Théâtre des Variétés IV

Amb la serenor i metodicitat d'un expert, es va ajustar els guants negres. Tot el procés formava part d'un ritual precís, que havia repetit nombroses vegades. Comprovant la perfecta correcció de la camisa, va aprofitar per col·locar-se a la butxaca el mocador vermell. Sabia exactament com l'utilitzaria. Amb una ullada al rellotge de butxaca, va decidir que era l'hora de sortir cap al pati. Tenia clar l'itinerari a seguir. Sortiria per la porta del servei de l'ala oest, on no seria vist per ningú, i vorejant la piscina arribaria al pati del gronxador.

Exactament com havia previst, la parella ja era als peus del taronger del costat dels gronxadors. Coneixia bé el tipus de relacions que es donaven entre senyors i serventes, i sabia que no hauria d'esperar gaire. Arrapat a la paret, completament inmòvil i ocult en la foscor, va deixar passar el temps de forma pausada. El divertia ser testimoni dels anhels de les serventes i els desitjos dels senyors. Tot plegat li resultava divertidament insubstancial i patètic. Es considerava a sí mateix com un home racional, lliure d'impulsos i aliè a les distraccions, era un professional. Va pronosticar que en uns deu minuts ell donaria la típica excusa i la deixaria allà, i efectivament així fou. "Haig de tornar a la festa, Elisabeth... Ens tornarem a veure aviat" - Va dir mentre li prenia la mà, com es fa amb les dames, i la besava. Ella, imbuïda d'un romanticisme total i encara somiant, va respondre-li: "Sempre seré teva, Aleister". Des de les ombres de la paret, ell va treure's el mocador vermell de la butxaca i hi va abocar líquid d'un petit vial. Els passos del galant seductor s'allunyaven i la serventa Elisabeth O'Connor restava sota el taronger sospirant. Desplaçant-se en el més absolut silenci, se li va atançar per l'esquena i va prémer fort el mocador contra el nas i la boca d'ella. Mai es va sentir cap crit. Mai va aparèixer el seu cos. Es va esfumar en la boira britànica com un espectre...

Era un professional, no li interessaven els motius ni sentia llàstima per les victimes. Algú volia mal al jove senyor Edward Alexander Crowley, i ell s'havia limitat a involucrar-lo forçosament en una desaparició que quedaria eternament per resoldre. Pausadament, va proseguir amb el plà que s'havia marcat al matí, tant important era cometre el crim com assegurar-se de que ningú pogués vincular-lo amb els fets.

Théâtre des Variétés III

El servei d'una gran casa té la seva pròpia jerarquia. Per desgràcia, Elisabeth O'Connor es trobava a la base d'aquella piràmide. Nascuda a Irlanda, havia emigrat amb 15 anys fins a Gales, on havia començat a treballar al servei dels Stanford. La seva familia havia passat a ser l'extens servei que treballava pels senyors. Tot i ser irlandesa, amb els anys havia adquirit un accent i un estil clarament britànics, i això li havia obert les portes per deixar la bugaderia i passar a servir als àpats, tota una millora al seu parer. Amb 20 anys se sentia afortunada tot i l'escàs sou i la crua realitat d'una mansió com aquella. El senyoret Brian, dos anys menor que ella mateixa, la considerava una amiga, tot i que qualsevol indici d'això fos quelcom inadmisible i sancionable. Pel que fa al senyor Steven, era una altra història. El segon fill de Lord Stanford, de 26 anys, era introvertit i poc sociable. Tot i l'afany que sempre havia tingut per servir-lo amb la màxima atenció, ell mai havia mostrat res més enllà d'una espècie de vergonya infantil quan ella se li atançava. A ella li agradava aquell noi tímid més gran que ella, però aquell sentiment encara era més inadmisible. Si mai se sabés seria despatxada a l'instant. Però bé, en vetllades com aquella no tenia massa temps per pensaments infantils com els que ara li rondaven el cap. Prenent l'última copa buida de la taula accessoria, va creuar la sala de banquets com un espectre, dirigint-se cap al passadís de l'ala est. Cap de les desenes de convidats va mostrar haver-la percerbut, estava orgullosa de com de bé sabia treballar.

Deurien ser vora les 12 de la nit quan se servia el segon còctel. La safata que duia a la mà dreta ja era quasi buida, per que ella sabia bé a qui oferir un còctel dolç com aquell. Lliscant entre els convidats amb una delicadesa total, es va acostar a unes dames embadalides amb el so del piano de cua. Va ser llavors, just avans d'arribar al piano, quan un home alt i elegant va aturar-se just al seu davant. Xocada, rapidament li va oferir una de les copes de còctel que encara havia de repartir. Ell però, tot i fer el gest d'anar a prendre'n una, va deixar una targeta blanca damunt la safata i fent un somriure sumament suggerent va perdre's en la festa. Amb tota velocitat va agafar la targeta i la va llegir en segons, dissimulant. La reacció que li va provocar quasi fa que se li tombés la safata. Amb una barreja de terror i alegria extremes, va oferir les dues copes de còctel a dues senyoretes. Llavors, amb el cor desvocat, es va dirigir molt depressa cap al passadís. Aliena a tot, pensava en la ventafocs i en si existien els contes de fades...

