Isolats

« Ningú és una illa, complet en ell mateix. Cada home és un bocí del continent, una part de la terra; si el mar se n'emporta una porció de terra, tota Europa queda disminuïda, tant li fa si és un promontori, o la casa d'un dels teus amics, o la teva pròpia casa. La mort de qualsevol home m'afebleix perquè estic lligat a la humanitat. Per això mai preguntis per qui toquen les campanes: toquen per a tu. »

—John Donne (1572-1631), Devotions Upon Emergent Occasions.

Històries del metro

Metro de Barcelona. Dues noies extrangeres parlen en anglès, i jo, indiscret, escolto. Una ha trobat a algú especial a Barcelona i s'està plantejant si tornar a la seva vida anterior (a casa, amb el seu nòvio que vol casar-se i formar una familia), o bé llançar-se a aquesta bogeria incerta que li ha sorgit inesperadament aquí. L'altra l'aconsella. Li diu que s'ho pensi bé però que no tingui el més mínim remordiment per la decisió que prengui. Li diu que l'important, l'únic important, és ella. Li diu que no pensi en el que deixaria enrera si es llancés a l'aventura. Li diu que qui deixa enrera ja s'espavilarà, que no és problema seu. Jo, assegut al costat d'una d'elles i davant de l'altra, no puc no pensar en la persona que potser es quedarà sola al que la noia anomena casa...

Entre l'extrem de fa 50 anys, on les parelles es casaven i era per sempre passés el que passés, aguantant el que fos a qualsevol preu, i l'extrem d'avui, on no hi ha gens de compromís i tot es redueix a què vull ara, hi ha d'haver un punt mig. Als humans sempre ens ha costat valorar el que ja tenim, i una força extranya ens empeny a voler més i millor. Però no sé si aquesta força ens empeny o no cap a la felicitat. A hores d'ara, la noia del metro potser ja ha pres una decisió. Sigui quina sigui, si l'ha pres només pensant en ella, el món potser és una mica més trist.

Bloody Sunday

Avans d'ahir vaig veure la pel·lícula Bloody Sunday. Bàsicament descriu amb precisió el Diumenge Sagnant de 1972 al Bogside de Derry, Irlanda del Nord, on el primer batalló de paracaigudistes Britànics va dispersar una manifestació pacífica, pro-drets civils, amb foc real. Van morir 13 persones (14 comptant la mort posterior d'un dels ferits) i una trentena més van ser ferides, tots anaven desarmats. Aquests fets potser us sonen o potser no, però és del que parla la cançó d'U2 Sunday, Bloody Sunday. Del que volia parlar-vos avui, però, és de la reflexió que fa Ivan Cooper (polític organitzador d'aquella marxa pro-drets civils) al final de la pel·lícula, quan es descobreix la magnitud de la tragèdia. Resumint, afirma que després d'allò, l'únic vencedor va ser l'IRA, i que aquella mateixa nit desenes o potser centenars de joves amics d'algun dels morts ingressarien a les files de l'IRA. Afirma que el govern Britànic, amb aquella acció desmesurada, va sembrar la llavor de l'odi i iniciar un camí sagnant molt difícil d'aturar. Tot això va passar a Europa, a Irlanda, i lluny d'aprendren, avui llegeixo a les noticies que els Estats Units han estat amagant sistemàticament la mort de civils a l'Afganistan. Què estan sembrant al món? Què estem sembrant? Penseu en què farieu vosaltres, com els Irlandesos, com els Afganesos, si assassinessin al vostre pare o al vostre germà...

No se sabran mai els noms dels afganesos morts. En canvi, sí coneixem els detalls de cadascun dels Irlandesos morts aquell diumenge sagnant.
Avui, els recordo:

John Duddy (17)
Patrick Joseph Doherty (31)
Bernard McGuigan (41)
Hugh Pious Gilmour (17)
Kevin McElhinney (17)
Michael Gerald Kelly (17)
John Pius Young (17)
William Noel Nash (19)
Michael M. McDaid (20)
James Joseph Wray (22)
Gerald Donaghy (17)
Gerald McKinney (34)
William Anthony McKinney (27)
John Johnston (59)

Diumenges al tren

Cap de setmana tèrvol, ensopit, com si un núvol m'hagués perseguit sense treva tapant-me el sol. Mirant per la finestra del tren, reflexiono: Què m'ha faltat aquest cap de setmana? Energia? Ofertes engrescadores? No... És una altra cosa. Aquest cap de setmana m'he deixat vèncer per l'apatia. Per sort, però, tinc a l'abast un antídot que em farà servei. Arribant a Barcelona posaré una rentadora, fregaré els plats, i en definitiva, posaré una mica d'ordre al meu petit món. En tot el procés m'evadiré de mi mateix i, satisfet, et recordaré quan entri al llit i em deixi endur cap a tu. M'agrada sol·lucionar els meus insignificants problemes al tren, mentre sona Holst o qualsevol altre. Tornant a espiar per la finestra, deixo que el sol m'escalfi la cara. Recupero part de l'energia vital i sospiro. En un segon d'inspiració recordo que avui és l'aniversari del meu germà i de la Gusi, els hauré de felicitar. Al tren però, mai hi ha cobertura, hauré de deixar-ho per després. Tot just passo per Sant Celoni... Curiòs nom. Obro de nou el menut llibre d'en Xuan Bello i simplement em deixo portar, com el tren pels seus rails.

