dijous, 15 de novembre del 2012

L'heroi d'Stamford Bridge




Avui tota la premsa esportiva va plena del golàs de xilena de l'Zlatan Ibrahimović. Una meravella. A la radio el tractaven de gol històric, com el de Pelé que mai va ser, com el d'en Cruyff contra l'Atlético el setanta-tres, o el d'Iniesta a Stamford Bridge. Sentint-ho, no he pogut evitar reviure aquell golàs d'Iniesta a tocar del final de partit. Se m'ha posat la pell de gallina i m'he recordat a mi mateix que Iniesta va ser i serà sempre l'heroi d'Stamford Bridge. Però poc a poc una part de mi s'ha començat a regirar i protestar. Era aquella sensació visceral que em fa cercar contes a cavall de l'història i la llegenda. La veu dels ancestres em cridava, i els dits, àvids de bones històries, han respost. Ells m'han dut fins al Heimskringla: L'Orbe del món, el compendi de sagues nòrdiques que recollí vers el segle XIII Snorri Sturluson a Islàndia. Entre els plecs polsegosos d'una d'aquestes sagues he trobat per fi el que l'olfacte ja feia estona que em deia, a Stamford Bridge hi hagué una batalla. Llavors ho he vist clar, havia de cercar-ne l'heroi i fer-li justícia.

Com que la batalla està recollida a la saga de Haraldr el sever, tercer del seu nom entre els reis noruecs, qui a més a més morí en la batalla, he pensat que potser seria ell el meu heroi d'Stamford Bridge. Haraldr III, Hardråde Sigurdsson, que vol dir el que governa amb braç de ferro, fill de Sigurd. El pelegrí, n'hauria dit jo, o millor encara: l'errant. Amb quinze anys va perdre la seva primera batalla allà al nord, fent costat a Sant Olau, que llavors era rei dels noruecs i que morí aquell estiu fatídic de 1030. Malferit, el jove Haraldr va fugir cap a l'est, cap a Nóvgorod (Rússia) iniciant un periple que el dugué fins a Bizanci. Un Viking a Constantinoble? La història cada cop m'agradava més, i he seguit estirant el fil.  Es veu que la guàrdia imperial bizantina de llavors era feta de vikings, i qui millor que un rei noruec per comandar-la. S'hi va quedar catorze anys, però aquests no se li van pas fer llargs, ja que l'emperadriu Zoé Porfirogeneta, filla de Constantí VIII, s'en va enamorar perdudament. Quina història més bona, em dic! Però segueixo llegint i m'adono que se m'han avançat. No podia ser altre que Joanot Martorell, amb el seu Tirant, qui per fortuna o misteri irresoluble en narra la història. Em calia un altre heroi, un que fos meu i només meu, un d'anònim tant mateix. 

Torno als texts de la batalla i busco un altre heroi entre els crits i la sang. I allà el veig, de lluny, dret al centre del pont. Bestialment gran, posseït d'una ràbia animal. Cobert de pells i sense cap protecció més que la dansa infatigable de les destrals que branda a cada mà. Les tropes saxones han atacat per sorpresa als noruecs que s'afanyen a armar-se a l'altre costat de riu. Els cal un temps que no tenen, i només un home sol els el pot donar. Algú prou boig com per aturar tot un exèrcit en un pont. Un Berserker. Insensible al dolor, infatigable, temible. Els saxons s'hi acosten atemorits en grups petits que son anihilats entre rialles maníaques. Un li fereix el braç esquerre amb l'espasa abans de ser partit com un tronc, amb un gir del noruec. Una fletxa se li clava a l'espatlla i enlloc de sang brollen més rialles i els ulls se li obren encara més. Harold II, rei dels saxons, fa avançar desenes dels seus homes pel pont. - Ara ja està ferit! - Els crida. Però el noruec, lluny de fer-se enrere, es llança enmig d'ells amb ràbia renovada. La sang vessa fins a mesclar-se amb les aigües fredes del Derwent, i el vapor de la sang calenta forma una boira que sembla rogenca il·luminada pels raigs del sol. Els cavalls dels saxons es neguen a trepitjar la pedra sanguinolenta i rebufen i tiren coces. El rei Harold brama de ràbia i exhorta a més i mes soldats a que cacin la bèstia del pont. Gairebé ha passat una hora i el berserker segueix dempeus, insensible a la sang que li brolla d'arreu. Al fons del seu ser, però, comença a sentir unes veus. Són les Valquíries, que ja el criden per dur-lo al Valhalla. Però no té pressa per marxar, no encara. Segueix la seva dansa macabra i cap home pot tombar-lo durant uns minuts més. Finalment, a traïció, un saxó de la llera del riu estant li clava una llançada al coll. El cos de la bèstia cau inert al riu; el seu esperit, però, cavalca amb les Valquíries cap al Valhalla.

Els noruecs han guanyat una hora per poder preparar la defensa. I no obstant això, no hi ha hagut temps perquè es guarnissin amb els arnesos pesants. La batalla és cruenta, però finalment són derrotats, i el nom de l'heroi d'Stamford Bridge es perd Derwent avall. Trist però satisfet, em dic que ja tinc l'heroi. Però no tinc nom amb què plorar-lo. Cap nom amb què recordar-lo. Finalment m'adono que el cercle s'ha de tancar; i llavors em torna al cap l'Iniesta i el seu gol, i entenc que per mi aquell berserker es deia i es dirà sempre Kvast, ginesta, Iniesta.


dilluns, 12 de novembre del 2012

La Revolució dels Paraigües Foscos




Van aparèixer amb els seus paraigües oberts sota la pluja de tardor. Ningú sabia d'on venien o qui eren, però la seva protesta silenciosa, anònima, arrelava. Tota la gent que havia restat a casa, que havia callat, va començar a sortir als carrers. Poc a poc els xiuxiueigs es van anar tornant converses i els silencis es van anar omplint de comentaris coma ara  "n'hi ha tres de palplantats davant de l'ajuntament" o bé "al mercat tothom en parla". L'esperança creixia dia a dia i els membres del règim, irritats, no van dubtar a actuar amb força.

Van fer arrestar multitud dels ja anomenats Paraigües Foscos. Els recloïen en comisaries, oficials o clandestines, i qui sap què els feien però ja no tornaven mai més. Els rumors parlaven de tortures, de deportacions, d'assassinats... No és que els perseguissin sinó que els caçaven. I tot i això cada matí descobria nous Paraigües sota la pluja, testimonis muts d'un govern corrupte. I és cert que quan arribava el vespre ja els havien detingut de nou a quasi tots, i també és cert que amb el pas de les setmanes tansols aquells qui protestaven als racons més amagats seguien empeus més d'un dia, però no defallien, i el seu sacrifici no era en va. Alimentaven la revolució del poble, feien que la injusticia es fes evident i insuportable, esperonaven a grans i menuts a sortir al carrer i dir prou.

Van marxar com havien arribat, sense fer soroll. Un dia en van detenir un grapat i l'endemà ja no en van aparèixer de nous. La gent els va sortir a cercar, infructuosament, i va acabar trobant-se a sí mateixa. Sí, se'ls trobava molt a faltar, però la llavor de la revolució ja l'havien sembrada, i quelcom imparable va anar creixent i creixent. On feien callar a un home n'hi cridaven deu, on en fèien fugir una vintenta se n'hi presentaven centenars. Aquell hivern va ser molt llarg i dur, però a la primavera va florir la llibertat.