Els diumenges son mal dia pels que hem d'anar cap a Barna. Sovint serveixen tansols per descansar de la nit del dissabte (dorms tot el matí), i per anar cap a Barna arribar i desfer la bossa (perds tota la tarda). Per sort, molt de tant en tant, un diumenge tot d'una fas alguna cosa especial, i llavors et sents bé amb el món. Aquest diumenge havia d'anar a córrer per Barcelona al vespre, però el cap de setmana m'havia deixat destrossat. Tot i això, aprofitant que la cita per córrer ja estava concertada, vaig canviar-la a caminada vespertina. Quin gran encert! Per fi he entès per que a la de Montjuïc ni diuen la font màgica. Caminant tot xino xano, vam anar pujant pels centenars d'esglaons que travessen la muntanya, cercant un rumb incert. Primer, estrets pels preparatius del saló de l'automòvil. Després, estrets pels seguidors eufòrics de l'Espanyol. I per últim, sols, perduts pel castell sentint els roac-roacs de les granotes. I quan dic perduts dic perduts de debó, eh? Sabeu que em perdo amb facilitat (i amb gust). Aquest cop, vam acabar al costat equivocat d'una tanca metàlica de poc menys de 2 metres d'alçada. Per sort, la cadena que ho mantenia tancat, permetia obrir suficientment com per passar al més pur estil Houdini. Finalment, i en plena nit, vam escapar del castell i baixar tot xerrant fins a les escales del MNAC. Just a temps per veure l'espectacular font plena de llum, colors, música i moviment. I jo allà, al seu costat, li hauria fet un petó per que el moment era de petó. I al meu cap sonava un viva la vida llunyà. Després, el moment va passar, i només ens va quedar tornar a casa continuant la conversa i rient. Bonic vespre de diumenge, tant de bó tots fossin com aquest.
Merci Esther.
=)
