El racó inefable

Isolats

2010-08-24T06:20:00.000-07:00

« Ningú és una illa, complet en ell mateix. Cada home és un bocí del continent, una part de la terra; si el mar se n'emporta una porció de terra, tota Europa queda disminuïda, tant li fa si és un promontori, o la casa d'un dels teus amics, o la teva pròpia casa. La mort de qualsevol home m'afebleix perquè estic lligat a la humanitat. Per això mai preguntis per qui toquen les campanes: toquen per a tu. »

—John Donne (1572-1631), Devotions Upon Emergent Occasions.

Històries del metro

2010-07-28T03:52:00.001-07:00

Metro de Barcelona. Dues noies extrangeres parlen en anglès, i jo, indiscret, escolto. Una ha trobat a algú especial a Barcelona i s'està plantejant si tornar a la seva vida anterior (a casa, amb el seu nòvio que vol casar-se i formar una familia), o bé llançar-se a aquesta bogeria incerta que li ha sorgit inesperadament aquí. L'altra l'aconsella. Li diu que s'ho pensi bé però que no tingui el més mínim remordiment per la decisió que prengui. Li diu que l'important, l'únic important, és ella. Li diu que no pensi en el que deixaria enrera si es llancés a l'aventura. Li diu que qui deixa enrera ja s'espavilarà, que no és problema seu. Jo, assegut al costat d'una d'elles i davant de l'altra, no puc no pensar en la persona que potser es quedarà sola al que la noia anomena casa...

Entre l'extrem de fa 50 anys, on les parelles es casaven i era per sempre passés el que passés, aguantant el que fos a qualsevol preu, i l'extrem d'avui, on no hi ha gens de compromís i tot es redueix a què vull ara, hi ha d'haver un punt mig. Als humans sempre ens ha costat valorar el que ja tenim, i una força extranya ens empeny a voler més i millor. Però no sé si aquesta força ens empeny o no cap a la felicitat. A hores d'ara, la noia del metro potser ja ha pres una decisió. Sigui quina sigui, si l'ha pres només pensant en ella, el món potser és una mica més trist.

Bloody Sunday

2010-07-27T03:03:00.000-07:00

Avans d'ahir vaig veure la pel·lícula Bloody Sunday. Bàsicament descriu amb precisió el Diumenge Sagnant de 1972 al Bogside de Derry, Irlanda del Nord, on el primer batalló de paracaigudistes Britànics va dispersar una manifestació pacífica, pro-drets civils, amb foc real. Van morir 13 persones (14 comptant la mort posterior d'un dels ferits) i una trentena més van ser ferides, tots anaven desarmats. Aquests fets potser us sonen o potser no, però és del que parla la cançó d'U2 Sunday, Bloody Sunday. Del que volia parlar-vos avui, però, és de la reflexió que fa Ivan Cooper (polític organitzador d'aquella marxa pro-drets civils) al final de la pel·lícula, quan es descobreix la magnitud de la tragèdia. Resumint, afirma que després d'allò, l'únic vencedor va ser l'IRA, i que aquella mateixa nit desenes o potser centenars de joves amics d'algun dels morts ingressarien a les files de l'IRA. Afirma que el govern Britànic, amb aquella acció desmesurada, va sembrar la llavor de l'odi i iniciar un camí sagnant molt difícil d'aturar. Tot això va passar a Europa, a Irlanda, i lluny d'aprendren, avui llegeixo a les noticies que els Estats Units han estat amagant sistemàticament la mort de civils a l'Afganistan. Què estan sembrant al món? Què estem sembrant? Penseu en què farieu vosaltres, com els Irlandesos, com els Afganesos, si assassinessin al vostre pare o al vostre germà...

No se sabran mai els noms dels afganesos morts. En canvi, sí coneixem els detalls de cadascun dels Irlandesos morts aquell diumenge sagnant.
Avui, els recordo:

John Duddy (17)
Patrick Joseph Doherty (31)
Bernard McGuigan (41)
Hugh Pious Gilmour (17)
Kevin McElhinney (17)
Michael Gerald Kelly (17)
John Pius Young (17)
William Noel Nash (19)
Michael M. McDaid (20)
James Joseph Wray (22)
Gerald Donaghy (17)
Gerald McKinney (34)
William Anthony McKinney (27)
John Johnston (59)

Diumenges al tren

2010-07-26T01:47:00.000-07:00

Cap de setmana tèrvol, ensopit, com si un núvol m'hagués perseguit sense treva tapant-me el sol. Mirant per la finestra del tren, reflexiono: Què m'ha faltat aquest cap de setmana? Energia? Ofertes engrescadores? No... És una altra cosa. Aquest cap de setmana m'he deixat vèncer per l'apatia. Per sort, però, tinc a l'abast un antídot que em farà servei. Arribant a Barcelona posaré una rentadora, fregaré els plats, i en definitiva, posaré una mica d'ordre al meu petit món. En tot el procés m'evadiré de mi mateix i, satisfet, et recordaré quan entri al llit i em deixi endur cap a tu. M'agrada sol·lucionar els meus insignificants problemes al tren, mentre sona Holst o qualsevol altre. Tornant a espiar per la finestra, deixo que el sol m'escalfi la cara. Recupero part de l'energia vital i sospiro. En un segon d'inspiració recordo que avui és l'aniversari del meu germà i de la Gusi, els hauré de felicitar. Al tren però, mai hi ha cobertura, hauré de deixar-ho per després. Tot just passo per Sant Celoni... Curiòs nom. Obro de nou el menut llibre d'en Xuan Bello i simplement em deixo portar, com el tren pels seus rails.

Hanwell Insane Asylum II

2010-07-20T09:24:00.000-07:00

Hola? Hi ha algú? No sé ben bé per que segueixo la voluntat no escrita d'un mort, però després de veure el que vaig veure, sento que l'únic que puc fer per compensar aquell horror és deixar-ho per escrit. De mi tansols els diré que soc un agent federal. Sí, jo vaig ser al Hanwel Insane Asylum l'endemà de "l'incident" i vaig veure l'horror. Com hauran llegit als diaris, es va produïr un rar brot de ràbia a l'Asylum que va provocar la mort de bona part del personal i els interns del centre. Encara que m'hi jugo la feina, els diré que això és absolutament fals, aquesta és la versió autoritzada dels fets, la que ens vam inventar els de l'agència federal per a successos paranormals...

El primer que ens vam trobar en arribar al lloc dels fets va ser el clàssic cordó policial. Atrets per l'absència del personal a les seves llars, així com la desaparició d'un professor (o potser era periodista?), la policia va entrar a l'Asylum i es va trobar una manada de cossos deformats que els van atacar salvatgement. Tansols amb armes pesades van poder aturar aquelles masses de carn poseïdes de furia. Un cop dins, entre els cossos mutilats i la sang que ho banyava tot, vaig trobar una bossa amb abundant informació escrita i una càmera de fotos. L'infeliç que havia fet el recull d'informació era John McFarlane, oficialment un professor a l'institut HP Lovecraft d'Arkham, però amb un contracte per obra i servei amb el Daily Miskatonic News. Al soterrani de l'institució també vam trobar abundant material esotèric que em permet explicar-los "la veritat" del que va passar.

La tràgica mort d'un pacient i un parell de celadors del centre fa unes setmanes, va fer atraure l'interés de la premsa sobre l'institució, i així és com McFarlane, simulant una avaria al cotxe entra a l'institució. En arribar, deuria trobar-se un centre perfectament normal, doncs no va realitzar cap anotació sospitosa al seu blog ni va prendre cap fotografia. Provablement el deurien dur a les zones més tranquiles de la institució. No obstant, de seguida deurien començar els fenòmens menys explicables d'aquesta història. Un dels pacients, de nom Vilescum, anava totalment envenat i va demanar una càmera i uns auriculars a McFarlane, ja que aquest li deuria explicar que era professor de tecnologia. Cito textualment: "18:43h: Robot? Vol construïr un robot? Per què ara porta una espècie de micròfon implantat? Seguiré investigant". Pel que sembla el pacient no volia construïr un robot sinó que era un robot! Les fotos de la càmera (fetes a les 19:53h i 19:54h respectivament) mostren a un cyborg, amb molt detall. La tecnologia que mostra la fotografia ens és desconeguda fins i tot a nosaltres els de l'agència. El curiòs és que per mitjà de les fotos de satèl·lit a les que tenim accés, ens consta que als volts de les 20:30h algú totalment envenat acompanyat per dos individus més, va emprendre el camí que porta cap a on es va trobar el cotxe de McFarlane. No obstant, el provable intent de fuga no deuria sortir bé. McFarlane també va deixar constància de que no confiava en el director ni el metge de l'institució, ja que pel que va deixar escrit, va preferir no beure en cap de les nombroses ocasions en que se li va oferir, i el posterior exàmen forense va revelar restes d'una potent toxina a la seva boca (pel que sembla mai la va arribar a empassar). En algun moment posterior, mitjançant un abominable ritual arcà, el doctor Walter Krader va reanimar els cossos prèviament sedats i assassinats de fins a 3 membres del personal de l'institució així com del pobre McFarlane. Molt provablement l'impuls per salvar a la seva dona en estat terminal fos el que el dugués a perpetrar aquests actes. És provable que el director de l'institució l'ajudés d'alguna manera, o com a mínim que arribessin a algun tipus d'acord, ja que tant ell com el seu fill no es trobaven entre els cadàvers. Poc més pot deduir-se de tot plegat, però veient els historials de cadascuna de les víctimes, provablement el món sigui un lloc millor sense ells. M'encarregaré personalment de localitzar al senyor Walter Krader i eliminar-lo, ja que no convé que els documents esotèrics que conserva caiguin en males mans. Bé, m'acomiado de vostès, potser els pugui explicar alguna cosa més en una altra ocasió. Tanmateix, de moment, els recomano que temin la foscor...

Hanwell Insane Asylum I

2010-07-16T08:23:00.000-07:00

La institució, com tot bon centre psiquiàtric, tenia una aura extranya que posava la pell de gallina. No us sabria explicar el per què, però la barreja de xiprés i salzes creava un efecte més aviat tètric, com el de les pel·lícules de mansions encantades. No obstant, la reputació del Hanwell Insane Asylum era magnífica. Provablement es tractava de la més luxosa i eficient de les institucions d'aquesta mena a la regió del la vall del Miskatonic. El director, en Robert Verban, estava especialment orgullòs de la bona fama del centre, cosa que indirectament implicava haver de tapar alguns draps bruts de tant en tant. Ja se sap, al cap i a la fi és difícil que tot rutlli com la seda quan s'està envoltat de bojos. Una de les màximes del principal dels metges psiquiatres, en Walter Krader, era: "Més val sobredosificar que fer curt!". Així, molts dels pacients passaven els dies adormilats en jardins bellament decorats, i la tranquilitat del lloc no acostumava a pertorbar-se mai. De fet, en aquest sentit, cal remarcar la curiosa costum del centre de desconnectar el cable telefònic durant la nit, evitant així trucades inoportunes que poguessin alterar als pacients. Tot plegat, l'Asylum constituia un petit i tètric oasis de pau.

Arribat aquest punt, permeteu-me que em presenti: Em dic John McFarlane, i soc professor de física i tecnologia l'institut HP Lovecraft a Arkham. Aquesta història comença el vespre del 17 de Juliol quan, mentre feia el recorregut de tornada en cotxe entre Arkham i Salesbury, el motor del meu atrotinat ford va dir prou. Veient el cartell de la institució, vaig caminar mitja hora fins a arribar-hi per demanar si podia trucar a una grua per a reparar el vehicle. La consternació em va embargar en saber que era impossible realitzar qualsevol trucada i que hauria de passar la nit al centre. Va ser el destí el que em va fer estar allà aquella nit? Us ho explicaré aviat, per que el 17 de Juliol és demà...

Un matí de diumenge

2010-07-05T08:18:00.000-07:00

Poques coses son tant simples i senzilles com voltar pel barri vell el matí d'un diumenge. Caminant entre les pedres que has vist mil cops, no esperes trobar res nou. De fet no busques ni creuar-te amb gent ni descobrir racons. Com a molt cerques aquell banc a l'ombra d'algun arbre, en algun racó on passi una mica d'aire. Fins aquí és ben senzill, però si en aquest banc a més a més hi ha algú altre ja comença a ser més interessant. Sense perdre la trivialitat d'un matí de diumenge, el fet de no estar sol en aquest banc canvia algunes coses. Rarament compartim un banc amb algú amb qui no anem i, per tant, si ara al banc hi ha dues persones provablement ambdues passejaven plegades una estona avans. Llavors el simple voltar era més aviat un gaudir de la companyia, tot i que segueix essent un acte trivial amb el noble objectiu de deixar passar el temps de manera pausada. Si al banc hi ha dues persones que passejaven juntes, potser s'estimen. Podrien ser un avi amb el seu nét, per exemple, però és rar veure'n pel barri vell. Els nens més aviat son d'anar a jugar als gronxadors, com ara els de la plaça Catalunya. Per tant, el més raonable és que les dues persones siguin un noi i una noia o, si ho preferiu, un home i una dona, i essent com soc us diré que a més a més estaran enamorats. Sigui com sigui, el matí de diumenge seguirà essent magníficament senzill, un temps irrellevant que no sortirà a cap documental ni omplirà els arxius de cap gran institució. I tanmateix, per a la parella d'aquest banc, serà a més a més la felicitat.