Hanwell Insane Asylum II

Hola? Hi ha algú? No sé ben bé per que segueixo la voluntat no escrita d'un mort, però després de veure el que vaig veure, sento que l'únic que puc fer per compensar aquell horror és deixar-ho per escrit. De mi tansols els diré que soc un agent federal. Sí, jo vaig ser al Hanwel Insane Asylum l'endemà de "l'incident" i vaig veure l'horror. Com hauran llegit als diaris, es va produïr un rar brot de ràbia a l'Asylum que va provocar la mort de bona part del personal i els interns del centre. Encara que m'hi jugo la feina, els diré que això és absolutament fals, aquesta és la versió autoritzada dels fets, la que ens vam inventar els de l'agència federal per a successos paranormals...

El primer que ens vam trobar en arribar al lloc dels fets va ser el clàssic cordó policial. Atrets per l'absència del personal a les seves llars, així com la desaparició d'un professor (o potser era periodista?), la policia va entrar a l'Asylum i es va trobar una manada de cossos deformats que els van atacar salvatgement. Tansols amb armes pesades van poder aturar aquelles masses de carn poseïdes de furia. Un cop dins, entre els cossos mutilats i la sang que ho banyava tot, vaig trobar una bossa amb abundant informació escrita i una càmera de fotos. L'infeliç que havia fet el recull d'informació era John McFarlane, oficialment un professor a l'institut HP Lovecraft d'Arkham, però amb un contracte per obra i servei amb el Daily Miskatonic News. Al soterrani de l'institució també vam trobar abundant material esotèric que em permet explicar-los "la veritat" del que va passar.

La tràgica mort d'un pacient i un parell de celadors del centre fa unes setmanes, va fer atraure l'interés de la premsa sobre l'institució, i així és com McFarlane, simulant una avaria al cotxe entra a l'institució. En arribar, deuria trobar-se un centre perfectament normal, doncs no va realitzar cap anotació sospitosa al seu blog ni va prendre cap fotografia. Provablement el deurien dur a les zones més tranquiles de la institució. No obstant, de seguida deurien començar els fenòmens menys explicables d'aquesta història. Un dels pacients, de nom Vilescum, anava totalment envenat i va demanar una càmera i uns auriculars a McFarlane, ja que aquest li deuria explicar que era professor de tecnologia. Cito textualment: "18:43h: Robot? Vol construïr un robot? Per què ara porta una espècie de micròfon implantat? Seguiré investigant". Pel que sembla el pacient no volia construïr un robot sinó que era un robot! Les fotos de la càmera (fetes a les 19:53h i 19:54h respectivament) mostren a un cyborg, amb molt detall. La tecnologia que mostra la fotografia ens és desconeguda fins i tot a nosaltres els de l'agència. El curiòs és que per mitjà de les fotos de satèl·lit a les que tenim accés, ens consta que als volts de les 20:30h algú totalment envenat acompanyat per dos individus més, va emprendre el camí que porta cap a on es va trobar el cotxe de McFarlane. No obstant, el provable intent de fuga no deuria sortir bé. McFarlane també va deixar constància de que no confiava en el director ni el metge de l'institució, ja que pel que va deixar escrit, va preferir no beure en cap de les nombroses ocasions en que se li va oferir, i el posterior exàmen forense va revelar restes d'una potent toxina a la seva boca (pel que sembla mai la va arribar a empassar). En algun moment posterior, mitjançant un abominable ritual arcà, el doctor Walter Krader va reanimar els cossos prèviament sedats i assassinats de fins a 3 membres del personal de l'institució així com del pobre McFarlane. Molt provablement l'impuls per salvar a la seva dona en estat terminal fos el que el dugués a perpetrar aquests actes. És provable que el director de l'institució l'ajudés d'alguna manera, o com a mínim que arribessin a algun tipus d'acord, ja que tant ell com el seu fill no es trobaven entre els cadàvers. Poc més pot deduir-se de tot plegat, però veient els historials de cadascuna de les víctimes, provablement el món sigui un lloc millor sense ells. M'encarregaré personalment de localitzar al senyor Walter Krader i eliminar-lo, ja que no convé que els documents esotèrics que conserva caiguin en males mans. Bé, m'acomiado de vostès, potser els pugui explicar alguna cosa més en una altra ocasió. Tanmateix, de moment, els recomano que temin la foscor...