Despertar a la Margarette i explicar-li tot va ser la seva primera reacció. Ella, molt més experta en aquests afers, de seguida li va explicar què fer. Ella la supliria al servei, i del seu armari li deixaria la roba que hauria de dur. Entre rialles, mitjes, i lligacames, ambdues es van canviar de roba. La Margarette va anar contenta cap a la cuina a buscar safates mentre L'Elisabeth es dirigia al pati. Caminant nerviosa cap als gronxadors, va rellegir la targeta: "Voldria veure la lluna reflexada als teus ulls aquesta nit. Reuneix-te amb mi vora els gronxadors quan passi mitja hora de la mitja nit".

Théâtre des Variétés II

Les festes a la casa d'estiu eren insofribles. Se sabia quan començaven, però mai se sabia quan l'últim dels convidats deixaria la casa. La música no deixaria de sonar en tota la nit, i les rialles i murmuris serien constants. Qui era tota aquella gent? Què feien allà ballant, rient i bebent? No ho entendria mai. Per sort però, coneixia bé el terreny. El vell sofà victorià era un refugi d'infinita comoditat amagat rera la tauleta a joc, on reposava el vell taulell d'escacs. Li agradaven les línies ben definides del seu estampat suau, que lligaven a la perfecció amb la caoba de la tauleta. Era la seva barca en aquell mar de xampany. Per governar-la, tenia les seves tres normes bàsiques que li anaven força bé. Va decidir repassar-les mentalment per contrarestar les onades d'aburriment que el colpejaven- "Primera: Per cap motiu deixis que et prenguin el sofà; segona: Oblida't de qualsevol senyoreta que sembli atractiva; i tercera: Porta un bon llibre i taps per les orelles." - Mirat fredament, era un antisocial consumat, per sort però, mai ningú es fixava en ell. Era, simplement, el noi que llegia.

Consultant el rellotge de butxaca, va veure amb incredulitat que no havien arribat ni tan sols a l'ecuador de la vetllada. Descontent, va cercar amb la mirada a la cambrera més propera. Una copa de ginebra amb llimona podria suavitzar el disgust. Va situar a l'Elisabeth sense esforç, caminant decidida cap al passadís. Amb el gest habitual li va indicar que vingués. Ella però, no semblava fixar-se en ell ni en els seus gestos. Traient-se els taps, va optar per cridar-la, però tampoc així va captar la seva atenció. Era extrany, l'Elisabeth sempre estava especialment atenta envers ell. Fins i tot es podria dir que hi havia certa simpatia entre ells. Fixant-s'hi més, va notar que els seus passos eren més ràpids que normalment. El seu rostre no mostrava la indiferència servicial habitual. Alguna cosa passava però, no volent trencar les seves normes, va decidir deixar-ho estar. Realment no li interessaven gens les xafarderies. Poc després, ara sí amb una copa a la mà, va observar l'inmensa sala. Definitivament no ho entenia. Amb la resignació de qui se sent en terra extrangera, va tornar-se a col·locar discretament els taps a les orelles. Fent un sospir que ningú va sentir, va obrir de nou la novela i, simplement, va fugir.

"Bonica vetllada per a la lectura" - Va dir-li la senyoreta que acabava de fer xocar una copa de xampany amb la copa de ginebra de damunt la tauleta. Ell va fer un bot al sofà on era assegut i, totalment sobresaltat, va afanyar-se a treure's els taps de les orelles mentre afegia - "Perdoni'm! Com diu senyoreta?". No sabia què estava passant, de fet, el que fos que passés no hauria d'estar passant. El cervell li anava accelerat i, quan la pressió semblava a punt de fer-lo esclatar, aquella noia simplement es va posar a riure. Aquelles rialles no s'assemblaven gens a les que la gent feia en aquelles festes. Aquella noia reia sincerament i el seu riure el va calmar. Entre encuriosit i meravellat, va respondre-li que sí quan ella va proposar-li: "Fem una partida d'escacs?".

Théâtre des Variétés I

Ell se li va atansar de nou i, amb la copa a la mà, li va dir un parell de paraules a cau d'orella. Ella va somriure i els colors li van aflorar a les galtes lleugerament. Portaven tota la nit jugant a aquell joc. Una nit que era una vida, una vida en forma de sopar. Mentrestant, la resta de convidats semblaven aliens al seu joc... Ella no estava disposada a cedir facilment. "Qui em vulgui m'haurà de guanyar als escacs" - Es repetia dins del cap. Així, van passar les hores com si fossin mesos o anys, i la partida seguia sense arribar a un final. "Guanyar als escacs" - S'anava repetint ella. Mentre però, ell va cansar-se d'aquell joc que s'havia allargat tant i tant. Quan l'enèssima cambrera se li va atansar, li va somriure tot fent lliscar una targeta damunt la safata. La cambrera, amb ulls com taronges es va afanyar a recollir-la i dissimular. Aquell era un joc diferent: no calia pensar, ni esperar, ni res. Arribat el moment ell va desaparèixer.