Quan arribes a Ítaca...

2010-06-29T03:39:00.000-07:00

Després d'eons cercant el camí, tot d'una un dia t'adones que ets a la platja de la teva pròpia illa. Allò que anhelaves ja ho tens a les mans, però no reconeixes els boscos ni les roques, i l'aigua no té el gust que recordaves. Imbuït d'una olor extranya però propera, camines incert cap a casa resseguint el vell rierol de l'infància. Poses cares als llocs que no han canviat massa, com la gorga envoltada de salzes on et banyaves de petit o el roure gran del turó. Finalment, arribant a la porta, t'atures i mires enrera. Ha estat un camí molt llarg, tant que ja no saps si vols deixar-lo enrera, tant que ja no saps si realment vols creuar la porta que tens davant. Sabedor que res serà com ho vas deixar, t'inunda la por mentre amb els dits acaricies la fusta vella i el forrellat mig rovellat. I en aquest instant, tu, vencedor de cíclops i sirenes, navegant infatigable, l'heroi que ha desafiat als déus, et sorprens a tu mateix fent una passa enrera. Llavors, oblidant-te de brandar espases o moure peces en taulells, simplement piques a la porta. T'obren i camines incert cap a una foscor tèvia. Una mà quasi desconeguda pren la teva, i et du en silenci cap on el cruixir del foc se sent més fort. Sense necessitat de dir res, ressegueixes el seu cos il·luminat per les flames de la llar, recordant-lo de fa massa anys. Tot d'una, ja no cal pensar més enllà d'aquest instant i, tot i que al cap hi tens mil dubtes i pors, deixes que tot es disolgui lentament. No saps què passarà l'endemà, però tampoc ho vols saber. Sentint-te de nou a casa, ja res t'importa.

Perpetuum Mobile

2010-06-22T04:47:00.000-07:00

Ens obsessionen les coses que duren.
Volem perdurar, ser eterns.
No estem disposats a simplement "passar".
Volem deixar petjades, records.
Busquem crear engranatges que no s'aturin mai.
Perpetuum mobile, el somni d'un boig.

Dibuixant constel·lacions

2010-06-14T02:54:00.000-07:00

Les quatre de la matinada. Estirat sota les estrelles xiulo Bona nit, dels Pets, mentre les llàgrimes em regalimen gentilment per la cara. L’instant és tant bonic, tant irrepetible, que simplement soc feliç. Sona una guitarra i d’altres que també xiulen amb mi, i l’embruix del moment espanta les últimes convulsions d’una nit que ara recordo. Recordo que la màgia es va perdre i no vaig voler cercar-la. Recordo com el més desesperat i infeliç dels amants repartia abraçades sinceres. Recordo rialles vora la piscina i plors pels racons. Veig moltes cares dient-me “Vine, parlem”, i em veig a mi mateix amunt i avall com una titella. Recordo piruletes i en sento el gust dolç. També hi ha cares noves cuidant-me els amics, cares que somriuen. Hi ha amigues plorant per amigues i adversaris donant-se consells. Al final soc incapaç de saber el desenllaç de la nit, tot és tant complicat que tansols em queda felicitar al guionista. M’aixeco, m’acomiado, i vaig a dormir. L’última escena? Ell dormint en una cadira. Li frego els cavells com a un germà petit, i el deixo allà, no és mala persona. Just després ella el desperta i el du al llit. No ens creuem, no ens mirem, no hi ha paraules. Tanco els ulls.

Deuen ser cap a les nou del vespre, se serveix el sopar en tres taules plenes de gent. Tasto la truita i no puc endevinar si és o no de roquefort. Mentrestant, a taula s’arregla el món, començant per la universitat. M’agraden aquestes converses. A la meva taula hi seuen un noi i tres noies que no havia vist mai. M’agrada conèixer gent nova. Havent sopat comença la música i la tonteria. Guerres de cançons, rialles, i un continu d’omplir gots. És fascinant veure com els transforma, com l’ayahuasca als xamans, i els guia cap als racons de la nit, obrint-los el cor. A la piscina hi ha qui es banya, d’altres xerren aliens a l’engranatge que s’ha començat a moure. Es perd la gent i, amb la curiositat, neixen els primers rumors. “Saps què està passant a d’alt?”, “Ves a parlar-hi”, “A tu t’agradaria que això anés així?”, “Fes algo, Jordi!”… Prooooou!!!! – Voldria cridar-los – No enteneu res! No és tant senzill… Però no ho faig i tansols responc fluixet que no hi puc fer res. Sento una barreja de remordiments i culpa. Tinc la incerta sensació de que algú comptava amb mi. Ho sento, però no entenen que no soc la persona adient, es neguen a despertar del somni. El que és impossible és impossible i a més no pot ser. Quelcom s’ha trencat per sempre.

Les dues de la nit, o potser és més tard. M’he desentès totalment del seu destí. És la seva vida. Deixo de ser una titella i parlo amb la gent amb qui em sento més cómode. D’una banda gaudeixo de l’instant, assaborint la tribialitat de la conversa. Per l’altra tinc una espina clavada que em fa desitjar que una parella per fi s’entengui aquesta nit. Em dol no poder explicar tot el que està passant, però de fet potser és millor així. Parlant de sèries, giro una nova pàgina del meu llibre. Nous personatges, noves aventures. Al final no hi ha un adeu, sinó un fins aviat.

Capcot

2010-06-09T08:47:00.000-07:00

A vegades, quan alguna cosa no surt com voldríem, ens deixem vèncer per la fatalitat. Sí, és aquella desagradable sensació de tenir una pesada llosa a l'esquena. Una càrrega feixuga que no ens deixa moure'ns, que fins i tot ens fa anar amb l'esquena doblegada, capcots. Comences exclamant "merda!" i acabes que no saps si estàs malalt o ho estaràs en breu, per que et sents fluix, derrotat, i sense esperança. Té gràcia, per que potser una hora avans estaves fort, alegre, i confiat. Però així és la vida. Sí, tots sabem que cal relativitzar, que no hi ha res massa greu (excepte la pròpia mort), que al final anem sempre endavant. Però, siguin grans o petites, hi ha coses que ens toquen i ens enfonsen, com quan jugàvem a enfonsar baixells. No, no tinc la sol·lució a aquests mals tràngols que ens toca passar de tant en tant, però sí us puc dir que acabem deixant-los enrera. Per tant, només us puc dir que paciència, que us animeu, i que tot queda enrera.

Avui camino doblegat, fins i tot el temps s'ha complotat en contra meva. No obstant, serem pragmàtics: Primer farem un RESET i després, havent guanyat temps per respirar, tocarà prémer AV PAG i reescriure el guió. Tampoc és tant greu, la vida per sort no s'atura i si no saps com anar endavant, s'encarrega ella d'agafar-te la mà i estirar-te cap el futur. A més, tot sovint les coses es solucionen soles. Temps al temps, que va dir un mestre.

Théâtre des Variétés V

2010-06-02T09:05:00.000-07:00

Quan un fill hereda una fortuna també es queda orfe, i llavors cal preguntar-se si la felicitat té o no un preu pagable amb lliures. Qüestions com aquelles havien motivat l'ingrés del jove Edward Alexander Crowley al Trinity College de Cambridge, per a estudiar filosofia. Amb 11 anys havia quedat orfe i heredat la fortuna familiar. Des de llavors, l'entorn cristià purità de les escoles-residència va esdevenir un jou cada dia més feixuc. Per sort, Cambridge havia estat la seva salvació. La llibertat de pensament i d'acció havien absorbit fins l'últim bocí del seu cos i del seu esperit. Havia trencat per sempre més amb la moral cristiana i abraçat la màxima: "Fes el que vulguis". Però ja feia uns anys d'allò, i ara el senyor Crowley era un home respectat de la burgesia galesa, aficionat als viatges i a l'alpinisme, i membre d'algunes societats privades de les que molt pocs havien sentit a parlar.

Les festes dels Stanford, així com les dels Cornwell, Stockton i un llarg etcètera, resultaven el terreny perfecte per als seus jocs. Després de marcar-se l'objectiu més sucòs, lady Cristine Lafford, havia iniciat un assalt implacable a base de somriures, xiuxiuejos, i mirades. Sabia bé del puritanisme de la dama i sabia exactament com ferir-la. Després de cortejar-la per una bona estona, va passar a la fase divertida del joc. Triaria a una serventa i la duria al jardí. Era tant fàcil jugar amb la gent. La moral els feia tant febles davant seu. Els confrares de l'Ordre Hermètica de l'Albada Daurada tenien tota la raó, l'ésser humà era feble si no feia la seva pròpia voluntat. Havia après molt des de que havia deixat enrera el nom d'Edward Alexander per prendre el d'Aleister.

Tornant del jardí, poc després de la una de la matinada, va dirigir-se directament cap a lady Lafford i li va dir: "M'ho he fet amb la cambrera". Aquell era el punt més interessant de tots els seus jocs. Bé, aquell i el que seguiria al cap d'unes hores quan, en l'intimitat del seu sancta santorum, encendria 5 ciris als extrems d'un pentacle traçat amb cendra que contindria, al centre, una solitària gota de sang. Així estava escrit al Liber Legis, i així ho faria. El coneixement absolut tenia un preu, però era insignificant si el pagaven els demés. Abans de tot plegat, però, hauria d'encarregar-se del passarell que entretenia a la dama jugant a escacs.

Théâtre des Variétés IV

2010-05-27T07:12:00.000-07:00

Amb la serenor i metodicitat d'un expert, es va ajustar els guants negres. Tot el procés formava part d'un ritual precís, que havia repetit nombroses vegades. Comprovant la perfecta correcció de la camisa, va aprofitar per col·locar-se a la butxaca el mocador vermell. Sabia exactament com l'utilitzaria. Amb una ullada al rellotge de butxaca, va decidir que era l'hora de sortir cap al pati. Tenia clar l'itinerari a seguir. Sortiria per la porta del servei de l'ala oest, on no seria vist per ningú, i vorejant la piscina arribaria al pati del gronxador.

Exactament com havia previst, la parella ja era als peus del taronger del costat dels gronxadors. Coneixia bé el tipus de relacions que es donaven entre senyors i serventes, i sabia que no hauria d'esperar gaire. Arrapat a la paret, completament inmòvil i ocult en la foscor, va deixar passar el temps de forma pausada. El divertia ser testimoni dels anhels de les serventes i els desitjos dels senyors. Tot plegat li resultava divertidament insubstancial i patètic. Es considerava a sí mateix com un home racional, lliure d'impulsos i aliè a les distraccions, era un professional. Va pronosticar que en uns deu minuts ell donaria la típica excusa i la deixaria allà, i efectivament així fou. "Haig de tornar a la festa, Elisabeth... Ens tornarem a veure aviat" - Va dir mentre li prenia la mà, com es fa amb les dames, i la besava. Ella, imbuïda d'un romanticisme total i encara somiant, va respondre-li: "Sempre seré teva, Aleister". Des de les ombres de la paret, ell va treure's el mocador vermell de la butxaca i hi va abocar líquid d'un petit vial. Els passos del galant seductor s'allunyaven i la serventa Elisabeth O'Connor restava sota el taronger sospirant. Desplaçant-se en el més absolut silenci, se li va atançar per l'esquena i va prémer fort el mocador contra el nas i la boca d'ella. Mai es va sentir cap crit. Mai va aparèixer el seu cos. Es va esfumar en la boira britànica com un espectre...

Era un professional, no li interessaven els motius ni sentia llàstima per les victimes. Algú volia mal al jove senyor Edward Alexander Crowley, i ell s'havia limitat a involucrar-lo forçosament en una desaparició que quedaria eternament per resoldre. Pausadament, va proseguir amb el plà que s'havia marcat al matí, tant important era cometre el crim com assegurar-se de que ningú pogués vincular-lo amb els fets.

