs quan l’infant obrí els ulls una nova llum eixí, aquest cop des del propi cos del nadó, i irradià una escalfor benèvola que tocà el cor dels cabdills. Ocells variats cantaren a l’unísson. Estols de papallones tenyiren l’aire de colors. Feres de totes mides s’atançaren a la clariana. Ah! Quin goig veure dansar les daines amb els llops, mentre osses enormes picaven de mans! L’acord entre els cabdills fou ràpid i per unanimitat. Es decidí que aquell nadó, enviat pels deus, seria el signe de la seva unitat. També acordaren que la casa del nen que havia trobat l’ou seria la que s’encarregaria de criar al nadó, i que quan aquest arribés a la majoria d’edat seria coronat rei.

El nadó cresqué estimat per tots sis pobles, i meravellà a tothom amb el seu somriure. Era amable i assenyat, com el fill d’un comerciant. Era ràpid i fort, com el fill d’un guerrer. Era humil i treballador, com el fill d’un sembrador d’arròs. També tenia els dons dels místics, i sabia veure les senyals que el destí deixa en totes les coses. Per últim, els escribes li ensenyaren els secrets de l’escriptura i així la seva educació fou complerta. Als tretze anys fou coronat sobirà del nou regne, i la prosperitat augmentà notablement. Les collites eren bones i mai mancava l’aigua. No obstant, cinc anys després, el gran riu que travessava el regne minvà fins a aixugar-se i el poble implorà al jove rei que esbrinés el per què d’aquella desgràcia. El rei, consultà els auguris i tingué una visió d’un drac vell i sabi que vivia a les fonts del riu. Muntat en el seu cavall, galopà tot sol set dies i set nits fins a arribar a l’estany sec on jeia el drac, a les fonts del riu. Amb la parsimònia de qui ja te massa anys, el drac girà el coll per parlar al sobirà, però aquest baixà del cavall i amb un somriure i un gest de la mà s’atançà a la màgica criatura i li digué:

– Venerable drac del riu, com és que ja no danseu damunt les aigües?

– La meva hora s’acosta, amic i ara ja no em queden forces per moure aquest cos vell i feixuc. – Va dir el drac. – Ai las! La darrera lluna vaig jeure a les fonts per refrescar-me i ja no me n’he pogut alçar. Jo que hauria de guardar l’aigua i assegurar que baixi fresca, soc qui obstrueix les fonts.

– Jo t’ajudaré! – Va respondre-li ell mentre li acaronava les escates de color turquesa.

El rei, sabedor que el drac agonitzaria durant anys abans de morir, va sentir una compassió infinita creixent dins seu. Aquell sentiment es feu tant fort, que desbordà del seu cos en forma de llum tal com havia passat el dia que eixí de l’ou a la clariana. El drac, imbuït per la llum alçà el vol en un últim esforç i, consumint tota la seva energia i el seu propi ser, creà un ou just abans d’esvair-se cap als reialmes dels esperits. L’aigua tornà a brollar de les fons i a omplir l’estany, i feu surar l’ou fins allà on era el rei. Aquest, meravellat, va tocar l’ou de grans dimensions que relluïa mullat per l’aigua clara. Fou llavors quan l’ou s’obrí. Però no n’eixí pas una cria de drac, com tots hauríem esperat, sinó que en sortí una dona! I quina dona, amics! Tenia llargs cabells del color de l’obsidiana, i la pell blanca i lluent com les perles de la badia. Tenia el cos esvelt, i es movia amb la fluïdesa natural de l’aigua que brolla. I per últim, però no menys important, aquells ulls d’un blau turquesa fulgent en que hom podia perdre’s.

Les noces foren celebrades per tothom, i per molts anys fou possible de veure ambdós sobirans cavalcant pel regne i ajudant a tothom que ho necessitava. Foren temps com ja no n’hi ha, temps d’homes i deus i dracs. Però temps que mitjançant els descendents d’aquella unió s’han perpetuat a través de les generacions fins avui, 24 de Juliol de l’any 2013.