Avanço amb pas de formiga, constant, incansable. El camí és llarg, però és el que cal fer, el que toca...
Però...
No m'adono de que faig el ruc! Que estic atrapat! Que estem atrapats! Presoners en bucles infinits! Persones fent de hàmsters, corrent incansables en rodes de hàmster. Sense anar enlloc... Pareu! Sortiu dels camins i feu la vostra vida! La vostra, i no la que us han imposat... Avui: RESPIREU!
3 comentaris:
Que gran que ets... Avui estic trencant el camí, però cada roda té un amo i no vol que les teves passes deixin d'alimentar el seu espiral.
Jo crec que és tant senzill com entendre que ni tant sols hi ha camí! Tots els obstacles que trobes, els hi has posat tu! Potser t'hauries de preguntar pk són on són...
Les formigues no estan atrapades, simplement segueixen el camí de la majoria perquè està comprovat que és el més eficient (és el que fa més olor).
Per ser l'explorador intrèpid has d'estar convençut que no t'importa perdre-ho tot!!! N'estàs? No en tens prou amb vorejar el camí? :)
Publica un comentari a l'entrada