Théâtre des Variétés III

2010-05-20T07:39:00.000-07:00

El servei d'una gran casa té la seva pròpia jerarquia. Per desgràcia, Elisabeth O'Connor es trobava a la base d'aquella piràmide. Nascuda a Irlanda, havia emigrat amb 15 anys fins a Gales, on havia començat a treballar al servei dels Stanford. La seva familia havia passat a ser l'extens servei que treballava pels senyors. Tot i ser irlandesa, amb els anys havia adquirit un accent i un estil clarament britànics, i això li havia obert les portes per deixar la bugaderia i passar a servir als àpats, tota una millora al seu parer. Amb 20 anys se sentia afortunada tot i l'escàs sou i la crua realitat d'una mansió com aquella. El senyoret Brian, dos anys menor que ella mateixa, la considerava una amiga, tot i que qualsevol indici d'això fos quelcom inadmisible i sancionable. Pel que fa al senyor Steven, era una altra història. El segon fill de Lord Stanford, de 26 anys, era introvertit i poc sociable. Tot i l'afany que sempre havia tingut per servir-lo amb la màxima atenció, ell mai havia mostrat res més enllà d'una espècie de vergonya infantil quan ella se li atançava. A ella li agradava aquell noi tímid més gran que ella, però aquell sentiment encara era més inadmisible. Si mai se sabés seria despatxada a l'instant. Però bé, en vetllades com aquella no tenia massa temps per pensaments infantils com els que ara li rondaven el cap. Prenent l'última copa buida de la taula accessoria, va creuar la sala de banquets com un espectre, dirigint-se cap al passadís de l'ala est. Cap de les desenes de convidats va mostrar haver-la percerbut, estava orgullosa de com de bé sabia treballar.

Deurien ser vora les 12 de la nit quan se servia el segon còctel. La safata que duia a la mà dreta ja era quasi buida, per que ella sabia bé a qui oferir un còctel dolç com aquell. Lliscant entre els convidats amb una delicadesa total, es va acostar a unes dames embadalides amb el so del piano de cua. Va ser llavors, just avans d'arribar al piano, quan un home alt i elegant va aturar-se just al seu davant. Xocada, rapidament li va oferir una de les copes de còctel que encara havia de repartir. Ell però, tot i fer el gest d'anar a prendre'n una, va deixar una targeta blanca damunt la safata i fent un somriure sumament suggerent va perdre's en la festa. Amb tota velocitat va agafar la targeta i la va llegir en segons, dissimulant. La reacció que li va provocar quasi fa que se li tombés la safata. Amb una barreja de terror i alegria extremes, va oferir les dues copes de còctel a dues senyoretes. Llavors, amb el cor desvocat, es va dirigir molt depressa cap al passadís. Aliena a tot, pensava en la ventafocs i en si existien els contes de fades...

Despertar a la Margarette i explicar-li tot va ser la seva primera reacció. Ella, molt més experta en aquests afers, de seguida li va explicar què fer. Ella la supliria al servei, i del seu armari li deixaria la roba que hauria de dur. Entre rialles, mitjes, i lligacames, ambdues es van canviar de roba. La Margarette va anar contenta cap a la cuina a buscar safates mentre L'Elisabeth es dirigia al pati. Caminant nerviosa cap als gronxadors, va rellegir la targeta: "Voldria veure la lluna reflexada als teus ulls aquesta nit. Reuneix-te amb mi vora els gronxadors quan passi mitja hora de la mitja nit".

Théâtre des Variétés II

2010-05-18T05:46:00.000-07:00

Les festes a la casa d'estiu eren insofribles. Se sabia quan començaven, però mai se sabia quan l'últim dels convidats deixaria la casa. La música no deixaria de sonar en tota la nit, i les rialles i murmuris serien constants. Qui era tota aquella gent? Què feien allà ballant, rient i bebent? No ho entendria mai. Per sort però, coneixia bé el terreny. El vell sofà victorià era un refugi d'infinita comoditat amagat rera la tauleta a joc, on reposava el vell taulell d'escacs. Li agradaven les línies ben definides del seu estampat suau, que lligaven a la perfecció amb la caoba de la tauleta. Era la seva barca en aquell mar de xampany. Per governar-la, tenia les seves tres normes bàsiques que li anaven força bé. Va decidir repassar-les mentalment per contrarestar les onades d'aburriment que el colpejaven- "Primera: Per cap motiu deixis que et prenguin el sofà; segona: Oblida't de qualsevol senyoreta que sembli atractiva; i tercera: Porta un bon llibre i taps per les orelles." - Mirat fredament, era un antisocial consumat, per sort però, mai ningú es fixava en ell. Era, simplement, el noi que llegia.

Consultant el rellotge de butxaca, va veure amb incredulitat que no havien arribat ni tan sols a l'ecuador de la vetllada. Descontent, va cercar amb la mirada a la cambrera més propera. Una copa de ginebra amb llimona podria suavitzar el disgust. Va situar a l'Elisabeth sense esforç, caminant decidida cap al passadís. Amb el gest habitual li va indicar que vingués. Ella però, no semblava fixar-se en ell ni en els seus gestos. Traient-se els taps, va optar per cridar-la, però tampoc així va captar la seva atenció. Era extrany, l'Elisabeth sempre estava especialment atenta envers ell. Fins i tot es podria dir que hi havia certa simpatia entre ells. Fixant-s'hi més, va notar que els seus passos eren més ràpids que normalment. El seu rostre no mostrava la indiferència servicial habitual. Alguna cosa passava però, no volent trencar les seves normes, va decidir deixar-ho estar. Realment no li interessaven gens les xafarderies. Poc després, ara sí amb una copa a la mà, va observar l'inmensa sala. Definitivament no ho entenia. Amb la resignació de qui se sent en terra extrangera, va tornar-se a col·locar discretament els taps a les orelles. Fent un sospir que ningú va sentir, va obrir de nou la novela i, simplement, va fugir.

"Bonica vetllada per a la lectura" - Va dir-li la senyoreta que acabava de fer xocar una copa de xampany amb la copa de ginebra de damunt la tauleta. Ell va fer un bot al sofà on era assegut i, totalment sobresaltat, va afanyar-se a treure's els taps de les orelles mentre afegia - "Perdoni'm! Com diu senyoreta?". No sabia què estava passant, de fet, el que fos que passés no hauria d'estar passant. El cervell li anava accelerat i, quan la pressió semblava a punt de fer-lo esclatar, aquella noia simplement es va posar a riure. Aquelles rialles no s'assemblaven gens a les que la gent feia en aquelles festes. Aquella noia reia sincerament i el seu riure el va calmar. Entre encuriosit i meravellat, va respondre-li que sí quan ella va proposar-li: "Fem una partida d'escacs?".

Théâtre des Variétés I

2010-05-17T11:00:00.000-07:00

Ell se li va atansar de nou i, amb la copa a la mà, li va dir un parell de paraules a cau d'orella. Ella va somriure i els colors li van aflorar a les galtes lleugerament. Portaven tota la nit jugant a aquell joc. Una nit que era una vida, una vida en forma de sopar. Mentrestant, la resta de convidats semblaven aliens al seu joc... Ella no estava disposada a cedir facilment. "Qui em vulgui m'haurà de guanyar als escacs" - Es repetia dins del cap. Així, van passar les hores com si fossin mesos o anys, i la partida seguia sense arribar a un final. "Guanyar als escacs" - S'anava repetint ella. Mentre però, ell va cansar-se d'aquell joc que s'havia allargat tant i tant. Quan l'enèssima cambrera se li va atansar, li va somriure tot fent lliscar una targeta damunt la safata. La cambrera, amb ulls com taronges es va afanyar a recollir-la i dissimular. Aquell era un joc diferent: no calia pensar, ni esperar, ni res. Arribat el moment ell va desaparèixer.

Hores després ell va tornar a la festa. Estava content però als ulls se li veia un gris extrany, o això li semblava a ella, que no tenia ni idea d'on s'havia amagat durant tanta estona. Ell se li va atansar de nou, i ella, encuriosida per la seva misteriosa desaparició, va atansar-li l'orella. "M'ho he fet amb la cambrera" - Va dir-li ell, i tot seguit va afegir - "Però et segueixo volent a tu". La cara d'ella va canviar a l'instant. Com es podia tenir tanta barra? El primer pensament va ser llançar-li el vi al damunt. El segon, clavar-li una sonora bofetada. No obstant, ell ja se n'havia allunyat amb un somriure burleta als llavis...

Ofesa com se sentia, va començar a creure que tothom l'estava mirant. Per moments creia que en qualsevol instant tothom esclataria en rialles i l'assenyalaria amb el dit. Per sort però, una paraula va passar-li de nou pel cap - "Escacs". Això la va fer pensar. Tot d'una es va adonar de que ella no havia perdut. Sí, potser s'havia equivocat amb aquell home, però la nit era jove. Alliberada de qui l'havia aclaparat durant bona part de la vetllada, va fixar-se en d'altre gent. Hi havia l'home de corbata taronja que s'havia assegut al piano. Dos nois jovenets bebent i xerrant en un racó. Fins i tot hi havia un parell de persones llegint. Una d'elles, un jove de no més de 30 anys, ho feia completament aliè a la festa, assegut davant la tauleta del taulell d'escacs. Ella, decidida, no va dubtar.

Les petjades del Kensai

2010-05-13T04:03:00.000-07:00

A l'antic Japó feudal, l'art de l'espasa era la vida mateixa del samurai. El samurai naixia, vivia i moria per l'espasa. El grau de perfecció tècnica assolida amb una vida dedicada a l'esgrima, podia culminar amb el títol de Kengo: gran espasa. No obstant, uns pocs escollits, els virtuosos de l'espasa, eren anomenats Kensai: Els sants de l'espasa. El Kensai, havia fet de l'espasa el camí envers l'il·luminació, i havia assolit un estat de gràcia i perfecció sense rival. No és extrany que noms com Hattori Hanzo o Miyamoto Musashi hagin arribat fins als nostres dies... Avui, no obstant, no vull assenyalar als més grans, als Kensai, sinó a tots aquells qui, des de l'imperfecció, avancen a poc a poc pels seus respectius camins. Quan us manqui valor, fortalesa, calma, decisió... Recordeu als Kensai, seguiu les seves petjades.

Construint el futur

2010-05-11T04:57:00.000-07:00

Ha arribat el dia de cercar el meu propi camí. No us amagaré que tinc cert temor, però és l'hora. Tansols demano un xic de sort. Com diu la cançó: No demanis un camí planer, ni estels d'argent, ni un demà ple de promeses, sols un poc de sort, i que la vida ens doni un camí ben llarg.
:)

Al pou

2010-05-10T03:44:00.000-07:00

Al pati rera la facultat de física hi ha un pou sec. Si hi baixes, al fons hi trobaràs un petit tunel. Segueix el túnel i arribaràs a la primera galeria d'una antiga mina o refugi. No et costarà massa trobar un forat circular a l'extrem nord de la galeria, entra-hi. Al fons hi trobaràs una escalinata com les de les torres dels castells, baixa-la amb precaució. En acabat, trobaràs un antic cementiri paleo-cristià. Avança pel passadís entre els nixos fins que trobis un mosaic inmens, a la paret. Està molt deteriorat i no et sabria dir què representa, però als seus peus hi trobaràs una argolla. Amb l'ajuda d'una barra de ferro fes palanca i aixeca la llosa amb l'argolla, a sota hi ha un forat molt profund. Lliga la corda a l'argolla de la llosa i baixa poc a poc. Provablement la corda no sigui prou llarga com per arribar al fons, o sigui que l'últim tram l'hauràs de baixar arrapant-te a la paret...
“Tinc por”- Va interromprer’l en Lluc.

La casa al final del temps

2010-05-02T09:55:00.000-07:00

Diuen que al final del temps hi ha una casa, humil, petita, amb teulada de canya. És just al final del camí, l'última llar de foc on escalfar-se de la fredor del món. Tanmateix, molts la temen, per que a dins, hi ha totes les coses que no van ser. Rera les finestres, asseguts vora el foc, hi ha vells amics i mirades d'amants. Escalfen vi especiat, esperant-te, amb delit de saber de tu, amb històries per explicar, amb records dels que riure o plorar. Saps, molts creuen que és la casa més trista, la més maleïda, per que et recordarà totes les tristors de la vida. Per mi, però, és l'excusa per escapar dels paranys de la memòria, l'excusa per anar endavant sense enyor pel que quedi enrera. Avui fa un bon dia per navegar: Lleva l'àncora sense plorar per les illes que deixis enrera, per què al final del camí, seran en una caseta humil, petita, amb teulada de canya, esperant-te...

Somni d'una nit d'estiu

2010-04-26T10:37:00.000-07:00

Volia que fossis qui no ets, per viure amb tu el que no tinc.

Recordo el primer cop que et vaig veure, me’n recordo força bé. No vam parlar gaire. Em vas caure molt bé, però mai vaig comptar amb tornar-te a veure... Temps després, però, coincidim de nou. Aquest cop et veig i rius, i vens, i parlem. Sense dir res et dic que t’he trobat a faltar. Tu, fent broma, fas ullets i en silenci dius que tu a mi també. Llavors acaba la partida i busquem una excusa per no dir-nos adéu. Sortim de festa, fem el tonto. Ets molt divertida. M’agrada. No et lliguen els cànons estàndars: no balles com tothom, no portes la roba que s’espera, no ets fàcil d’encasellar. M’agrada. Riem molt i els dos sabem que ens tornarem a veure. Em quedo enganxat a una noia despreocupada, alegre, divertida, espontània. Potser poc femenina, potser infantil, potser d'un món que no és el meu... Però tant m'és. Tant m'era.

