El cub de Faraday

Només queden 6 minuts i 32 segons. Ara 31. Saps què pensa un quan sap que la fi és inminent? Per cert, 28. Doncs en res especial. Suposo que fa uns 12 minuts que he superat la fase "Déu meu, em moriré!". Després ha tocat repassar les coses que deixo penjades. Sí, des d'allò de plantar el teu arbre o escriure un llibre, fins a la partida de backgammon que teníem prevista pel divendres a la nit. En qualsevol cas, i acabem de creuar la barrera dels 6 minuts, aquesta fase també l'he superada. Ara, com llegiu, he pensat que seria "útil" deixar algunes notes escrites. No sé ni tan sols si es salvaran, però no em sembla del tot desacertat escriure just abans de morir. Sabeu, ara em prendria una orxata i moriria feliç. Quin desig més extrany, oi? Rosebud! Res, oblideu-ho, broma dolenta als 5'11" je je je. Crec que quan passi aquest minut canviaré d'estratègia. A veure... 3, 2, 1 i 5 minuts per la fi! Per un segon m'he imaginat tot de serpentines esclatant a l'aire i els crits, rialles, i brindis de cap d'any. Estic fatal! Ja ja ja! Ai! L'estratègia! Mmm... A Sí! La caixa! a veure: Un bloc sòlid i pesat, d'algun metall per determinar. Sembla format de subunitats encaixades o algo així, però no hi ha qui ho obri. i les parets segueixen acostant-se'm implacables. Nanos, crec que en breu m'agafarà claustrofòbia. Fins ara he estat estirat, però crec que ara toca asseure'm, i mentrestant, el rellotge marca: 4'22". El mòbil segueix sense funcionar, i crec que és per culpa d'aquesta caixa. Sembla com si fos un artefacte futurista, d'aquests de les pel·lícules de ciència ficció. Atenció, a falta de 4'07", l'artefacte fa uns crec-crecs i es comença a obrir parsimoniosament! Si no us sap greu, deixo d'escriure i vaig a remenar i intentar salvar-me!

La balada de la nena de sucre

Ella podria haver estat una princesa mora a Toledo, bebent orxata cada vespre vora la font ornamentada del pati interior d’un palauet. Sonaria un llaüt llunyà, com cada nit, i com cada nit ella somiaria en el trobador, anhelant-lo des de la seva presó de marbre i aigua i herba fresca. Ell podria haver estat un actor grec de tragèdia clàssica, amagat rera la màscara d’un Déu, amb veu ferma que resonaria per les grades de l’anfiteatre d’una polis oblidada. Cercaria els ulls llunyans d’ella, i anhelant-la, no deixaria de declamar els versos de Sófocles, lligat per centenars de mirades anònimes. Potser ella podria ser una esbelta gimnasta de dinou anys i ell el seu entrenador de trenta-quatre, o potser ell un futbolista d’èxit i ella una fan més a les grades. En qualsevol cas ella sempre seria de sucre i voldria tastar el gust àcid de les llimones, mentre que ell tindria el gust fort de la carn de caça i la mirada esquinçada de qui ja ha vist món. Potser justament per això, quelcom els atrau al llarg de les vides i els segles, i potser per això ell sempre acaba pronunciant un no silenciòs amb regust a prohibició imposada. I una tarda de dissabte, al vestuari de visitants d’un equip que no recordo, el futbolista pronunciarà: “Tot el que tinc a les mans es destrueix, i sobre el meu cap, s’ha abatut un destí massa feixuc de portar”, i recordant la jove fan que el cridava amb llàgrimes als ulls, no podrà evitar sentir de nou l’amarg gust del remordiment. Llavors enyorarà un llaüt que mai ha tingut, mentre capcot, es preguntarà què hagués passat si ella no fos una nena ni ell un poruc.