Hanwell Insane Asylum I

La institució, com tot bon centre psiquiàtric, tenia una aura extranya que posava la pell de gallina. No us sabria explicar el per què, però la barreja de xiprés i salzes creava un efecte més aviat tètric, com el de les pel·lícules de mansions encantades. No obstant, la reputació del Hanwell Insane Asylum era magnífica. Provablement es tractava de la més luxosa i eficient de les institucions d'aquesta mena a la regió del la vall del Miskatonic. El director, en Robert Verban, estava especialment orgullòs de la bona fama del centre, cosa que indirectament implicava haver de tapar alguns draps bruts de tant en tant. Ja se sap, al cap i a la fi és difícil que tot rutlli com la seda quan s'està envoltat de bojos. Una de les màximes del principal dels metges psiquiatres, en Walter Krader, era: "Més val sobredosificar que fer curt!". Així, molts dels pacients passaven els dies adormilats en jardins bellament decorats, i la tranquilitat del lloc no acostumava a pertorbar-se mai. De fet, en aquest sentit, cal remarcar la curiosa costum del centre de desconnectar el cable telefònic durant la nit, evitant així trucades inoportunes que poguessin alterar als pacients. Tot plegat, l'Asylum constituia un petit i tètric oasis de pau.

Arribat aquest punt, permeteu-me que em presenti: Em dic John McFarlane, i soc professor de física i tecnologia l'institut HP Lovecraft a Arkham. Aquesta història comença el vespre del 17 de Juliol quan, mentre feia el recorregut de tornada en cotxe entre Arkham i Salesbury, el motor del meu atrotinat ford va dir prou. Veient el cartell de la institució, vaig caminar mitja hora fins a arribar-hi per demanar si podia trucar a una grua per a reparar el vehicle. La consternació em va embargar en saber que era impossible realitzar qualsevol trucada i que hauria de passar la nit al centre. Va ser el destí el que em va fer estar allà aquella nit? Us ho explicaré aviat, per que el 17 de Juliol és demà...

Un matí de diumenge

Poques coses son tant simples i senzilles com voltar pel barri vell el matí d'un diumenge. Caminant entre les pedres que has vist mil cops, no esperes trobar res nou. De fet no busques ni creuar-te amb gent ni descobrir racons. Com a molt cerques aquell banc a l'ombra d'algun arbre, en algun racó on passi una mica d'aire. Fins aquí és ben senzill, però si en aquest banc a més a més hi ha algú altre ja comença a ser més interessant. Sense perdre la trivialitat d'un matí de diumenge, el fet de no estar sol en aquest banc canvia algunes coses. Rarament compartim un banc amb algú amb qui no anem i, per tant, si ara al banc hi ha dues persones provablement ambdues passejaven plegades una estona avans. Llavors el simple voltar era més aviat un gaudir de la companyia, tot i que segueix essent un acte trivial amb el noble objectiu de deixar passar el temps de manera pausada. Si al banc hi ha dues persones que passejaven juntes, potser s'estimen. Podrien ser un avi amb el seu nét, per exemple, però és rar veure'n pel barri vell. Els nens més aviat son d'anar a jugar als gronxadors, com ara els de la plaça Catalunya. Per tant, el més raonable és que les dues persones siguin un noi i una noia o, si ho preferiu, un home i una dona, i essent com soc us diré que a més a més estaran enamorats. Sigui com sigui, el matí de diumenge seguirà essent magníficament senzill, un temps irrellevant que no sortirà a cap documental ni omplirà els arxius de cap gran institució. I tanmateix, per a la parella d'aquest banc, serà a més a més la felicitat.

Quan arribes a Ítaca...

Després d'eons cercant el camí, tot d'una un dia t'adones que ets a la platja de la teva pròpia illa. Allò que anhelaves ja ho tens a les mans, però no reconeixes els boscos ni les roques, i l'aigua no té el gust que recordaves. Imbuït d'una olor extranya però propera, camines incert cap a casa resseguint el vell rierol de l'infància. Poses cares als llocs que no han canviat massa, com la gorga envoltada de salzes on et banyaves de petit o el roure gran del turó. Finalment, arribant a la porta, t'atures i mires enrera. Ha estat un camí molt llarg, tant que ja no saps si vols deixar-lo enrera, tant que ja no saps si realment vols creuar la porta que tens davant. Sabedor que res serà com ho vas deixar, t'inunda la por mentre amb els dits acaricies la fusta vella i el forrellat mig rovellat. I en aquest instant, tu, vencedor de cíclops i sirenes, navegant infatigable, l'heroi que ha desafiat als déus, et sorprens a tu mateix fent una passa enrera. Llavors, oblidant-te de brandar espases o moure peces en taulells, simplement piques a la porta. T'obren i camines incert cap a una foscor tèvia. Una mà quasi desconeguda pren la teva, i et du en silenci cap on el cruixir del foc se sent més fort. Sense necessitat de dir res, ressegueixes el seu cos il·luminat per les flames de la llar, recordant-lo de fa massa anys. Tot d'una, ja no cal pensar més enllà d'aquest instant i, tot i que al cap hi tens mil dubtes i pors, deixes que tot es disolgui lentament. No saps què passarà l'endemà, però tampoc ho vols saber. Sentint-te de nou a casa, ja res t'importa.