Van arribar les mil i una ocasions en les mil i una nits següents. Les vaig aprofitar a la meva manera, tal com soc. Fent-me pesat i aborrit els dies grisos. Rient radiant com el sol quan els plans em sortien bé. Vaig tornar a tenir vint anys. Vaig viure de nou el que per tu era nou. Em vaig quedar hipnotitzat per un somriure que ho enmascarava tot. Jugant al joc vaig oblidar qui eres i, al final de la partida, ja no eres tu...

Molts diuen que soc un somiador. Ara sé que tu eres el somni. M'adormo a les nits buscant el camí que em dugui a tu. Ets un somni bonic, dels que recordes al matí, el somni d'una nit d'estiu. Però sé que també hi ha una persona.

Sé que et tornaré a veure. Crec que tornaré a començar. Espero no fer-nos mal.

El cub de Faraday

2009-07-08T02:57:00.000-07:00

Només queden 6 minuts i 32 segons. Ara 31. Saps què pensa un quan sap que la fi és inminent? Per cert, 28. Doncs en res especial. Suposo que fa uns 12 minuts que he superat la fase "Déu meu, em moriré!". Després ha tocat repassar les coses que deixo penjades. Sí, des d'allò de plantar el teu arbre o escriure un llibre, fins a la partida de backgammon que teníem prevista pel divendres a la nit. En qualsevol cas, i acabem de creuar la barrera dels 6 minuts, aquesta fase també l'he superada. Ara, com llegiu, he pensat que seria "útil" deixar algunes notes escrites. No sé ni tan sols si es salvaran, però no em sembla del tot desacertat escriure just abans de morir. Sabeu, ara em prendria una orxata i moriria feliç. Quin desig més extrany, oi? Rosebud! Res, oblideu-ho, broma dolenta als 5'11" je je je. Crec que quan passi aquest minut canviaré d'estratègia. A veure... 3, 2, 1 i 5 minuts per la fi! Per un segon m'he imaginat tot de serpentines esclatant a l'aire i els crits, rialles, i brindis de cap d'any. Estic fatal! Ja ja ja! Ai! L'estratègia! Mmm... A Sí! La caixa! a veure: Un bloc sòlid i pesat, d'algun metall per determinar. Sembla format de subunitats encaixades o algo així, però no hi ha qui ho obri. i les parets segueixen acostant-se'm implacables. Nanos, crec que en breu m'agafarà claustrofòbia. Fins ara he estat estirat, però crec que ara toca asseure'm, i mentrestant, el rellotge marca: 4'22". El mòbil segueix sense funcionar, i crec que és per culpa d'aquesta caixa. Sembla com si fos un artefacte futurista, d'aquests de les pel·lícules de ciència ficció. Atenció, a falta de 4'07", l'artefacte fa uns crec-crecs i es comença a obrir parsimoniosament! Si no us sap greu, deixo d'escriure i vaig a remenar i intentar salvar-me!

La balada de la nena de sucre

2009-07-01T00:53:00.000-07:00

Ella podria haver estat una princesa mora a Toledo, bebent orxata cada vespre vora la font ornamentada del pati interior d’un palauet. Sonaria un llaüt llunyà, com cada nit, i com cada nit ella somiaria en el trobador, anhelant-lo des de la seva presó de marbre i aigua i herba fresca. Ell podria haver estat un actor grec de tragèdia clàssica, amagat rera la màscara d’un Déu, amb veu ferma que resonaria per les grades de l’anfiteatre d’una polis oblidada. Cercaria els ulls llunyans d’ella, i anhelant-la, no deixaria de declamar els versos de Sófocles, lligat per centenars de mirades anònimes. Potser ella podria ser una esbelta gimnasta de dinou anys i ell el seu entrenador de trenta-quatre, o potser ell un futbolista d’èxit i ella una fan més a les grades. En qualsevol cas ella sempre seria de sucre i voldria tastar el gust àcid de les llimones, mentre que ell tindria el gust fort de la carn de caça i la mirada esquinçada de qui ja ha vist món. Potser justament per això, quelcom els atrau al llarg de les vides i els segles, i potser per això ell sempre acaba pronunciant un no silenciòs amb regust a prohibició imposada. I una tarda de dissabte, al vestuari de visitants d’un equip que no recordo, el futbolista pronunciarà: “Tot el que tinc a les mans es destrueix, i sobre el meu cap, s’ha abatut un destí massa feixuc de portar”, i recordant la jove fan que el cridava amb llàgrimes als ulls, no podrà evitar sentir de nou l’amarg gust del remordiment. Llavors enyorarà un llaüt que mai ha tingut, mentre capcot, es preguntarà què hagués passat si ella no fos una nena ni ell un poruc.

Embolics d'estiu

2009-06-22T05:45:00.000-07:00

L'inici de l'estiu sempre porta canvis, encara que a vegades siguin imperceptibles. Aquest any però, els canvis no només son perceptibles sinó que a més em superen, per que no els entenc. D'una banda sembla que N va quedant enrera entre sospirs, una pena però millor així. La sorpresa és que ara és A qui torna del passat i, sense oferir res, com és habitual, pretén organitzar-me la vida. No em liis! A més tot d'una, em deixa anar que hauria de sortir amb S. Perdona? La gràcia de tot plegat és que a S la intento fer sortir, però de casa, que és diferent, per que: Som plantes, no S? Mentrestant, M es fica enmig de C, i C es fica enmig del desert, i tot plegat és una pena (o hauria de dir miratge), però tocarà passar de C i de M. Però de fet era un joc, o no? Llavors hi ha E, però noia no sé que fer amb tu. Que tinc moltes limitacions, eh? Total, això és un caos absolut i crec que em centraré en la V de voleibol i la F de feina, i passaré de tot plegat. Per moments recordo el cas A, i sembla que no hagi après res de res... Aixxxx! En qualsevol cas, m'encanten els embolics d'estiu, sobretot els que em creo jo mateix! Algú ofereix més?
XD

p.d.: Va, que segur que treieu moltes lletres! Encara que també és quasi segur que en fallareu d'altres! XD

Dervixos del vòlei

2009-06-18T08:26:00.000-07:00

Abans d'ahir vaig jugar a vòlei a la platja durant quasi 4 hores seguides. No paràvem per res que no fos refer els equips a mida que la gent anava anant i venint. De fons sonava un guitarrista excel·lent, contractat pels del local Opium, just al costat de la platja. El moviment era constant, i no paràvem de saltar i anar per terra, en un curiòs ritual de sorra i sang. Curiòs intercanvi, la sorra va penetrant cada racó del cos i la sang va brollant poc a poc enfora des de la mitja dotzena de petits talls i feridetes que causen les pedres ocultes a la sorra. I de fons, seguia el ritme progressiu de la guitarra espanyola d'Albéniz. Érem els dervixos del vòlei, en constant moviment hipnòtic, i avui repetirem en un nou frenesí de pols, sang i moviment!

El petó de l'escorpí

2009-06-16T03:53:00.000-07:00

La jove guerrera Mantis tenia múltiples dons. La conexió mística que li proporcionava un antic amulet, es complementava amb les primeres traces de corrupció que exhibia el seu cos, tot i que eren tant febles que quasi no es podien detectar. Aquesta percepció privilegiada, sumada a la seva natura escandalosa, li havien fet guanyar cert renom com a centinella contra els esperits malignes que poblen les nits de Rokugan. Aquesta vegada, però, no havia detectat esperits ni monstres. Els seus companys havien trobat una misteriosa espasa curta, que pel que li havien explicat pel camí, ja havia fet perdre el cap a dos samurai. Potser va ser això últim el que va fer que s’hi fixés només de sentir-la aprop.

El noble Boade sama, de la família Akodo, havia cavalgat sense parar per allunyar l’espasa de tot mal, però sens dubte el cavall havia defallit imbuït per la corrupció de l’arma. Quan el grup de samurai el va trobar, la descendent de Yoritomo ja començava a veure les fines traces d’energia que s’arremolinaven invisibles al voltant de l’arma maleïda. Tenia els ulls ben oberts i inconscientment ja havia fet un parell de petits passos cap a l’arma. Es preguntava si potser tocant-la podria obtenir-ne més informació, si podria fins i tot desenvainar-la i comprobar-ne la manufactura, sens dubte extraordinària. Els seus peus, calçats en sandàlies de viatge, ja avançaven de nou, aliens a l’allau de preguntes que el grup de samurai feien al noble Lleó. I llavors, de sobte, l’embruix es va trencar. Tant misteriòs i imprevisible com sempre, aquella desfeta de samurai que es feia anomenar Bayushi Yamamoto, es va arrencar la màscara plantant-se-li al davant, unint els llavis als seus en el que només es podria anomenar com a un petó il•lícit. El petó va durar tansols un instant. No més del necessari per a que la guerrera Mantis s’oblidés completament de l’espasa. En tansols unes milèsimes de diferència, l’escorpí va esquivar la mà veloç que hagués impactat contra la seva galta esquerra, i fent una passa enrera i col•locant-se hàbilment el mempo amb la única mà que li quedava, va somriure satisfet rera l’intimitat de la cara d’un oni ensangonat que conformava la màscara. Com sempre, havia estat ràpid. Com sempre, havia protegit l’imperi, en silenci, de la manera més inesperada, i amb els resultats més extraordinaris. Però aquella vegada la satisfacció era diferent. Per una vegada el deure havia estat més gratificant del que havia pensat. El demacrat samurai escorpí, a qui les nombroses batalles havien fet perdre un ull i una mà, per un instant no va sentir odi envers la causant de les seves mutilacions. Extranyament confòs rera la màscara d’oni, per primera vegada va pensar en la possibilitat de no seguir administrant verí a la guerrera Yoritomo.

p.d.: Fragment de la partida de rol jugada el dissabte passat.

Titelles justificades

2009-06-15T03:49:00.000-07:00

La veritat és que pensava tenir això tancat fins al 15 de Juliol, principalment per motius laborals, però després de certa insistència per part dels meus 3 lectors, he pensat que podria dir alguna cosa al respecte. Bàsicament sobre els motius no laborals per no escriure al blog durant tant de temps.

Un dilluns vaig escriure l'aventura del diumenge anterior, i incapaç de superar-ho l'endemà, i també en part com a homenatge, el dimarts no vaig penjar res de nou. El dimecres la situació no va variar, ni el dijous, ni el divendres, ni... Suposo que també us ha passat a vosaltres. És aquella sensació de no voler passar de llarg un esdeveniment que us ha impressionat. És el voler que no s'acabi. És fer el possible per a no passar pàgina. Sé que és una reacció poc madura, de nen petit, però suposo que també és reacció de somiadors, idealistes i adoradors de la utopia. A la vida n'he tingut uns quants de moments d'aquests i curiosament, tot i que sempre hi ha colors pel mig, és la lluna qui els il·luminava. Potser és això. Quan la lluna t'embruixa, et captura amb fils de seda blanca tant prims que quasi no es veuen. T'enganxa i et fa la seva titella. L'instant t'embriaga i t'obsessiona, i el temps segueix corrent però quelcom en tu es queda aturat allà, a mercè de la lluna. Suposo que, si avui escric alguna cosa, és per que toca anar endavant. Ultimament estic prenent moltes decisions per anar endavant. M'agrada com provoco que les situacions flueixin al meu entorn. Qui sap, potser en treurem alguna cosa bona de tot plegat. En qualsevol cas ja es veurà. Però de moment us avanço que m'ho estic passant molt bé, i que la meva vida és un taulell plè de peces de colors anhelant ser mogudes.

Petit conte a Montjuïc

2009-05-04T04:12:00.000-07:00

Els diumenges son mal dia pels que hem d'anar cap a Barna. Sovint serveixen tansols per descansar de la nit del dissabte (dorms tot el matí), i per anar cap a Barna arribar i desfer la bossa (perds tota la tarda). Per sort, molt de tant en tant, un diumenge tot d'una fas alguna cosa especial, i llavors et sents bé amb el món. Aquest diumenge havia d'anar a córrer per Barcelona al vespre, però el cap de setmana m'havia deixat destrossat. Tot i això, aprofitant que la cita per córrer ja estava concertada, vaig canviar-la a caminada vespertina. Quin gran encert! Per fi he entès per que a la de Montjuïc ni diuen la font màgica. Caminant tot xino xano, vam anar pujant pels centenars d'esglaons que travessen la muntanya, cercant un rumb incert. Primer, estrets pels preparatius del saló de l'automòvil. Després, estrets pels seguidors eufòrics de l'Espanyol. I per últim, sols, perduts pel castell sentint els roac-roacs de les granotes. I quan dic perduts dic perduts de debó, eh? Sabeu que em perdo amb facilitat (i amb gust). Aquest cop, vam acabar al costat equivocat d'una tanca metàlica de poc menys de 2 metres d'alçada. Per sort, la cadena que ho mantenia tancat, permetia obrir suficientment com per passar al més pur estil Houdini. Finalment, i en plena nit, vam escapar del castell i baixar tot xerrant fins a les escales del MNAC. Just a temps per veure l'espectacular font plena de llum, colors, música i moviment. I jo allà, al seu costat, li hauria fet un petó per que el moment era de petó. I al meu cap sonava un viva la vida llunyà. Després, el moment va passar, i només ens va quedar tornar a casa continuant la conversa i rient. Bonic vespre de diumenge, tant de bó tots fossin com aquest.
Merci Esther.
=)

Pors

2009-04-30T07:55:00.000-07:00

Veient aquesta llista inacabable, un se sent més valent. Hi ha tantes pors possibles, que provablement no trobem cap de les que tenim, per que estan massa ben amagades rera noms grandiloqüents. En qualsevol cas, sempre és bó riure's de les pors d'un mateix, o de les pors que un podria tenir. Per la meva part em quedo amb l'Apeirofòbia, quina cosa més mística...

p.d.: No tingueu por!

