Metro de Barcelona. Dues noies extrangeres parlen en anglès, i jo, indiscret, escolto. Una ha trobat a algú especial a Barcelona i s'està plantejant si tornar a la seva vida anterior (a casa, amb el seu nòvio que vol casar-se i formar una familia), o bé llançar-se a aquesta bogeria incerta que li ha sorgit inesperadament aquí. L'altra l'aconsella. Li diu que s'ho pensi bé però que no tingui el més mínim remordiment per la decisió que prengui. Li diu que l'important, l'únic important, és ella. Li diu que no pensi en el que deixaria enrera si es llancés a l'aventura. Li diu que qui deixa enrera ja s'espavilarà, que no és problema seu. Jo, assegut al costat d'una d'elles i davant de l'altra, no puc no pensar en la persona que potser es quedarà sola al que la noia anomena casa...
Entre l'extrem de fa 50 anys, on les parelles es casaven i era per sempre passés el que passés, aguantant el que fos a qualsevol preu, i l'extrem d'avui, on no hi ha gens de compromís i tot es redueix a què vull ara, hi ha d'haver un punt mig. Als humans sempre ens ha costat valorar el que ja tenim, i una força extranya ens empeny a voler més i millor. Però no sé si aquesta força ens empeny o no cap a la felicitat. A hores d'ara, la noia del metro potser ja ha pres una decisió. Sigui quina sigui, si l'ha pres només pensant en ella, el món potser és una mica més trist.
4 comentaris:
Quines reflexions més rares...
Però certes...
Com diria si estiguéssim al Facebook: m’ agrada!
Parles d’ una força estranya que ens empeny a voler més i millor, que potser ens empeny cap a la felicitat o potser no. Aquesta força és el motor del consumisme i no pot conduir a la felicitat. Gran part de la societat viu esclava de la “cultura del Kleenex”. Sí, del Kleenex, aquell mocador de paper, que tan sols serveix per atendre una necessitat espontània i efímera, aquell mocador de paper que després es llençarà. Consumisme general, per entretendre. Aquesta gent confia que adquirint les foteses que la moda els ofereix seran més feliços. Una de les pegues d’ aquesta vana creença és que aquests objectes són caducs, s’han de substituir per uns de nous, i, és clar, la felicitat s’ ajorna dia rere dia, compra rere compra, despesa rere despesa i mai acaba d’ arribar. Em recorda a la tragèdia de Sísif: pedra amunt i avall, sempre de bòlit, sense fi, quan assoleixen el cim del benestar material...pam! Apareix una nova andròmina que els fa recaure en el pou de la insatisfacció i així un cop i un altre. La insatisfacció és la font d’ energia que empeny aquest sistema pervers basat en l’ estimulació sistemàtica dels desigs humans, desitjos artificials i banals.
Si en comptes d’ aplicar aquesta dinàmica als objectes, són els subjectes les víctimes, es converteix en un consumisme sentimental, sexual, professional, etc. Els amics, les parelles, les feines duren dos dies.
Jo prefereixo el meu mocador 100% cotó de tota la vida. El fiques a la rentadora i cada cop és més suau, més agradable. Poc valorem allò que llencem. El kleenex és el símbol d'una societat opulenta que ja no valora l' amorosida carícia de les coses habituals. Una societat sotmesa a la tirania de la moda, la tirania de l'instant fugaç, la dictadura del present buit, l'imperi de la pura intranscendència. Una societat kleeniana és una societat malalta, insostenible. Les coses que no duren, que estan fetes per a no durar, són coses que no mereixen el nostre respecte. I el mateix es pot dir de les persones. Mantenir-se malgrat les modes, malgrat el pas del temps, malgrat els capricis momentanis, és un símptoma de qualitat. Objectes- kleenex, feines-kleenex, persones-kleenex... Contra això només podem oposar la consistència ferma de les coses veritablement valuoses. Coses i persones que mai no passaran avall perquè la seva persistència és la persistència de la mateixa humanitat. Perquè, com a espècie, no ens podem permetre el luxe de prescindir de certs punts de referència, la vàlua contrastada dels quals assegura la nostra futura supervivència. ¿Fa falta que els enumeri?
P.D.: Això d’ escoltar converses al metro és de gent “molt curiosa i amb moltes inquietuds”, eh? Va més enllà d’ intentar enriquir-se culturalment amb el llibre del passatger del costat o informar-se amb el seu diari. Sembles de poble noi! ;)
Jo el que no entenc és perquè tot el que s'aconsella, no s'ensenya a l'escola. Vull dir, estem farts de sentir a tot arreu les mateixes afirmacions transcendentals; tu ets el més important, pensa-t'ho bé, no et precipitis, llença't, etc. llançades d'una persona amb certa superioritat moral a una altra a la recerca de respostes. I doncs, si les respostes acostumen a ser les mateixes... perquè seguim preguntant als altres... i no ens preguntem a nosaltres mateixos perquè no gaudeixo del que tinc.
Publica un comentari a l'entrada