Perpetuum Mobile

Ens obsessionen les coses que duren.
Volem perdurar, ser eterns.
No estem disposats a simplement "passar".
Volem deixar petjades, records.
Busquem crear engranatges que no s'aturin mai.
Perpetuum mobile, el somni d'un boig.

Dibuixant constel·lacions

Les quatre de la matinada. Estirat sota les estrelles xiulo Bona nit, dels Pets, mentre les llàgrimes em regalimen gentilment per la cara. L’instant és tant bonic, tant irrepetible, que simplement soc feliç. Sona una guitarra i d’altres que també xiulen amb mi, i l’embruix del moment espanta les últimes convulsions d’una nit que ara recordo. Recordo que la màgia es va perdre i no vaig voler cercar-la. Recordo com el més desesperat i infeliç dels amants repartia abraçades sinceres. Recordo rialles vora la piscina i plors pels racons. Veig moltes cares dient-me “Vine, parlem”, i em veig a mi mateix amunt i avall com una titella. Recordo piruletes i en sento el gust dolç. També hi ha cares noves cuidant-me els amics, cares que somriuen. Hi ha amigues plorant per amigues i adversaris donant-se consells. Al final soc incapaç de saber el desenllaç de la nit, tot és tant complicat que tansols em queda felicitar al guionista. M’aixeco, m’acomiado, i vaig a dormir. L’última escena? Ell dormint en una cadira. Li frego els cavells com a un germà petit, i el deixo allà, no és mala persona. Just després ella el desperta i el du al llit. No ens creuem, no ens mirem, no hi ha paraules. Tanco els ulls.

Deuen ser cap a les nou del vespre, se serveix el sopar en tres taules plenes de gent. Tasto la truita i no puc endevinar si és o no de roquefort. Mentrestant, a taula s’arregla el món, començant per la universitat. M’agraden aquestes converses. A la meva taula hi seuen un noi i tres noies que no havia vist mai. M’agrada conèixer gent nova. Havent sopat comença la música i la tonteria. Guerres de cançons, rialles, i un continu d’omplir gots. És fascinant veure com els transforma, com l’ayahuasca als xamans, i els guia cap als racons de la nit, obrint-los el cor. A la piscina hi ha qui es banya, d’altres xerren aliens a l’engranatge que s’ha començat a moure. Es perd la gent i, amb la curiositat, neixen els primers rumors. “Saps què està passant a d’alt?”, “Ves a parlar-hi”, “A tu t’agradaria que això anés així?”, “Fes algo, Jordi!”… Prooooou!!!! – Voldria cridar-los – No enteneu res! No és tant senzill… Però no ho faig i tansols responc fluixet que no hi puc fer res. Sento una barreja de remordiments i culpa. Tinc la incerta sensació de que algú comptava amb mi. Ho sento, però no entenen que no soc la persona adient, es neguen a despertar del somni. El que és impossible és impossible i a més no pot ser. Quelcom s’ha trencat per sempre.

Les dues de la nit, o potser és més tard. M’he desentès totalment del seu destí. És la seva vida. Deixo de ser una titella i parlo amb la gent amb qui em sento més cómode. D’una banda gaudeixo de l’instant, assaborint la tribialitat de la conversa. Per l’altra tinc una espina clavada que em fa desitjar que una parella per fi s’entengui aquesta nit. Em dol no poder explicar tot el que està passant, però de fet potser és millor així. Parlant de sèries, giro una nova pàgina del meu llibre. Nous personatges, noves aventures. Al final no hi ha un adeu, sinó un fins aviat.

Capcot

A vegades, quan alguna cosa no surt com voldríem, ens deixem vèncer per la fatalitat. Sí, és aquella desagradable sensació de tenir una pesada llosa a l'esquena. Una càrrega feixuga que no ens deixa moure'ns, que fins i tot ens fa anar amb l'esquena doblegada, capcots. Comences exclamant "merda!" i acabes que no saps si estàs malalt o ho estaràs en breu, per que et sents fluix, derrotat, i sense esperança. Té gràcia, per que potser una hora avans estaves fort, alegre, i confiat. Però així és la vida. Sí, tots sabem que cal relativitzar, que no hi ha res massa greu (excepte la pròpia mort), que al final anem sempre endavant. Però, siguin grans o petites, hi ha coses que ens toquen i ens enfonsen, com quan jugàvem a enfonsar baixells. No, no tinc la sol·lució a aquests mals tràngols que ens toca passar de tant en tant, però sí us puc dir que acabem deixant-los enrera. Per tant, només us puc dir que paciència, que us animeu, i que tot queda enrera.