Acarofòbia - Por a les picadures o als insectes que piquen
Acerofòbia - Por a les coses àcides
Acluofòbia - Por a la foscor
Acustifòbia - Por al soroll
Acrofòbia - Por a les altures
Aerofòbia - Por a les corrents d'aire
Aeronausifòbia - Por als refredats
Agliofòbia - Por al dolor
Agorafòbia - Por als espais oberts o a estar entre una multitud, llocs públics com mercats
Agrafòbia - Por a les agressions sexuals
Agrizoofòbia - Por als animals salvatges
Agirofòbia - Por als carrers o a creuar el carrer
Aicmofòbia - Por a les agulles o als objectes punxeguts
Ailurofòbia - Por als gats
Albuminurofòbia - Por al mal de ronyó
Alectorofòbia - Por als pollastres
Algofòbia - Por al dolor
Aliumfòbia - Por a l'ull
Alodoxafòbia - Por a les opinions
Altofòbia - Por a les altures
Amatofòbia - Por a la pols
Amaxofòbia - Por a conduïr amb cotxe
Ambulofòbia - Por a caminar
Amnesifòbia - Por a quedar-se amnèsic
Amicofòbia - Por a les esgarrapades
Anablefòbia - Por a les investigacions
Ancrafòbia o Anemofòbia - Por al vent
Androfòbia - Por als homes
Anemofòbia - Por al vent o a les corrents d'aire
Anginofòbia - Por a agafar angines
Anglofòbia - Por al relacionat amb Anglaterra
Angrofòbia - Por a l'antipatia
Anquilofòbia - Por a ser enguixat
Antrofòbia o Antofòbia - Por a les flors
Antropofòbia - Por a la gent o a la societat
Antlofòbia - Por a les inundacions
Anuptafòbia - Por a quedar-se sol
Apeirofòbia - Por a l'infinit
Afenfosfòbia - Por a ser tocat (Hafefòbia)
Apifòbia - Por a les vespes o a les abelles
Apotenmofòbia - Por a les persones amb amputacions
Araquibutirofòbia - Por a que s'incrustin les peles dels cacauets en el paladar
Aracnofòbia o Aracnefòbia - Por a les aranyes
Aritmofòbia - Por als números
Arrhenfòbia - Por als homes
Arsonfòbia - Por al foc
Atenofòbia - Por a desmaiar-se o a debilitar-se
Astrafòbia o Astrapofòbia - Por a les tempestes i a la llum
Astrofòbia - Por a les estrelles i a l'espai celestial
Asimetrifòbia - Por a les coses asimètriques
Ataxiofòbia - Por a la descoordinació muscular
Ataxofòbia - Por al desordre o a la brutícia
Atelofòbia - Por a l'imperfecció
Atefòbia - Por a les ruines
Atazagorafòbia - Por a ser oblidat o ignorat o a olvidar
Atomosofòbia - Por a les explosions atòmiques
Atiquifòbia - Por a cometre errors
Aulofòbia - Por a les flautes
Aurofòbia - Por l'or
Aurorafòbia - Por a les Aurores Boreals
Autodisomofòbia - Por a algú que fagi mala olor
Automatonofòbia - Por a les criatures animades, estàtues de cera, coses que representin falsament a un ser viu
Automisofòbia - Por a estar brut, a embrutar-se
Autofòbia - Por a si mateix o a estar sol
Aviofòbia o Aviatofòbia - Por a volar
Bacilofòbia - Por als microbis
Bacteriofòbia - Por als bacteris
Balistofòbia - Por als míssils o a les bales
Bolsefòbia - Por als bolxevics
Barofòbia - Por a la gravetat
Basofòbia o Basifòbia - Por a caminar o a caure
Batofòbia - Por a la profunditat
Batonofòbia - Por a les plantes
Batracofòbia - Por als amfibis, com les granotes, sargantanes, etc.
Belonefòbia - Por a les agulles(Aicnofòbia)
Bibliofòbia - Por als llibres
Blenofòbia - Por a la viscositat
Bogifòbia - Por als follets
Bromidrosifòbia o Bromidrofòbia - Por a fer mala olor
Brontofòbia - Por a les tempestes i a la llum
Bufonofòbia - Por als gripaus
Cacofòbia - Por a la lletjor
Cainofòbia o Cainotofòbia - Por a la novetat
Caliguinefòbia - Por a les dones maques
Cancerofòbia o Carcinfòbia - Por al càncer
Cardiofòbia - Por als cors
Carnofòbia - Por a la carn
Catagelofòbia - Por a fer el ridícul
Catapedafòbia - Por a saltar tant de llocs alts com baixos
Catisofòbia - Por a asseure's
Catoptrofòbia - Por als miralls
Caetofòbia - Por al cabell i als éssers peluts
Chamainofòbia - Por a Halloween
Colerofòbia - Por a enfadar-se o a encoleritzar-se
Corofòbia - Por a ballar
Crometofòbia o Crematofòbia - Por al diner
Cromofòbia o Cromatofòbia - Por als colors
Cronofòbia - Por al pas del temps
Cronomentrofòbia - Por als rellotges
Claustrofòbia - Por als espais tancats
Cleitrofòbia o Cleisiofòbia - Por a quedar-se tancat en algun lloc
Cleptofòbia - Por a ser robat o a robar
Climacofòbia - Por a les escales, a pujar-les o a caure per elles
Clinofòbia - Por a anar al llit
Clitrofòbia o Cleinofòbia - Por a ser tancat
Cnidofòbia - Por a les cadenes
Cometofòbia - Por als cementiris
Coitofòbia - Por al sexe
Contreltofòbia - Por al abus sexual
Coprastasofòbia - Por a refredar-se
Courofòbia - Por als pallassos
Counterfòbia - Preferència per una fòbia en situacions espantoses
Cremnofòbia - Por als precipicis
Criofòbia - Por al fred extrem, gel
Cristalofòbia - Por als cristalls i a les ulleres
Ciberfòbia - Por als ordinadors o a treballar amb ordinadors
Ciclofòbia - Por a anar amb bicicleta
Cimofòbia - Por a les onades
Cinofòbia - Por als gossos
Cipridofòbia, Ciprifòbia, Ciprianofòbia o Ciprinofòbia - Por a les prostitutes o a les malalties venèrees
Cainolofòbia - Por a la novetat
Cainofòbia - Por a fallar o a ser vençut
Catagelofòbia - Por al ridícul
Catisolofòbia - Por a sentar-se
Coinonifòbia - Por a les habitacions
Colpofòbia - Por als genitals, particularment els femenins
Copofòbia - Por a fatigar-se
Coniofòbia - Por a la pols (Amatofòbia)
Cosmicofòbia - Por als fenòmens còsmics
Decidofòbia - Por a les decisions
Defecaloesiofòbia - Por al mal de panxa
Deipnofòbia - Por als sopars i a les conversacions en els sopars
Dementofòbia - Por a tornar-se boig
Demonofòbia o Daemonofòbia - Por als dimonis
Demofòbia - Por a les multituts (Agorafòbia)
Dendrofòbia - Por als arbres
Dentofòbia - Por als dentistes
Dermatofòbia - Por a les lesions de la pell
Dermatosiofòbia o Dermatofòbia o Dermatopatofòbia - Por a les malalties de la pell
Dextrofòbia - Por als objetes de la part dreta del cos
Diabetofòbia - Por a la diabetis
Didascaleinofòbia - Por a anar a l'escola
Diquefòbia - Por a la justícia
Dinofòbia - Por al vertigen o als remolins d'aigua
Diplofòbia - Por a la doble visió
Dipsofòbia - Por a la beguda i a beure
Deshabiliofòbia - Por a depullar-se davant d'algú
Domatofòbia o Oicofòbia - Por a les cases o a estar en una casa
Dorafòbia - Por a la pell o pells d'animals
Dromofòbia - Por a creuar el carrer
Disorfofòbia - Por a la deformitat
Distiquifòbia - Por als accidents
Eclesiofòbia - Por a les esglèsies
Ecofòbia - Por a l'habitatge
Eicofòbia o Oicofòbia - Por als voltants de l'habitatge
Eisoptofòbia - Por als miralls o a veure's reflexa't en un
Electrofòbia - Por a l'electricitat
Elenterofòbia - Por a la llibertat
Elurofòbia - Por als gats (Ailurofòbia)
Emetofòbia - Por als vòmits
Enetofòbia - Por a les multituds
Enosiofòbia o Enisofòbia - Por a cometre un pecat capital o a ser criticat
Entomofòbia - Por als insectes
Eosofòbia - Por a l'alba o a la llum del dia
Epistaxiofòbia - Por a la sang del nas
Epistemofòbia - Por al coneixement
Equinofòbia - Por als cavalls
Eremofòbia - Por a ser un mateix o a la solitud
Ereutrofòbia - Por a ruboritzar-se
Ergasiofòbia - Por al treball o al funcionament. També "por a ser operat"
Ergofòbia - Por al treball
Erotofòbia - Por a l'amor sexual o a les preguntes de sexe
Eufòbia - Por a les bones noticies
Eurotofòbia - Por als genitals femenins
Eritrofòbia, Eritofòbia o Ereutofòbia - Por a la llum vermella. També por a ruborizar-se o al color vermell
Escabiofòbia - Por a las "postillas"
Escatofòbia - Por al material fecal
Esquelerofòbia - Por als homes dolents, als lladres
Esquiofòbia o Esquiafòbia - Por a les ombres
Escolequifòbia - Por als cucs
Escolionofòbia - Por a l'escola
Escopofòbia o Escoptofòbia - Por a ser vist o ser el centre d'atenció
Escotomafòbia - Por a la ceguera
Escotofòbia - Por a la foscor (Acluofòbia)
Escriptofòbia - Por a escriure en públic
Espectrofòbia - Por als espectres o als fantasmes
Espermatofòbia o Espermofòbia - Por als gèrmens
Especsofòbia - Por a les vespes
Estasibasifòbia o Estasifòbia - Por a estar dempeus o de caminar (Ambulofòbia)
Estaurofòbia - Por a les creus o als crucifixos
Estenofòbia - Por a les coses o llocs estrets
Estigiofòbia - Por a l'Infern
Fagofòbia - Por a empassar o a menjar o a ser menjat
Falacrofòbia - Por a quedar-se calb
Falofòbia - Por a tenir una erecció del penis
Farmacofòbia - Por a prendre medicines
Fasmofòbia - Por als fantasmes
Fengofòbia - Por a plena llum o a la lluentor del Sol
Filemafòbia o Filematofòbia - Por als petons
Filofòbia - Por a enamorar-se o a estar enamorat
Filosofòbia - Por a la filosofia
Fobofòbia - Por a les fòbies
Fotoaugliafòbia - Por a les llums enlluernadores
Fotofòbia - Por a la llum
Fonofòbia - Por als sorolls o veus o a la veu d'un mateix; o als telèfons
Fronemofòbia - Por a pensar
Febrifòbia, Fibrifòbia o Fibriofòbia - Por a la febre
Felinofòbia - Por als gats
Francofòbia - Por al relacionat amb França
Frigofòbia - Por al fred, a les coses fredes
Galeofòbia o Gatofòbia - Por als gats
Gal·lofòbia o Galiofòbia - Por al relacionat amb França
Gamofòbia - Por al matrimoni
Geliofòbia - Por al riure
Geniofòbia - Por a les barbetes
Genofòbia - Por al sexe
Genufòbia - Por als genolls
Gefirofòbia, Gefidrofòbia o Gefisrrofòbia - Por a creuar ponts
Germanofòbia - Por al relacionat amb Alemanya
Gerascofòbia - Por a envellir
Gerontofòbia - Por a les gent vella o a envellir
Gemnafòbia o Gemnofòbia - Por a degustar
Glosofòbia - Por a parlar en públic o a intentar parlar
Gnosiofòbia - Por al coneixement
Grafofòbia - Por a escriure a mà
Gimnofòbia - Por a la nuesa
Ginefòbia o Ginofòbia - Por a les dones
Hadefòbia - Por a l'Infern
Hagiofòbia - Por als sants i a les coses sagrades
Hamartofòbia - Por a cometre pecats
Hefefòbia o Haptefòbia - Por a ser tocat
Harpaxofòbia - Por a ser robat
Hedonofòbia - Por al plaure
Heliofòbia - Por al sol
Helenofòbia - Por als termes grecs o a la complicada terminologia científica
Helmintofòbia - Por a ser infectat per cucs
Hemofòbia - Por a la sang
Heresifòbia o Hereiofòbia - Por als desafiaments o a la doctrina oficial o a la desviació fanàtica
Herpetofòbia - Por als rèptils, a les coses reptants
