Excuses

Avui he tingut una breu xerrada al gmail que m'ha fet sentir bé. No és gran cosa però em serveix d'excusa per començar a escriure. Potser no hi té cap relació però, us presento a René Magritte i el seu art surrealista. Veient el quadre, us puc escriure sobre què és ser transparent. No serà que el que creiem transparent no és en realitat del mateix color que el fons? Però també és una excusa. Puc canviar de tema i posar-vos un poema com el que segueix (amb dedicatòria especial ;) ), però en el fons no és més que una altra excusa...

Pareu tots els rellotges, desconnecteu tots els telèfons,
doneu al gos, perquè no bordi, l’os més suculent,
silencieu els pianos, i amb timbals amortits
emporteu-vos el fèretre, i que entrin els amics.

Que els avions gemeguin fent cercles dalt del cel
escrivint-hi el missatge: el meu amic ha mort;
poseu senyals de dol al coll blanc dels coloms,
i que els guardes es posin els guants negres de cotó.

Per mi, ell era el nord, el sud, l’est i l’oest,
el treball setmanal i el descans de diumenge,
migdia i mitjanit, paraules i cançons.
Jo em creia que l’amor podia durar sempre: anava errat.

No vull estrelles, ara; feu-me negra la nit,
enretireu la lluna, desarboreu el sol,
buideu el mar, desforesteu els boscos,
perquè ja res pot dur-me res de bo.

(W. H. Auden, traducció: Salvador Oliva)

...Puc seguir literari i recordar allò de: "Puedo escribir los versos más tristes esta noche". Més excuses. Puc saltar a la ciència, al futbol, a l'absurd, a l'amor o al temps, i qualsevol segueix essent una bona excusa... Sabeu? M'agrada que sigui així! M'agrada adonar-me de que amb vosaltres qualsevol excusa és bona! Us ho puc dir directament: Merci per deixar-me escriure!