Avui camino doblegat, fins i tot el temps s'ha complotat en contra meva. No obstant, serem pragmàtics: Primer farem un RESET i després, havent guanyat temps per respirar, tocarà prémer AV PAG i reescriure el guió. Tampoc és tant greu, la vida per sort no s'atura i si no saps com anar endavant, s'encarrega ella d'agafar-te la mà i estirar-te cap el futur. A més, tot sovint les coses es solucionen soles. Temps al temps, que va dir un mestre.

Théâtre des Variétés V

Quan un fill hereda una fortuna també es queda orfe, i llavors cal preguntar-se si la felicitat té o no un preu pagable amb lliures. Qüestions com aquelles havien motivat l'ingrés del jove Edward Alexander Crowley al Trinity College de Cambridge, per a estudiar filosofia. Amb 11 anys havia quedat orfe i heredat la fortuna familiar. Des de llavors, l'entorn cristià purità de les escoles-residència va esdevenir un jou cada dia més feixuc. Per sort, Cambridge havia estat la seva salvació. La llibertat de pensament i d'acció havien absorbit fins l'últim bocí del seu cos i del seu esperit. Havia trencat per sempre més amb la moral cristiana i abraçat la màxima: "Fes el que vulguis". Però ja feia uns anys d'allò, i ara el senyor Crowley era un home respectat de la burgesia galesa, aficionat als viatges i a l'alpinisme, i membre d'algunes societats privades de les que molt pocs havien sentit a parlar.

Les festes dels Stanford, així com les dels Cornwell, Stockton i un llarg etcètera, resultaven el terreny perfecte per als seus jocs. Després de marcar-se l'objectiu més sucòs, lady Cristine Lafford, havia iniciat un assalt implacable a base de somriures, xiuxiuejos, i mirades. Sabia bé del puritanisme de la dama i sabia exactament com ferir-la. Després de cortejar-la per una bona estona, va passar a la fase divertida del joc. Triaria a una serventa i la duria al jardí. Era tant fàcil jugar amb la gent. La moral els feia tant febles davant seu. Els confrares de l'Ordre Hermètica de l'Albada Daurada tenien tota la raó, l'ésser humà era feble si no feia la seva pròpia voluntat. Havia après molt des de que havia deixat enrera el nom d'Edward Alexander per prendre el d'Aleister.

Tornant del jardí, poc després de la una de la matinada, va dirigir-se directament cap a lady Lafford i li va dir: "M'ho he fet amb la cambrera". Aquell era el punt més interessant de tots els seus jocs. Bé, aquell i el que seguiria al cap d'unes hores quan, en l'intimitat del seu sancta santorum, encendria 5 ciris als extrems d'un pentacle traçat amb cendra que contindria, al centre, una solitària gota de sang. Així estava escrit al Liber Legis, i així ho faria. El coneixement absolut tenia un preu, però era insignificant si el pagaven els demés. Abans de tot plegat, però, hauria d'encarregar-se del passarell que entretenia a la dama jugant a escacs.

Théâtre des Variétés IV

Amb la serenor i metodicitat d'un expert, es va ajustar els guants negres. Tot el procés formava part d'un ritual precís, que havia repetit nombroses vegades. Comprovant la perfecta correcció de la camisa, va aprofitar per col·locar-se a la butxaca el mocador vermell. Sabia exactament com l'utilitzaria. Amb una ullada al rellotge de butxaca, va decidir que era l'hora de sortir cap al pati. Tenia clar l'itinerari a seguir. Sortiria per la porta del servei de l'ala oest, on no seria vist per ningú, i vorejant la piscina arribaria al pati del gronxador.

Exactament com havia previst, la parella ja era als peus del taronger del costat dels gronxadors. Coneixia bé el tipus de relacions que es donaven entre senyors i serventes, i sabia que no hauria d'esperar gaire. Arrapat a la paret, completament inmòvil i ocult en la foscor, va deixar passar el temps de forma pausada. El divertia ser testimoni dels anhels de les serventes i els desitjos dels senyors. Tot plegat li resultava divertidament insubstancial i patètic. Es considerava a sí mateix com un home racional, lliure d'impulsos i aliè a les distraccions, era un professional. Va pronosticar que en uns deu minuts ell donaria la típica excusa i la deixaria allà, i efectivament així fou. "Haig de tornar a la festa, Elisabeth... Ens tornarem a veure aviat" - Va dir mentre li prenia la mà, com es fa amb les dames, i la besava. Ella, imbuïda d'un romanticisme total i encara somiant, va respondre-li: "Sempre seré teva, Aleister". Des de les ombres de la paret, ell va treure's el mocador vermell de la butxaca i hi va abocar líquid d'un petit vial. Els passos del galant seductor s'allunyaven i la serventa Elisabeth O'Connor restava sota el taronger sospirant. Desplaçant-se en el més absolut silenci, se li va atançar per l'esquena i va prémer fort el mocador contra el nas i la boca d'ella. Mai es va sentir cap crit. Mai va aparèixer el seu cos. Es va esfumar en la boira britànica com un espectre...