Heterofòbia - Por al sexe oposat (Sexofòbia)
Hexakosioihexekontahexafòbia - Por al número 666
Hierofòbia - Por als cures o a les coses litúrgiques
Hipofòbia - Por als cavalls
Hipopotomonstrosesquipedaliofòbia - Por a les paraules llargues
Hobofòbia - Por als rodamóns i captaires
Hodofòbia - Por als viatges per carretera
Hormefòbia - Por als xocs
Homiclofòbia - Por a la boira
Homilofòbia - Por als sermons
Hominofòbia - Por als homes
Homofòbia - Por als iguals, a la monotonia o a l'homosexualitat o a ser homosexual
Hoplofòbia - Por a les armes de foc
Hidrargiofòbia - Por a les medicines basades en el mercuri
Hidrofòbia - Por a l'aigualeix
Hielofòbia o Hialofòbia - Por als cristalls
Higrofòbia - Por als líquids, a la humitat
Hilefòbia - Por al materialisme o a sofrir atacs epilèptics
Hilofòbia - Por als boscos
Hipengiofòbia o Hipegiafòbia - Por a la responsabilitat
Hipnofòbia - Por a quedar-se dormit o a quedar hipnotitzat
Hipsifòbia - Por a les altures
Iatrofòbia - Por a acudir al metge
Ictiofòbia - Por al pescat
Ideofòbia - Por a les idees
Ilingofòbia - Por al vertigen
Iofòbia - Por a ser enverinat
Insectofòbia - Por als insectes
Isolofòbia - Por a estar sol
Isopterofòbia - Por a les "termites", als insectes que mengen fusta
Itifalofòbia - Por de mirar, de pensar o de tenir una erecció del penis
Japanofòbia - Por al relacionat amb Japó
Judeofòbia - Por al relacionat amb els jueus
Lacanofòbia - Por als vegetals
Latrofòbia - Por als metges
Leprofòbia o Leprafòbia - Por a la lepra
Laliofòbia o Lalofòbia - Por a parlar
Leucofòbia - Por al color blanc
Levofòbia - Por a les coses de la part esquerra del cos
Liguirofòbia - Por als sorolls forts
Lilapsofòbia - Por als tornats i huracans
Limnofòbia - Por als llacs
Linonofòbia - Por a ser atacat
Liticafòbia - Por a les denúncies
Loquiofòbia - Por al naixement dels nens
Logisomecanofòbia - Por als ordinadors
Logofòbia - Por a les paraules
Luifòbia - Por a la sífilis
Lutrafòbia - Por a les nutries
Ligofòbia - Por a la foscor
Lisofòbia - Por a tornar-se boig
Macrofòbia - Por a les llargues esperes
Megeirocofòbia - Por a cuinar
Maieusiofòbia - Por al naixement dels nens
Malaxofòbia - Por al joc amorós (Sarmasofòbia)
Maniafòbia - Por a tornar-se boig
Mastigofòbia - Por al càstig
Mecanofòbia - Por a les màquines
Medomalacufòbia - Por a perdre una erecció peneana
Medortofòbia - Por a tenir una erecció peneana
Megalofòbia - Por a les coses grans
Melisofòbia - Por a les abelles
Melanofòbia - Por a les pells negres
Melofòbia - Por o aversió cap a la música
Meningitofòbia - Por a les malalties del cervell
Menofòbia - Por a la menstruació
Merintofòbia - Por a ser obligat o lligat
Metalofòbia - Por al metall
Metatesiofòbia - Por als canvis
Meteorofòbia - Por als meteorits
Metifòbia - Por a l'alcohol
Metrofòbia - Por o aversió cap a la poesia
Microbiofòbia - Por als microbis (Bacilofòbia)
Microfòbia - Por a les coses petites
Misofòbia - Por a la parasitació de la pell
Mnemofòbia - Por als records
Molismofòbia o Molisomofòbia - Por a la brutícia o a la contaminació
Monofòbia - Por a la solitud o a estar tot sol
Monopatofòbia - Por a les malalties cròniques
Motorfòbia - Por als automòbils
Motefòbia - Por a les arnes
Musofòbia o Murofòbia - Por als ratolins
Micofòbia - Por o aversió cap als bolets i fongs
Mictofòbia - Por a la foscor
Mirmecofòbia - Por a les formigues
Mitofòbia - Por als mites o històries i afirmacions falses
Mixofòbia - Por a la viscositat (Blenofòbia)
Nebulafòbia - Por a la boira (Homiclofòbia)
Necrofòbia - Por a la mort o a les coses mortes
Negrofòbia - Por als negres
Nelofòbia - Por al cristall
Neofarmafòbia - Por a les noves drogues
Neofòbia - Por a alguna cosa nou
Nefofòbia - Por als núvols
Noctifòbia - Por a la nit
Nomatofòbia - Por als noms
Nosocomefòbia - Por als hospitals
Nosofòbia o Nosemafòbia - Por a emmalaltir
Nostofòbia - Por a tornar a casa
Novercafòbia - Por a la madrastra
Nucleomitufòbia - Por a les armes nuclears
Nudofòbia - Por a la nuesa
Numerofòbia - Por als nombres
Nictohilofòbia - Por a estar en el camp a les fosques, o en un bosc a la nit
Nictofòbia - Por a la foscor o a la nit
Obesofòbia - Por a engreixar (Pocrescofòbia)
Oclofòbia - Por de les multituds i gentades
Ocofòbia - Por als vehicles
Octofòbia - Por a la figura 8
Odontofòbia - Por a les dents o de la cirurgia dental
Odinofòbia o Odinefòbia - Por al dolor (Algofòbia)
Oenofòbia - Por als vins
Oicofòbia - Por als voltants de la llar
Olfactofòbia - Por a les olors
Ombrofòbia - Por a la pluja o a ser mullat
Ommetafòbia o Ommatofòbia - Por als ulls
Oneirofòbia o Onirofòbia - Por als somnis
Oneirogmofòbia o Onirogmofòbia - Por als somnis humits
Onomatofòbia - Por a escoltar certa paraula o nom
Ofidiofòbia - Por a les serps
Oftalmofòbia - Por a ser el centre d'atenció
Optofòbia - Por a obrir els ulls
Ornitofòbia - Por als ocells
Ortofòbia - Por a la propietat
Osmofòbia o Osfresiofòbia - Por a les olors o pudors
Ostraconofòbia - Por al marisc
Ouranofòbia - Por al firmament
Pagofòbia - Por al gel o gebre
Pantofòbia - Por a sofrir una malaltia
Panofòbia o Pantofòbia - Por a tot
Papafòbia - Por al Papa
Papirofòbia - Por al paper
Paralipofòbia - Por a abandonar el deure o la responsabilitat
Parafòbia - Por a la perversió sexual
Parasitofòbia - Por als paràsits
Parascavedecatriafòbia - Por al Divendres 13
Partenofòbia - Por a les verges o a les noies joves
Patofòbia - Por a les malalties
Patroiofòbia - Por a l'herència
Parturifòbia - Por al naixement dels nens
Pecatofòbia - Por a pecar
Pediculofòbia - Por a demanar
Pediofòbia - Por als canells
Pedofòbia - Por als nens
Peladofòbia - Por a la gent calba
Pelagrofòbia - Por a la "pelagra"
Peniafòbia - Por a la pobresa
Ptiriofòbia - Por a demanar (Pediculofòbia)
Ptisiofòbia - Por a la tuberculosi
Placofòbia - Por a les làpides
Plutofòbia - Por a la riquesa
Pluviofòbia - Por a la pluja o a ser mullat
Pneumatifòbia - Por als esperits
Pnigofòbia o Pnigerofòbia - Por a ofegar-se o a ser asfixiat
Pocrescofòbia - Por a engreixar (Obesofòbia)
Pogonofòbia - Por a les barbes
Poliosofòbia - Por a contreure la poliomielitis
Politicofòbia - Por als polítics
Polifòbia - Por a moltes cusis
Poinefòbia - Por al càstig
Ponofobia - Por al dolor
Potamofobia - Por als riu o a l'aigua corrent
Potofòbia - Por a l'alcohol
Proctofòbia - Por al recte
Prosofòbia - Por al progrés
Pselismofòbia - Por a quequejar
Psicofòbia - Por a la ment
Psicrofòbia - Por al fred
Pteromeranofòbia - Por a volar
Pteronofòbia - Por que et facin pessigolles amb plomes
Pupafòbia - Por als ninots
Pirexiofòbia - Por a la febre
Pirofòbia - Por al foc
Radiofòbia - Por a la radiació, als RAJOS X
Ranidafòbia - Por als gripaus
Rectofòbia - Por al recte i als dolors rectals
Rabdofòbia - Por a ser severament castigat o copejat amb una vara, o a ser fortament criticat; També por a la màgia
Ripofòbia - Por a defecar
Ritifòbia - Por que apareguin arrugues
Rupofòbia - Por a la brutícia
Rusofòbia - Por al relacionat amb Rússia
Sarmasofòbia - Por al joc amorós (Malaxofòbia)
Satanofòbia - Por a Satán
Selafòbia - Por als raigs de llum
Selenofòbia - Por a la lluna
Seplofòbia - Por a la matèria en decadència
Sesquipeladofòbia - Por a les paraules llargues
Sexofòbia - Por al sexe oposat (Heterofòbia)
Siderodromofòbia - Por als trens, a les vies del tren o a viatjar amb tren
Siderofòbia - Por a les estavelles
Sinistrofòbia - Por a agafar coses amb la mà esquerra
Sinofòbia - Por al relacionat amb Xina
Sitofòbia o Sitiofòbia - Por al menjar o a menjar (Cibofòbia)
Soquerafòbia - Por als familiars
Socialfòbia - Por a ser jutjat negativament en situacions socials
Sociofòbia - Por a la societat o a la gent en general
Somnifòbia - Por a dormir
Sofofòbia - Por a aprendre
Soteriofòbia - Por a dependre dels altres
Surifòbia - Por als ratolins
Simbolofòbia - Por al simbolisme
Simetrofòbia - Por a la simetria
Singenesfòbia - Por als familiars
Sifilofòbia - Por a la sífilis
Tachofòbia - Por a la velocitat
Tafofòbia - Por a ser enterrat viu
Tapinofòbia - Por a ser contagiós
Taurofòbia - Por als braus
Tecnofòbia - Por a la tecnologia
Teleofòbia - Por als plans definitius. També por a les cerimònies religioses
Telefonofòbia - Por als telèfons
Teratofòbia - Por a estar a cura d'un nen deformat o por als monstres o a les persones deformis
Testofòbia - Por a fer proves
Tetanofòbia - Por al tètanus
Teutofòbia - Por a qualsevol relació amb Alemanya
Textofòbia - Por a determinades teles
Taasofòbia - Por a asseure's
Talasofòbia - Por al mar
Tanatofòbia - Por a la mort o a morir
Teatrofòbia - Por als teatres
Teniofòbia - Por a les erugues
Teologicofòbia - Por a la teologia
Teofòbia - Por als déus o a la religió
Termofòbia - Por a la calor
Tetrafòbia - Por al nombre quatre
Tocofòbia - Por a quedar prenyada o al naixement dels nens
Tomofòbia - Por a les operacions quirúrgiques
Tonitrofòbia - Por a les tempestes
Topofòbia - Por a determinats llocs o situacions
Toxifòbia o Toxofòbia o Toxicofòbia - Por al verí o a ser enverinat accidentalment
Traumatofòbia - Por a les ferides
Tremofòbia - Por als tremolors
Triquinofòbia - Por a la triquinosis
Tricopatofòbia o Tricofòbia o Hipertricofòbia - Por a tomb (Caetofòbia)
Triscadecafòbia - Por al nombre 13
Tropofòbia - Por al moviment o a fer canvis
Tripanofòbia - Por a les injeccions
Tuberculofòbia - Por a la tuberculosi
Tiranofòbia - Por als tirans
Uranofòbia - Por al firmament
Urofòbia - Por a la orina o a orinar
Vaquinofòbia - Por a vacunar-se
Venustrafòbia - Por a les dones belles
Verbofòbia - Por a les paraules
Verminofòbia - Por als gèrmens
Vestifòbia - Por a vestir-se
Virginitifòbia - Por a la violació
Vitricofòbia - Por al que representa la figura paterna
Vicafòbia - Por a les bruixotes i a la bruixeria
Xantofòbia - Por al color groc o a la paraula 'groc'
Xenofòbia - Por als estranys o als estrangers
Xerofòbia - Por a la sequedat
Xilofòbia - Por als objectes de fusta; Por als boscos
Zelofòbia - Por a l'enveja
Zemifòbia - Por als talps
Zoofòbia - Por als animals

