Théâtre des Variétés II

Les festes a la casa d'estiu eren insofribles. Se sabia quan començaven, però mai se sabia quan l'últim dels convidats deixaria la casa. La música no deixaria de sonar en tota la nit, i les rialles i murmuris serien constants. Qui era tota aquella gent? Què feien allà ballant, rient i bebent? No ho entendria mai. Per sort però, coneixia bé el terreny. El vell sofà victorià era un refugi d'infinita comoditat amagat rera la tauleta a joc, on reposava el vell taulell d'escacs. Li agradaven les línies ben definides del seu estampat suau, que lligaven a la perfecció amb la caoba de la tauleta. Era la seva barca en aquell mar de xampany. Per governar-la, tenia les seves tres normes bàsiques que li anaven força bé. Va decidir repassar-les mentalment per contrarestar les onades d'aburriment que el colpejaven- "Primera: Per cap motiu deixis que et prenguin el sofà; segona: Oblida't de qualsevol senyoreta que sembli atractiva; i tercera: Porta un bon llibre i taps per les orelles." - Mirat fredament, era un antisocial consumat, per sort però, mai ningú es fixava en ell. Era, simplement, el noi que llegia.

Consultant el rellotge de butxaca, va veure amb incredulitat que no havien arribat ni tan sols a l'ecuador de la vetllada. Descontent, va cercar amb la mirada a la cambrera més propera. Una copa de ginebra amb llimona podria suavitzar el disgust. Va situar a l'Elisabeth sense esforç, caminant decidida cap al passadís. Amb el gest habitual li va indicar que vingués. Ella però, no semblava fixar-se en ell ni en els seus gestos. Traient-se els taps, va optar per cridar-la, però tampoc així va captar la seva atenció. Era extrany, l'Elisabeth sempre estava especialment atenta envers ell. Fins i tot es podria dir que hi havia certa simpatia entre ells. Fixant-s'hi més, va notar que els seus passos eren més ràpids que normalment. El seu rostre no mostrava la indiferència servicial habitual. Alguna cosa passava però, no volent trencar les seves normes, va decidir deixar-ho estar. Realment no li interessaven gens les xafarderies. Poc després, ara sí amb una copa a la mà, va observar l'inmensa sala. Definitivament no ho entenia. Amb la resignació de qui se sent en terra extrangera, va tornar-se a col·locar discretament els taps a les orelles. Fent un sospir que ningú va sentir, va obrir de nou la novela i, simplement, va fugir.

"Bonica vetllada per a la lectura" - Va dir-li la senyoreta que acabava de fer xocar una copa de xampany amb la copa de ginebra de damunt la tauleta. Ell va fer un bot al sofà on era assegut i, totalment sobresaltat, va afanyar-se a treure's els taps de les orelles mentre afegia - "Perdoni'm! Com diu senyoreta?". No sabia què estava passant, de fet, el que fos que passés no hauria d'estar passant. El cervell li anava accelerat i, quan la pressió semblava a punt de fer-lo esclatar, aquella noia simplement es va posar a riure. Aquelles rialles no s'assemblaven gens a les que la gent feia en aquelles festes. Aquella noia reia sincerament i el seu riure el va calmar. Entre encuriosit i meravellat, va respondre-li que sí quan ella va proposar-li: "Fem una partida d'escacs?".