Era un professional, no li interessaven els motius ni sentia llàstima per les victimes. Algú volia mal al jove senyor Edward Alexander Crowley, i ell s'havia limitat a involucrar-lo forçosament en una desaparició que quedaria eternament per resoldre. Pausadament, va proseguir amb el plà que s'havia marcat al matí, tant important era cometre el crim com assegurar-se de que ningú pogués vincular-lo amb els fets.

Théâtre des Variétés III

El servei d'una gran casa té la seva pròpia jerarquia. Per desgràcia, Elisabeth O'Connor es trobava a la base d'aquella piràmide. Nascuda a Irlanda, havia emigrat amb 15 anys fins a Gales, on havia començat a treballar al servei dels Stanford. La seva familia havia passat a ser l'extens servei que treballava pels senyors. Tot i ser irlandesa, amb els anys havia adquirit un accent i un estil clarament britànics, i això li havia obert les portes per deixar la bugaderia i passar a servir als àpats, tota una millora al seu parer. Amb 20 anys se sentia afortunada tot i l'escàs sou i la crua realitat d'una mansió com aquella. El senyoret Brian, dos anys menor que ella mateixa, la considerava una amiga, tot i que qualsevol indici d'això fos quelcom inadmisible i sancionable. Pel que fa al senyor Steven, era una altra història. El segon fill de Lord Stanford, de 26 anys, era introvertit i poc sociable. Tot i l'afany que sempre havia tingut per servir-lo amb la màxima atenció, ell mai havia mostrat res més enllà d'una espècie de vergonya infantil quan ella se li atançava. A ella li agradava aquell noi tímid més gran que ella, però aquell sentiment encara era més inadmisible. Si mai se sabés seria despatxada a l'instant. Però bé, en vetllades com aquella no tenia massa temps per pensaments infantils com els que ara li rondaven el cap. Prenent l'última copa buida de la taula accessoria, va creuar la sala de banquets com un espectre, dirigint-se cap al passadís de l'ala est. Cap de les desenes de convidats va mostrar haver-la percerbut, estava orgullosa de com de bé sabia treballar.

Deurien ser vora les 12 de la nit quan se servia el segon còctel. La safata que duia a la mà dreta ja era quasi buida, per que ella sabia bé a qui oferir un còctel dolç com aquell. Lliscant entre els convidats amb una delicadesa total, es va acostar a unes dames embadalides amb el so del piano de cua. Va ser llavors, just avans d'arribar al piano, quan un home alt i elegant va aturar-se just al seu davant. Xocada, rapidament li va oferir una de les copes de còctel que encara havia de repartir. Ell però, tot i fer el gest d'anar a prendre'n una, va deixar una targeta blanca damunt la safata i fent un somriure sumament suggerent va perdre's en la festa. Amb tota velocitat va agafar la targeta i la va llegir en segons, dissimulant. La reacció que li va provocar quasi fa que se li tombés la safata. Amb una barreja de terror i alegria extremes, va oferir les dues copes de còctel a dues senyoretes. Llavors, amb el cor desvocat, es va dirigir molt depressa cap al passadís. Aliena a tot, pensava en la ventafocs i en si existien els contes de fades...

Despertar a la Margarette i explicar-li tot va ser la seva primera reacció. Ella, molt més experta en aquests afers, de seguida li va explicar què fer. Ella la supliria al servei, i del seu armari li deixaria la roba que hauria de dur. Entre rialles, mitjes, i lligacames, ambdues es van canviar de roba. La Margarette va anar contenta cap a la cuina a buscar safates mentre L'Elisabeth es dirigia al pati. Caminant nerviosa cap als gronxadors, va rellegir la targeta: "Voldria veure la lluna reflexada als teus ulls aquesta nit. Reuneix-te amb mi vora els gronxadors quan passi mitja hora de la mitja nit".

Théâtre des Variétés II

Les festes a la casa d'estiu eren insofribles. Se sabia quan començaven, però mai se sabia quan l'últim dels convidats deixaria la casa. La música no deixaria de sonar en tota la nit, i les rialles i murmuris serien constants. Qui era tota aquella gent? Què feien allà ballant, rient i bebent? No ho entendria mai. Per sort però, coneixia bé el terreny. El vell sofà victorià era un refugi d'infinita comoditat amagat rera la tauleta a joc, on reposava el vell taulell d'escacs. Li agradaven les línies ben definides del seu estampat suau, que lligaven a la perfecció amb la caoba de la tauleta. Era la seva barca en aquell mar de xampany. Per governar-la, tenia les seves tres normes bàsiques que li anaven força bé. Va decidir repassar-les mentalment per contrarestar les onades d'aburriment que el colpejaven- "Primera: Per cap motiu deixis que et prenguin el sofà; segona: Oblida't de qualsevol senyoreta que sembli atractiva; i tercera: Porta un bon llibre i taps per les orelles." - Mirat fredament, era un antisocial consumat, per sort però, mai ningú es fixava en ell. Era, simplement, el noi que llegia.