I si...

2009-04-29T05:39:00.000-07:00

...anem al concert dissabte? Ballarem com bojos i ens apuntarem al concurs d'air guitar, si n'hi ha. Ens enfangarem les bambes si plou, però ens importarà ben poc. No pararem de cantar les cançons de sempre i riurem si arribem a sentir-nos, per que desafinarem un munt! Tot quedarà lluny i tot quedarà aprop. Passarà de tot sense que passi res, però t'ho passaràs bé segur! Hi serà tothom i vull que hi siguis tu. I si vens?

Mishima - Qui n'ha begut

:)

Perdona'm!

2009-04-28T02:46:00.000-07:00

Ahir et vaig ferir sense voler-ho. Suposo que hauria de pensar un xic més les coses, però crec que soc així. Escrivint m'és fàcil no pensar... Per tant, avui sí, va per tu!

PERDONA'M
IK BEN DROEVIG
GOMEN NASAI
SONO SPIACENTE
LO SIENTO
SLIHAH
MUJHE MAAF KARDO
PRZEPRASZAM
FORGIVE ME...

Pren cada bocí del meu penediment i accepta els meus errors. Em dol afegir mal rotllos a la teva ja atrafegada vida. Fes-me el cas just, i sobre tot, tingues present que soc el teu amic.
:)

Manifest contra els que tallen ales:

2009-04-27T04:39:00.000-07:00

Per que no puc somiar el que em doni la gana?
Tot ha de ser matemàtic?
Què passa si el meu món és més ampli que el vostre?

Sapigueu que no pujaré al vostre autobús plè de gent. Faré la meva digueu el que digueu. Si em poso les bambes correré fins que em cansi, i no em fareu parar abans o després, o passar per aquí o per allà. Si tinc un sopar, no em feu seure a taula si el que vull és estirar-me en un coixí i que el sostre sigui la nit. Per què t'haig de fer un petó als llabis si vull besar-te el coll? No em mireu raro si m'agrada ballar patxanga, i si ho feu, no espereu que m'aturi com aturats esteu vosaltres. Sí, puc voler dormir amb tu, i alhora que no passi res! Per què no ha de ser possible, si ho vull així? Sapigueu que he volat amb les mans nues per que sí. Sapigueu que he passat nits senceres fent tansols mimos. Sapigueu que he regalat el que he volgut a qui he volgut, però per què ha de ser quan toca? Sapigueu que he somiat amb vosaltres i us he dut a Islàndia i a Madagascar. Sapigueu que seguiré llegint damunt la muralla si fa sol. Sapigueu que mentre tingui forces seguiré essent jo, potser sempre incomprès, potser sempre desconegut, però jo al cap i a la fi. Seguiré essent un vidre mentre ho vulgui. Seguiré jugant mentre m'agradi. Seguiré cantant sense necessitar el sing star. Seguiré a qui vulgui i em deixaré seguir. Seguiré somiant.

I al final...

Qui envejarà a qui?

2ona exhibició de capoeira al PRBB

2009-04-22T07:59:00.000-07:00

Aquesta tarda, aprofitant que es fan activitats especials al PRBB (Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona), hi haurà exhibició de capoeira. Això vol dir que tots els que anem a classe haurem de sortir a cantar, ballar i jugar. Cridar fort foragita les pors. Bon preàmbul per celebrar Sant Jordi carregats d'energia!

Com un gat

2009-04-21T07:55:00.000-07:00

M'agraden els matins assoleiats. Odio les tardes plujoses. Per què serà que últimament em sento com un gat? Tancat a casa, mirant a fora, esperant el meu moment, ansiòs per sortir... Crec que les pluges diàries toquen a la seva fi, i aviat deixaran pas a les festes d'estiu. Ja falta poquet!
:D

p.d.paranoica [AVÍS: No llegir si no s'està molt motivat. El 99% de les interpretacions que en pogueu fer seran errònies]: "... i si em digués Èrik no m'agradaria la cervesa, o potser no seria ros. Crec que, em digués com em digués, sempre hi hauria alguna cosa que no encaixaria. Per altra banda, si fos una noia i em digués Laia o Anna no escriuria aquesta paranoia, per que de fet, les noies no son més complicades que jo mateix. Potser és això el que no encaixa? No ho sé, però si fos físic, m'agradaria centrar-me en l'Urani. M'agrada la radioactivitat. Què carai, m'agrada l'activitat! En canvi, si fos de lletres, escolliria estudiar els governs tirànics. Però esclar, les ciències sempre m'han tirat més, per que de fet soc biòleg... Per tant, si m'agradés una o altra cosa, serien només hobbies. Ni Tokyo ni New York, quin serà el meu lloc? Jajajaja"

Supera't!

2009-04-20T02:00:00.000-07:00

Ahir corria... Demà volaré!
:D

De lluny

2009-04-17T07:00:00.000-07:00

Avui, una noia musulmana de Malàsia, m'ha preguntat per què vaig perdre la fe. No l'he vista mai. No la conec de res. Però tot i això, hem parlat fins al punt d'arribar a aquesta pregunta. Quina paradoxa més curiosa que ara que estem més oberts al món que mai, ara que a través de la xarxa podem contactar amb milers de milions de persones, sigui justament l'època de la solitud...

p.d.: La resposta començava amb un "Who knows...", però és el de menys.

Enso

2009-04-16T09:24:00.000-07:00

Avui tansols dibuixaré un cercle. Net, elegant, ple de força... Un traç senzill que contrasti amb la vida que portem. Llum per als que estiguin en la foscor. Un camí per als que estan perduts. En definitiva, una expressió del moment.

El mar

2009-04-15T02:07:00.000-07:00

Un dia com avui, de fa molts anys un baixell es va enfonsar i va entrar a la història. Més o menys un any després va néixer algú a França, i amb el temps, aquest algú va composar una cançó. Aquella cançó, va acabar entrant a la història. Encara que segurament una cosa no té res a veure amb l'altre... O sí? El mar. Té alguna cosa especial...

La mer
Qu'on voit danser le long des golfes clairs
A des reflets d'argent
La mer
Des reflets changeants
Sous la pluie

La mer
Au ciel d'été confond
Ses blancs moutons
Avec les anges si purs
La mer bergère d'azur
Infinie

Voyez
Près des étangs
Ces grands roseaux mouillés
Voyez
Ces oiseaux blancs
Et ces maisons rouillées

La mer
Les a bercés
Le long des golfes clairs
Et d'une chanson d'amour
La mer
A bercé mon coeur pour la vie

:)

Fallout 3

2009-04-14T08:42:00.000-07:00

Vacances passades per aigua i/o en reclusió? La meva solució personal, aquest cop, ha estat viciar-me a un nou joc: Fallout 3! Us sona la peli Mad Max? Bé, sinó també em serveixen d'altres com Waterworld o The postman... La qüestió és que cal imaginar un món post-apocalíptic en que un aventurer s'ha d'enfrontar a tot de perills. Lluny de ser només un shooter més, aquest és un joc de rol comparable als clàssics Morrowind o Oblivion. Un món mooooolt extens on fer missions o simplement fer la teva. Diàlegs a dojo o trets pels descosits, tu esculls. Ah! i per si a algú li va agradar la sèrie de jocs Max Pain, també hi ha mode bullet time! Una passada! Us el recomano!

p.d.: Com m'estimo el meu portàtil...

Als jardins de la memòria

2009-04-09T02:18:00.000-07:00

Perdut als jardins de la memòria,

busco la poma que em vas donar.

No trobo la sortida del passat,

i atrapat, no sé mirar endavant.

Són dolços els verins del record...

Als jardins de la memòria s'hi serveix un sopar esplèndid. No hi manquen plates de fruita, carns a la brasa, o el millor marisc. Els convidats sou vosaltres, vosaltres que hi vau ser, i l'amfitrió el millor que es pugui imaginar, alegre i atent, vestit de records. Tot és més dolç als jardins de la memòria...

Passejant amb vells amors, recordo els que ja no hi son. Robant petons al temps torno a ser un nen. I brolla fresc el vi de les fonts, i la música que sona és de festa, i brilla un sol esplèndid encara que sigui mitja nit. Jocs de mirades i somriures tímids. Tot és més dolç als jardins de la memòria...

M'assec damunt la roca i observo l'aigua clara del rierol. El sol m'escalfa el cos i l'ànima, però no tinc calor. Llavors em crida una veu dolça, la teva. Em giro, et miro i neix una rialla. La nit és estrellada, i sento promeses, com lletanies llunyanes, i m'adono de que tot és més dolç als jardins de la memòria...

Joies de l'Oest

2009-04-03T01:43:00.000-07:00

A vegades una imatge val més que mil paraules.
Gràcies wiki!

Joies de l'Est

2009-04-02T02:41:00.000-07:00

Avui he llegit les dues línies de poema que m'han agradat més en molt de temps: "roman, petita, en la tenebra i creu-me: existeix una legió, on els comandants, a les files, pronuncien el teu nom." M'encanta. És brillant. Podria ser el començament de mil històries i mil cançons. Evoca contes a la bora del foc. Pressàgia misteris. Ensuma a grandesa i glòria. No m'ha deixat indiferent, i ha aconseguit despertar la meva imaginació. És increïble el que em poden transmetre unes poques paraules...

credo

roman, petita, en la tenebra i creu-me: existeix una legió,
on els comandants, a les files, pronuncien el teu nom.
sí, hi ha gent al món que duu el teu cap a les espatlles,
i estocs primaverals amb la frescor de bruses clares.
estàs en mans fraternes, esteneu-vos cap on sóc jo
cignes blancs dels temps, s’esvairà així la desolació

Pavel Lukianov (traducció: Margarida Ponsatí Murlà)

P.d.: A la vida les coses no son sempre el que semblen...

Castells de sorra

2009-04-01T04:48:00.000-07:00

Sovint em refugio en castells de sorra. No em refereixo a fer castells de sorra a la platja, com quan era un marrec. Em refereixo a omplir el dia a dia amb tonteries. La veritat és que no va malament. Et distreus, fas coses, t'ocupes el temps... Suposo que es tracta de no tenir temps de pensar. Sigui com sigui, m'agrada, però té un petit inconvenient: Si plou tot s'enfonsa!

Acherontia Atropos

2009-03-31T05:23:00.000-07:00

Avui no us parlaré del Silenci dels Anyells, sinó de la peculiar papallona que apareix al cartell de la película. L'Acherontia Atropos, esfinx de la mort o de la calabera, o vulgarment la papallona del Silenci dels Anyells, és una papallona impressionant. Al dors del tòrax hi té un motiu amb forma de calabera, que li dona un aire misteriòs. Ja des d'oruga mostra maneres de gran papallona: gran tamany, colors llampants i un soroll que no deixa indiferent. Un cop abandona la crisàlide, aquesta papallona nocturna esdevé la reina de la nit. El més interessant de tot plegat és que aquesta papallona migra a europa a l'estiu i és possible trobar-la a casa nostra. fa uns 7 o 8 anys en vam tenir una a Lladó! I un altre estiu recordo que en vaig posar una a la bústia d'un nano que m'amargava la vida. No sé si va ser o no per la papallona, però em va deixar d'empipar a partir de l'endemà mateix...

Lost

2009-03-30T08:21:00.000-07:00

Després d'una eternitat, per fi he començat a veure Lost. Ahir, primers capítols de la primera temporada. Per ara m'agrada... Quan tardaré a estar-hi totalment enganxat?
XD

Suc de taronja i plàtan

2009-03-24T08:32:00.000-07:00

El termini per presentar alguna narració al concurs de Santa Coloma de Farners es va esgotant. Mentre espero un títol viable (no miro a ningú...), vaig perdent el temps amb petites històries del dia a dia. Avui: Suc de taronja i plàtan!

