La balada de la nena de sucre

Ella podria haver estat una princesa mora a Toledo, bebent orxata cada vespre vora la font ornamentada del pati interior d’un palauet. Sonaria un llaüt llunyà, com cada nit, i com cada nit ella somiaria en el trobador, anhelant-lo des de la seva presó de marbre i aigua i herba fresca. Ell podria haver estat un actor grec de tragèdia clàssica, amagat rera la màscara d’un Déu, amb veu ferma que resonaria per les grades de l’anfiteatre d’una polis oblidada. Cercaria els ulls llunyans d’ella, i anhelant-la, no deixaria de declamar els versos de Sófocles, lligat per centenars de mirades anònimes. Potser ella podria ser una esbelta gimnasta de dinou anys i ell el seu entrenador de trenta-quatre, o potser ell un futbolista d’èxit i ella una fan més a les grades. En qualsevol cas ella sempre seria de sucre i voldria tastar el gust àcid de les llimones, mentre que ell tindria el gust fort de la carn de caça i la mirada esquinçada de qui ja ha vist món. Potser justament per això, quelcom els atrau al llarg de les vides i els segles, i potser per això ell sempre acaba pronunciant un no silenciòs amb regust a prohibició imposada. I una tarda de dissabte, al vestuari de visitants d’un equip que no recordo, el futbolista pronunciarà: “Tot el que tinc a les mans es destrueix, i sobre el meu cap, s’ha abatut un destí massa feixuc de portar”, i recordant la jove fan que el cridava amb llàgrimes als ulls, no podrà evitar sentir de nou l’amarg gust del remordiment. Llavors enyorarà un llaüt que mai ha tingut, mentre capcot, es preguntarà què hagués passat si ella no fos una nena ni ell un poruc.