No deixa de sorprendre'm que, com cuques volant més i més aprop d'una flama, la gent s'acabi cremant. El massoquisme no està de moda però, no obstant, molts busquen les flames més lluentes de la nit, les que més cremen. Per què es té por del que podríem anomenar com a "massa bó"? Per què es busca refugi en brases que cremen la pell? No serà que es confon educació amb bondat? Bondat amb innocència? Innocència amb castedat? Castedat amb compromís? I compromís amb monotonia? I esclar, la monotonia és gairebé el pitjor dels mals segons els criteris d'avui en dia: resignació, aborriment, desgràcia, fer-se vell i, en definitiva, la mort (si no física almenys social). No us deixeu enganyar. No caigueu en tòpics ni prejudicis. No elaboreu teories basant-vos en suposicions. No renuncieu a cap plat abans de tastar-lo, o almenys, sense haver fet l'esforç de preguntar al cambrer (consell que us dono a tots, i també a mi mateix). I ja per últim, un cop hagueu pensat en tot plegat, crec alguns haureu arribat a una d'aquestes dues opcions:
KAS taronja: Potser sí que el que em feia por era el compromís, i no sé per què pensava que era ineludible amb certes persones. Ho tindré present!
KAS llimona: Realment crec que amb això passa com amb els documentals de la dos, tothom diu que els mira però les estadístiques delaten el contrari... A mi de fet m'agrada que em putejin, no és que em vagi el sado però, definitivament prefereixo el costat fosc!
Sigueu com sigueu, tingueu els ulls ben oberts!
p.d.: Definitivament segueixo essent un cas perdut... Se m'en va. Se m'en va molt. Però fins i tot els cecs et poden fotre un bon cop de pal!
10 comentaris:
Caram, a arrel del teu post, diria que t'han fet algun comentari dels teus.
Per no dir una veritat crua t'han dit una veritat de segon terme?
(Això era especulació)
Per posar el granet de sorra friki, hi ha una escena d'X-man on es comenta:
"Les dones surten amb els dolentots i s'acaben casant amb els bon nois"
El cas és que no es casen directament perquè no renuncien a res :-D
... en tot cas, jo sempre he sigut de fanta :D
... i potser el tema és, no et casis amb aquell que vols com amant :D
El compromís és intrínsec en la societat. Per tant no s'ha pas de forçar. Si no n'hi ha potser és que no cal que n'hi hagi. I quan n'hi hagi d'haver ja n'hi haurà.
El compromís no fa por. És segur. Potser el que fa por és la conseqüència. La seguretat incrementa la por a perdre-la en la proporció del temps que dura. Però... i si no ho perds mai? Segurament el truc està en adaptar-te.
No? Què en penseu?
Jo hi estic d'acord Albert! M'agrada la Fanta de Taronja! :D
Certament, el compromís és intrínsec a la societat.
I és cert que la nostra generació ha viscut una responsabilitat força "light" ja que no hem viscut, per sort, cap canvi social traumàtic.
Entenc que el compromís i la responsabilitat van lligats i que són segures; i que l'adaptabilitat a l'evolució també és necessària.
I entenc que, com sempre, la clau està en l'equilibri!
Tot i això, a mi últimament m'han dit que m'adapto massa, que flueixo amb les circusmtàncies, i que això no és del tot responsable. (deu ser generacional...)
Aviat arribarem a l'equilibri?
Jo no ho acabo de veure igual... O sigui, sí, també soc de Fanta taronja (XD), però de nou estic més del costat de'n Lluís: Es deixa de banda el compromís fins que no s'han explorat a fons totes les altres vies. El compromís dona seguretat? No ho sé... Sobre el paper sí, però a la pràctica fa por, fa respecte, és molta més feina que no pas la llibertat de fer el que vulguis quan i com vulguis...
No obstant, la meva idea original anava encarada no tant al fet de compromís.sí/compromís.no sinó al d'etiquetar a les persones. Allò de começar a dir noms i pensar:
- Aquest és un cabrón però m'hi liaria una nit boja.
- Amb aquest altre m'hi casaria, als trenta-llargs.
- Aquest el tindria d'amant per un parell d'anys.
- Aquest altre és tant bon amic que el voldria tenir sempre d'amic i prou, per no arriscar-me a perdre'l.
-Aquest...
Suposo que aquestes etiquetes les posem tots conscient o inconscientment. I el que volia transmetre era que provablement ens equivoquem quan ho fem. No donem la oportunitat d'anar més enllà d'una nit a uns. No ens plantegem la opció d'una relació informal amb d'altres. Res, suposo que ens és inherent a com percebem les persones, però volia pensar-hi i dir-vos-ho!
=)
La meu mare ja m'ho diu sempre
"Callada estàs més guapa" i "Cada vegada q obres la boca, puja el pà"
X tant, ja vaig donar la meva opinio...Callaré.
Moltes gràcies
(:
Aleshores parles dels prejudicis.
Però enlloc com en una relació de parella, la nostra percepció és tant important.
Sí, els prejudicis es poden equivocar, però en una relació la irracionalitat hi pesa. No?
No ho sé... En qualsevol tipus de relació, la "percepció irracional" hi juga un paper primordial. No sé per que però hi ha gent que ens cau bé i gent que no. Hi ha gent que ens agrada i gent que no. Per sort, els "gustos" de cadascú son diferents i així no ens cal barallar-nos massa!
XD
jo, sempre he estat més de fanta i kas de llimona, m'agrada l'àcid! i bé, per molts prejudicis i etiquetes, les sorpreses sempre tenen cabuda!
Publica un comentari a l'entrada