Consultant el rellotge de butxaca, va veure amb incredulitat que no havien arribat ni tan sols a l'ecuador de la vetllada. Descontent, va cercar amb la mirada a la cambrera més propera. Una copa de ginebra amb llimona podria suavitzar el disgust. Va situar a l'Elisabeth sense esforç, caminant decidida cap al passadís. Amb el gest habitual li va indicar que vingués. Ella però, no semblava fixar-se en ell ni en els seus gestos. Traient-se els taps, va optar per cridar-la, però tampoc així va captar la seva atenció. Era extrany, l'Elisabeth sempre estava especialment atenta envers ell. Fins i tot es podria dir que hi havia certa simpatia entre ells. Fixant-s'hi més, va notar que els seus passos eren més ràpids que normalment. El seu rostre no mostrava la indiferència servicial habitual. Alguna cosa passava però, no volent trencar les seves normes, va decidir deixar-ho estar. Realment no li interessaven gens les xafarderies. Poc després, ara sí amb una copa a la mà, va observar l'inmensa sala. Definitivament no ho entenia. Amb la resignació de qui se sent en terra extrangera, va tornar-se a col·locar discretament els taps a les orelles. Fent un sospir que ningú va sentir, va obrir de nou la novela i, simplement, va fugir.

"Bonica vetllada per a la lectura" - Va dir-li la senyoreta que acabava de fer xocar una copa de xampany amb la copa de ginebra de damunt la tauleta. Ell va fer un bot al sofà on era assegut i, totalment sobresaltat, va afanyar-se a treure's els taps de les orelles mentre afegia - "Perdoni'm! Com diu senyoreta?". No sabia què estava passant, de fet, el que fos que passés no hauria d'estar passant. El cervell li anava accelerat i, quan la pressió semblava a punt de fer-lo esclatar, aquella noia simplement es va posar a riure. Aquelles rialles no s'assemblaven gens a les que la gent feia en aquelles festes. Aquella noia reia sincerament i el seu riure el va calmar. Entre encuriosit i meravellat, va respondre-li que sí quan ella va proposar-li: "Fem una partida d'escacs?".

Théâtre des Variétés I

Ell se li va atansar de nou i, amb la copa a la mà, li va dir un parell de paraules a cau d'orella. Ella va somriure i els colors li van aflorar a les galtes lleugerament. Portaven tota la nit jugant a aquell joc. Una nit que era una vida, una vida en forma de sopar. Mentrestant, la resta de convidats semblaven aliens al seu joc... Ella no estava disposada a cedir facilment. "Qui em vulgui m'haurà de guanyar als escacs" - Es repetia dins del cap. Així, van passar les hores com si fossin mesos o anys, i la partida seguia sense arribar a un final. "Guanyar als escacs" - S'anava repetint ella. Mentre però, ell va cansar-se d'aquell joc que s'havia allargat tant i tant. Quan l'enèssima cambrera se li va atansar, li va somriure tot fent lliscar una targeta damunt la safata. La cambrera, amb ulls com taronges es va afanyar a recollir-la i dissimular. Aquell era un joc diferent: no calia pensar, ni esperar, ni res. Arribat el moment ell va desaparèixer.

Hores després ell va tornar a la festa. Estava content però als ulls se li veia un gris extrany, o això li semblava a ella, que no tenia ni idea d'on s'havia amagat durant tanta estona. Ell se li va atansar de nou, i ella, encuriosida per la seva misteriosa desaparició, va atansar-li l'orella. "M'ho he fet amb la cambrera" - Va dir-li ell, i tot seguit va afegir - "Però et segueixo volent a tu". La cara d'ella va canviar a l'instant. Com es podia tenir tanta barra? El primer pensament va ser llançar-li el vi al damunt. El segon, clavar-li una sonora bofetada. No obstant, ell ja se n'havia allunyat amb un somriure burleta als llavis...

Ofesa com se sentia, va començar a creure que tothom l'estava mirant. Per moments creia que en qualsevol instant tothom esclataria en rialles i l'assenyalaria amb el dit. Per sort però, una paraula va passar-li de nou pel cap - "Escacs". Això la va fer pensar. Tot d'una es va adonar de que ella no havia perdut. Sí, potser s'havia equivocat amb aquell home, però la nit era jove. Alliberada de qui l'havia aclaparat durant bona part de la vetllada, va fixar-se en d'altre gent. Hi havia l'home de corbata taronja que s'havia assegut al piano. Dos nois jovenets bebent i xerrant en un racó. Fins i tot hi havia un parell de persones llegint. Una d'elles, un jove de no més de 30 anys, ho feia completament aliè a la festa, assegut davant la tauleta del taulell d'escacs. Ella, decidida, no va dubtar.