Hores després ell va tornar a la festa. Estava content però als ulls se li veia un gris extrany, o això li semblava a ella, que no tenia ni idea d'on s'havia amagat durant tanta estona. Ell se li va atansar de nou, i ella, encuriosida per la seva misteriosa desaparició, va atansar-li l'orella. "M'ho he fet amb la cambrera" - Va dir-li ell, i tot seguit va afegir - "Però et segueixo volent a tu". La cara d'ella va canviar a l'instant. Com es podia tenir tanta barra? El primer pensament va ser llançar-li el vi al damunt. El segon, clavar-li una sonora bofetada. No obstant, ell ja se n'havia allunyat amb un somriure burleta als llavis...

Ofesa com se sentia, va començar a creure que tothom l'estava mirant. Per moments creia que en qualsevol instant tothom esclataria en rialles i l'assenyalaria amb el dit. Per sort però, una paraula va passar-li de nou pel cap - "Escacs". Això la va fer pensar. Tot d'una es va adonar de que ella no havia perdut. Sí, potser s'havia equivocat amb aquell home, però la nit era jove. Alliberada de qui l'havia aclaparat durant bona part de la vetllada, va fixar-se en d'altre gent. Hi havia l'home de corbata taronja que s'havia assegut al piano. Dos nois jovenets bebent i xerrant en un racó. Fins i tot hi havia un parell de persones llegint. Una d'elles, un jove de no més de 30 anys, ho feia completament aliè a la festa, assegut davant la tauleta del taulell d'escacs. Ella, decidida, no va dubtar.

Les petjades del Kensai

A l'antic Japó feudal, l'art de l'espasa era la vida mateixa del samurai. El samurai naixia, vivia i moria per l'espasa. El grau de perfecció tècnica assolida amb una vida dedicada a l'esgrima, podia culminar amb el títol de Kengo: gran espasa. No obstant, uns pocs escollits, els virtuosos de l'espasa, eren anomenats Kensai: Els sants de l'espasa. El Kensai, havia fet de l'espasa el camí envers l'il·luminació, i havia assolit un estat de gràcia i perfecció sense rival. No és extrany que noms com Hattori Hanzo o Miyamoto Musashi hagin arribat fins als nostres dies... Avui, no obstant, no vull assenyalar als més grans, als Kensai, sinó a tots aquells qui, des de l'imperfecció, avancen a poc a poc pels seus respectius camins. Quan us manqui valor, fortalesa, calma, decisió... Recordeu als Kensai, seguiu les seves petjades.

Construint el futur

Ha arribat el dia de cercar el meu propi camí. No us amagaré que tinc cert temor, però és l'hora. Tansols demano un xic de sort. Com diu la cançó: No demanis un camí planer, ni estels d'argent, ni un demà ple de promeses, sols un poc de sort, i que la vida ens doni un camí ben llarg.
:)

Al pou

Al pati rera la facultat de física hi ha un pou sec. Si hi baixes, al fons hi trobaràs un petit tunel. Segueix el túnel i arribaràs a la primera galeria d'una antiga mina o refugi. No et costarà massa trobar un forat circular a l'extrem nord de la galeria, entra-hi. Al fons hi trobaràs una escalinata com les de les torres dels castells, baixa-la amb precaució. En acabat, trobaràs un antic cementiri paleo-cristià. Avança pel passadís entre els nixos fins que trobis un mosaic inmens, a la paret. Està molt deteriorat i no et sabria dir què representa, però als seus peus hi trobaràs una argolla. Amb l'ajuda d'una barra de ferro fes palanca i aixeca la llosa amb l'argolla, a sota hi ha un forat molt profund. Lliga la corda a l'argolla de la llosa i baixa poc a poc. Provablement la corda no sigui prou llarga com per arribar al fons, o sigui que l'últim tram l'hauràs de baixar arrapant-te a la paret...
“Tinc por”- Va interromprer’l en Lluc.

La casa al final del temps

Diuen que al final del temps hi ha una casa, humil, petita, amb teulada de canya. És just al final del camí, l'última llar de foc on escalfar-se de la fredor del món. Tanmateix, molts la temen, per que a dins, hi ha totes les coses que no van ser. Rera les finestres, asseguts vora el foc, hi ha vells amics i mirades d'amants. Escalfen vi especiat, esperant-te, amb delit de saber de tu, amb històries per explicar, amb records dels que riure o plorar. Saps, molts creuen que és la casa més trista, la més maleïda, per que et recordarà totes les tristors de la vida. Per mi, però, és l'excusa per escapar dels paranys de la memòria, l'excusa per anar endavant sense enyor pel que quedi enrera. Avui fa un bon dia per navegar: Lleva l'àncora sense plorar per les illes que deixis enrera, per què al final del camí, seran en una caseta humil, petita, amb teulada de canya, esperant-te...