Avui soc camí oblidat, perdut entre muntanyes i boscos, entortolligat com una serp de pedra inacabable. Sento com m'aferro molt fort a la terra, fent-me llagues a les mans, esperant sentir-me útil. Però tot és en va si s'està sol, tot en va si s'és camí oblidat. Amb la pols per companya, les llàgrimes es fan fang sota els ulls i em fan mal. El record de passos de peus descalços ressona al meu cap, però es va perdent. Poc a poc he oblidat qui era i he esdevingut això: un camí oblidat, perdut com la meva mirada, que ja no surt a cap mapa.
3 comentaris:
Un regal:
El temps és el medi transparent on els homes neixen, es mouen i desapareixen sense que en quedi cap traça. En el temps neixen i desapareixen ciutats senceres. És el temps el que les duu i el temps que se les emporta...
...Així és el temps: tot passa, només ell resta. Tot resta, només ell passa. Que lleuger se'n va sense fer soroll! Ahir mateix encara confiaves en tu, alegre, desbordant de forces, fill del temps. Però avui ha arribat un nou temps, i tu ets qui no se n'ha adonat....
-Vassili Grossman (Vida i destí)
M'hi has fet pensar...un dia et llegiré el capítol sencer! és una passada! i reflexiona sobre justament això que dius! sobre la lluita, el sentir-se útil; sobre saber trobar el teu lloc i el teu paper en el teu temps, quan estàs perdut!
Camí, eh, sol però reflectint llargues èpoques d'ús i companyia. Abandonat però a punt per ser usat.
Recordes el plaer de descobrir camins? Passar per aquell racó insòlit, que sembla oblidat? Un moment encantador, que et fa sentir especial!
Ssshhht! Si us digués on és, tots hi voldríeu passar!
Publica un comentari a l'entrada