Casa sota la sorra II

Una bombolla creua l'espai, lleugera. D'altres la segueixen, naixent bora els llabis de la Laieta. El brunzit d'un mosquit penetra dins dels caps dels presents. Però es mantenen impassibles, mirant a enlloc. Arriba l'hora i parsimoniosament cadascú pren la seva jaqueta i ens dirigim als cotxes. Avui no sonen radios ni hi ha converses, i jo m'entretinc mirant per la finestra. No hi ha ni un núvol, això m'agrada, és més net. Ho penso i ho gravo a la memòria, bon record. Arribem i ja hi ha gent a la porta. Repasso les cares dels pocs coneguts que identifico. Un regust de pols se'm fa present quan el següent cotxe aparca al costat d'on som. La mare instintivament s'espolsa i agafant-nos les mans se'ns endú. Passem dins i prossegueix el ritual de mans agafant-se i paraules esquerpes. M'entretinc mirant una moneda massa llunyana. Potser podria collir-la si m'escapolís de la mare. Hi ha massa silenci i no es diu res d'interessant, observo la petita moneda i la deixo per impossible. Llàstima. En acabat sortim. Miro a la Laieta i no puc evitar fer-li ganyotes. Els nens petits son rucs, sort que jo ja soc gran. Tornem als cotxes i, com formigues anant d'excursió, enfilem cap a Pals. M'agrada la platja, potser hi trobo petxines. Mira! Algú que no conec deu haver-ne trobat una, i maca, per que tothom mira cap allà! M'escapoleixo entre pantalons i faldilles. Hi ha una petita urneta a les mans d'una dona sola. L'està enterrant a la sorra, no entenc res. Per què una urna vol tenir la casa sota la sorra? Jo em quedaria damunt la sorra, vora el mar, on veiés jugar els nens i sentís crits de gavina. No m'extranya que les nenes al seu costat plorin, elles deuen pensar com jo.