Les petjades del Kensai

A l'antic Japó feudal, l'art de l'espasa era la vida mateixa del samurai. El samurai naixia, vivia i moria per l'espasa. El grau de perfecció tècnica assolida amb una vida dedicada a l'esgrima, podia culminar amb el títol de Kengo: gran espasa. No obstant, uns pocs escollits, els virtuosos de l'espasa, eren anomenats Kensai: Els sants de l'espasa. El Kensai, havia fet de l'espasa el camí envers l'il·luminació, i havia assolit un estat de gràcia i perfecció sense rival. No és extrany que noms com Hattori Hanzo o Miyamoto Musashi hagin arribat fins als nostres dies... Avui, no obstant, no vull assenyalar als més grans, als Kensai, sinó a tots aquells qui, des de l'imperfecció, avancen a poc a poc pels seus respectius camins. Quan us manqui valor, fortalesa, calma, decisió... Recordeu als Kensai, seguiu les seves petjades.

Construint el futur

Ha arribat el dia de cercar el meu propi camí. No us amagaré que tinc cert temor, però és l'hora. Tansols demano un xic de sort. Com diu la cançó: No demanis un camí planer, ni estels d'argent, ni un demà ple de promeses, sols un poc de sort, i que la vida ens doni un camí ben llarg.
:)

Al pou

Al pati rera la facultat de física hi ha un pou sec. Si hi baixes, al fons hi trobaràs un petit tunel. Segueix el túnel i arribaràs a la primera galeria d'una antiga mina o refugi. No et costarà massa trobar un forat circular a l'extrem nord de la galeria, entra-hi. Al fons hi trobaràs una escalinata com les de les torres dels castells, baixa-la amb precaució. En acabat, trobaràs un antic cementiri paleo-cristià. Avança pel passadís entre els nixos fins que trobis un mosaic inmens, a la paret. Està molt deteriorat i no et sabria dir què representa, però als seus peus hi trobaràs una argolla. Amb l'ajuda d'una barra de ferro fes palanca i aixeca la llosa amb l'argolla, a sota hi ha un forat molt profund. Lliga la corda a l'argolla de la llosa i baixa poc a poc. Provablement la corda no sigui prou llarga com per arribar al fons, o sigui que l'últim tram l'hauràs de baixar arrapant-te a la paret...
“Tinc por”- Va interromprer’l en Lluc.

La casa al final del temps

Diuen que al final del temps hi ha una casa, humil, petita, amb teulada de canya. És just al final del camí, l'última llar de foc on escalfar-se de la fredor del món. Tanmateix, molts la temen, per que a dins, hi ha totes les coses que no van ser. Rera les finestres, asseguts vora el foc, hi ha vells amics i mirades d'amants. Escalfen vi especiat, esperant-te, amb delit de saber de tu, amb històries per explicar, amb records dels que riure o plorar. Saps, molts creuen que és la casa més trista, la més maleïda, per que et recordarà totes les tristors de la vida. Per mi, però, és l'excusa per escapar dels paranys de la memòria, l'excusa per anar endavant sense enyor pel que quedi enrera. Avui fa un bon dia per navegar: Lleva l'àncora sense plorar per les illes que deixis enrera, per què al final del camí, seran en una caseta humil, petita, amb teulada de canya, esperant-te...

Somni d'una nit d'estiu

Volia que fossis qui no ets, per viure amb tu el que no tinc.

Recordo el primer cop que et vaig veure, me’n recordo força bé. No vam parlar gaire. Em vas caure molt bé, però mai vaig comptar amb tornar-te a veure... Temps després, però, coincidim de nou. Aquest cop et veig i rius, i vens, i parlem. Sense dir res et dic que t’he trobat a faltar. Tu, fent broma, fas ullets i en silenci dius que tu a mi també. Llavors acaba la partida i busquem una excusa per no dir-nos adéu. Sortim de festa, fem el tonto. Ets molt divertida. M’agrada. No et lliguen els cànons estàndars: no balles com tothom, no portes la roba que s’espera, no ets fàcil d’encasellar. M’agrada. Riem molt i els dos sabem que ens tornarem a veure. Em quedo enganxat a una noia despreocupada, alegre, divertida, espontània. Potser poc femenina, potser infantil, potser d'un món que no és el meu... Però tant m'és. Tant m'era.

Van arribar les mil i una ocasions en les mil i una nits següents. Les vaig aprofitar a la meva manera, tal com soc. Fent-me pesat i aborrit els dies grisos. Rient radiant com el sol quan els plans em sortien bé. Vaig tornar a tenir vint anys. Vaig viure de nou el que per tu era nou. Em vaig quedar hipnotitzat per un somriure que ho enmascarava tot. Jugant al joc vaig oblidar qui eres i, al final de la partida, ja no eres tu...

Molts diuen que soc un somiador. Ara sé que tu eres el somni. M'adormo a les nits buscant el camí que em dugui a tu. Ets un somni bonic, dels que recordes al matí, el somni d'una nit d'estiu. Però sé que també hi ha una persona.

Sé que et tornaré a veure. Crec que tornaré a començar. Espero no fer-nos mal.