La veritat és que pensava tenir això tancat fins al 15 de Juliol, principalment per motius laborals, però després de certa insistència per part dels meus 3 lectors, he pensat que podria dir alguna cosa al respecte. Bàsicament sobre els motius no laborals per no escriure al blog durant tant de temps.
Un dilluns vaig escriure l'aventura del diumenge anterior, i incapaç de superar-ho l'endemà, i també en part com a homenatge, el dimarts no vaig penjar res de nou. El dimecres la situació no va variar, ni el dijous, ni el divendres, ni... Suposo que també us ha passat a vosaltres. És aquella sensació de no voler passar de llarg un esdeveniment que us ha impressionat. És el voler que no s'acabi. És fer el possible per a no passar pàgina. Sé que és una reacció poc madura, de nen petit, però suposo que també és reacció de somiadors, idealistes i adoradors de la utopia. A la vida n'he tingut uns quants de moments d'aquests i curiosament, tot i que sempre hi ha colors pel mig, és la lluna qui els il·luminava. Potser és això. Quan la lluna t'embruixa, et captura amb fils de seda blanca tant prims que quasi no es veuen. T'enganxa i et fa la seva titella. L'instant t'embriaga i t'obsessiona, i el temps segueix corrent però quelcom en tu es queda aturat allà, a mercè de la lluna. Suposo que, si avui escric alguna cosa, és per que toca anar endavant. Ultimament estic prenent moltes decisions per anar endavant. M'agrada com provoco que les situacions flueixin al meu entorn. Qui sap, potser en treurem alguna cosa bona de tot plegat. En qualsevol cas ja es veurà. Però de moment us avanço que m'ho estic passant molt bé, i que la meva vida és un taulell plè de peces de colors anhelant ser mogudes.
2 comentaris:
http://enricvila.wordpress.com/
Gràcies! aquí tens el premi!
Bah, però si tens bastant més que 3 lectors!!!
Publica un comentari a l'entrada