___________________________________________________________
Va ser un dijous qualsevol. Acabava de demanar la segona cervesa fent temps fins les vuit, fullejant el diari, com sempre. Llavors va entrar ella: “Un suc de taronja i plàtan siusplau”. En Quimi, l’amo del bar, es va quedar astorat del que li demanaven, i jo de qui ho demanava. No l’havia vist mai, bé almenys fora dels meus somnis. Però allà estava, esbelta i somrient, com baixada del cel. Jo estava tant embadalit que no era capaç d’obrir boca. En Quimi intentava passar uns plàtans per la batidora amb poc èxit. Després d’una eternitat, ella va agafar l’improvisat batut i va fer-lo baixar coll avall sense miraments. Va obrir la bossa i va deixar un parell d’euros damunt la barra. Com havia arribat s’en va anar. Jo havia fet el badoc, ni li havia dit hola, ni convidat a seure, ni preguntat el nom, ni demanat el número de telèfon… Des de llavors he canviat les cerveses del dijous per un suc de taronja i plàtan, esperant sentir una veu femenina que afegeixi: “Un altre!”. Per ara no he tingut sort, però en Quimi té el bar més plè des de que serveix sucs i batuts.
___________________________________________________________

Val, és molt trist com a relat, però amb 200 paraules i un dia gris què esperàveu que em sortís ahir nit?
XD

Fortaleses de roca

2009-03-23T09:08:00.000-07:00

La fortalesa de roca és més aprop que mai de l'aigua. Poc a poc s'hi ha anat acostant, ha anat cedint, deixant enrera les pors. Quan arribi a tocar-la hi voldré ser, i li preguntaré si l'ha trobat freda. Tinc debilitat pels castells de pedra...

7th Sea!

2009-03-20T08:58:00.000-07:00

Veient que últimament se'm titlla de friky sense donar-ne motius, avui us en dono un! 7è Mar, és el joc de rol que juguem cada dimecres a BCN. Allà soc un espadatxí Castellà amant de l'esgrima i les dones, noble i adinerat, culte i elegant...
Per mostra us afegeixo la última carta que Don Raimundo ha fet arribar a la seva estimada Lola de Ayala.

p.d.: Disculpeu el meu pobre castellà...

_______________________________________________________
A la más bella de las flores de Castilla,

Queridísima Lola, han pasado demasiadas lunas des de la última vez que os tuve en mis brazos. Cada noche estrellada me recuerda el brillo de vuestros ojos. Cada mañana soleada, vuestra piel ardiente. Ya no quiero beber más vino que el de vuestros labios. Ya sólo podemos estar juntos.

Des de lo más profundo de mi corazón, os hago llegar mi anhelo de que os unáis a mi en Freiburg, ciudad noble y hermosa que sin duda esperará ansiosa la llegada de una dama de tal belleza. Sé bien del estrecho cerco que cierne sobre vos vuestro padre don Diego, más es cierto que mayores son vuestras ansias de ver este inmenso mundo en el que vivimos. No temáis, pues he dispuesto para vos una cuadrilla de acompañantes fieles, escogidos entre mis mejores sirvientes, que os ayudarán a salir sin dificultades del palacete de vuestro padre y os acompañarán hasta Freiburg en mis más veloces corceles. Así mismo os proporcionarán todo el lujo que gustéis disponer, pues no hay pizca de mi ser o mis posesiones que a su vez no os pertenezca también a vos.

Ansioso por ver vuestra gentil sonrisa de nuevo, se despide vuestro buen caballero.
Siempre vuestro,

Don Raimundo Rodríguez de Haro
______________________________________________

Sokushinbutsu

2009-03-19T02:53:00.000-07:00

Després de rebre un curiòs email amb una proposta de tema per al concurs literari, he decidit que no en faria relat però sí ho comentaria per aquí...

Sokushinbutsu

Aquest és el tema que la molt friky m'ha proposat... Volia que narrés en 200 paraules les reflexions d'un monjo... Que què és això que sona tant raro? Aixxx!!! Tranquils, jo ho vaig descobrir ahir, i és provablement la pràctica més monstruosa d'autonegació que he sentit mai.

(gent aprensiva: deixeu de llegir a partir d'aquí i gaudiu del bonic quadre de temàtica samurai que he penjat)

El Sokushinbutsu va ser una pràctica de devoció religiosa, feta al nord del Japó (prefactura de Yamagata), abolida al segle XIX i amb practicants fins al segle XX. Consisteix en que durant 1000 dies un monjo budista seguidor del Sokushinbutsu fa una estricta dieta de fruits secs i llavors, combinada amb un règim d'activitat física molt intensa, per tal d'eliminar la major part del greix del cos. Després, per uns altres 1000 dies canvia la dieta a rosegar escorces i arrels, i veure exclusivament tè de sàvia d'Urushi (que és tòxic i conté substàncies usades per a lacar). Aquesta beguda provoca pèrdua de líquids corporals, i enverina literalment tot el cos (o el que en queda) del monjo. En aquest punt, el monjo es tanca a si mateix en un petit sarcòfag de pedra on hi cap just en la postura del lotus, de forma que no es pot moure gens. El sarcòfag té un tubet per respirar i un cordillet per estirar una campaneta. El monjo (que ja no veu ni menja) ha d'estirar la campaneta cada dia per indicar que segueix viu. Un cop ho deixa de fer, es segella el sarcòfag i s'esperen uns altres 1000 dies (confiant en que el cos del monjo sigui prou verinòs per a que no se'l cruspeixin els cucs, i que es produeixi una momificació natural). Es creu que centenars de monjos van seguir aquest procés, encara que la majoria no va aconseguir completar-lo amb èxit. S'han trobat unes 20 mòmies, que son venerades com a budes i exposades en temples.

Òbviament, no penso escriure sobre això al concurs, per que tot plegat és monstruós!

200 paraules

2009-03-17T08:20:00.000-07:00

El següent repte que tinc per davant és escriure un conte o narració breu. Serà pel 1r Concurs de Narració Curta de Santa Coloma de Farners. Com no podia ser d'altra manera, la senyoreta del barri vell ja m'ha proposat fer-ho més divertit... Ella tria temàtica per mi i jo per ella. A partir de llavors, que guanyi el millor. El problema és que son tansols 200 paraules. Què serem capaços de transmetre amb tant poquet? Haureu d'esperar a la ressolució del concurs per saber-ho!

Camí

2009-03-16T06:50:00.000-07:00

Avui soc camí oblidat, perdut entre muntanyes i boscos, entortolligat com una serp de pedra inacabable. Sento com m'aferro molt fort a la terra, fent-me llagues a les mans, esperant sentir-me útil. Però tot és en va si s'està sol, tot en va si s'és camí oblidat. Amb la pols per companya, les llàgrimes es fan fang sota els ulls i em fan mal. El record de passos de peus descalços ressona al meu cap, però es va perdent. Poc a poc he oblidat qui era i he esdevingut això: un camí oblidat, perdut com la meva mirada, que ja no surt a cap mapa.

Pàl·lid i fred

2009-03-13T07:11:00.000-07:00

Deprés de la mega Jam Session d'ahir, i de la partida de rol d'abans d'ahir, estic mort. La bona, o mala, notícia és que el ritme no decaurà pas! Avui, sopar triple d'aniversari (Laura, Carme i Marta, felicitats de nou! ;) ). Demà, campionat de futbito de St Josep (Bruns, tornarem a brillar com en els vells temps, que n'aprenguin!). Demà tarda, Kendo (Cris, tornaràs a perdre! :P ). Demà nit, rol (Nanos, tinc una sorpresa per vosaltres...). Diumenge, calçotada-pernilada amb patxanga palanganera (Farà la salsa en Fel? XD ). Resumint, que provablement el servidor que us escriu pugui ser el següent a acabar pàl·lid i fred damunt la taula de disseccions. La pena és que malhauradament el senyor Rembrandt no en podrà fer un quadre ben xulo. :(
Bon cap de setmana a tothom!

Jam session!

2009-03-10T08:21:00.000-07:00

Aquest dijous, a BCN hi haurà una jam session solidària i gratuïta! Alumnes de l'ESMUC (Escola Superior de Música de Catalunya) ens faran improvitzacions lliures de jazz i altres estils. Serà a l'Espai Jove de l'Eixample (c/ Ali Bei 120) a partir de les 22:00h. Motius per anar-hi? Molts!!!

a) És una oportunitat boníssima per sentir música en directe com Déu mana i gratis!
b) Els beneficis de la venta de begudes son per a una ONG que opera amb El Salvador.
c) L'ambient és inmillorable, a l'última jam que es va fer fins i tot i havia una
zona amb taula de ping-pong per als no tant amants de la música.
d) I per últim, per si algú no en té prou amb tot el que ja he dit... Hi seré jo!

Si aquest dijous per la nit sou a Barcelona, no us ho podeu perdre!!!
:D

Recordant el fotolog

2009-03-09T02:59:00.000-07:00

Avui, estava mirant coses velles i, tot d'una, he recordat el fotolog! Que bé que em va anar! Que bé que m'ho vaig passar! Des d'aparèixer a darrera d'un arbust al fotolog de'n Bonet, fins al més intens dels St Joans. Gran època aquella... M'he entretingut a mirar fotos, rellegir relats, recordar moments... Per ara, aquella època segueix essent la dels "bons temps", superant fins i tot l'època a la facultat. No crec que aquells temps tornin, per que resten esmicolats per sempre més. Però això no m'entristeix en absolut sinó que em fa veure que, fins i tot quan les coses personals van malament, pots canviar el teu món fins a aconseguir el miracle de la felicitat! Merci a tots els que hi vau participar, va ser un gran somni de nit d'estiu!

Una de banderes

2009-03-06T03:07:00.000-08:00

L'altre dia l'Albert va despertar la curiositat d'alguns de nosaltres ensenyant-nos un parell de propostes de logotip per a una empresa. Llegint els comentaris que van anar-li fent, vaig arribar a la conclusió de que tothom té un petit (o gran) dissenyador a dins! Seguint en aquella línia, avui us mostro la bandera que en Marc Arroyo ha presentat a un concurs obert per a triar una bandera que representi a tot els ciutadans del món. Com faríeu vosaltres una bandera que representés a tots els individus del món? A mi el primer que m'ha passat pel cap és Da Vinci i la seva famosíssima figura humana amb els braços extesos, Però en pocs minuts van sorgint més i més idees... Si voleu veure les diferents banderes proposades, i com van les votacions aneu a:

http://www.adbusters.org/campaigns/oneflag/entries/marcs_flag.html

Qetesh

2009-03-05T07:35:00.000-08:00

En els teus cavells es perden els meus dits, Qetesh, mentre els teus ulls vessen nit i estrelles damunt meu. Retira't el vel de cristalls que pertorba els meus anhels. Deixa'm recórrer els teus deserts seguint la mitja lluna. Guia'm fins als teus llabis i, llavors, tanca els ulls i fes el dia, per que és curta la vida i llarga la nit.

Moixaddictes: The beginning!

2009-03-04T07:03:00.000-08:00

Fa alguns dies que m'estan fent reflexionar sobre la paraula moix. Aprofitant que l'altre dia parlava de què és casa, i que sortia el tema de l'enyor... Avui farem un revival! Anem primer fins als anys 80 per escoltar aquesta cançó:

http://www.youtube.com/watch?v=Nm1g8FFRArc

D'aquí reculem fins l'any 586 a.c., caiguda de Jerusalem a mans dels Babilonis. Després de la derrota, la classe culta jueva fou deportada a Babilònia per a treballar en la burocràcia de l'imperi, fent d'escrives o d'altres funcions. Les penúries d'aquells homes i dones apareixen a la Bíblia:

Salm 137
1 Vora els rius de Babilònia ens assèiem tot plorant d'enyorança de Sió.
2 Teníem penjades les lires als salzes que hi ha a la ciutat.
3 Quan volien que cantéssim els qui ens havien deportat, quan demanaven cants alegres els qui ens havien entristit, i ens deien: «Canteu-nos algun càntic de Sió»,
4 ¿com podíem cantar cants de Jahvè en una terra estrangera?
5 Si mai t'oblidava, Jerusalem, que se'm paralitzi la mà dreta;
6 que se m'encasti la llengua al paladar, si deixés d'anomenar-te, si deixés d'evocar el teu record, per inspirar els meus cants de festa.
7 ...

I què trobem en aquest salm? Doncs que s'enyoraven! Estaven tristos. No volien cantar. No volien oblidar la seva terra. Estaven moixos!!!! Potser aquest és un dels primers exemples escrits d'enyor, però ho sigui o no, ens fa veure que aquesta enyorança és inherent a la cultura humana. Sempre hem estimat i sempre hem enyorat. Sempre hem envejat i sempre hem anhelat. Som així...

p.d.: Val, ara, un cop heu llegit això, podeu aixecar-vos de la cadira amb les mans al cap i afirmar amb convicció: "A què venia tot això?!!! Definitivament estàs fatal!!!!". Això sí, mentre feu tot aquest ritual de gestos i crits, no oblideu que jo segueixo a l'altre costat del teclat, rient histèricament...

Blood bowl!

2009-03-03T03:37:00.000-08:00

Recordo que fa anys quedàvem amb els amics per fer partits d'un curiòs joc de taulell anomenat Blood Bowl. Una barreja de futbol americà i escacs amanit amb una bona dosis de fantasia, sang i fetge! Recordo com teníem cada figureta (algunes fins i tot pintades) i com amb l'ajuda d'un parell de taulells fèiem les nostres lligues i vèiem ascendir i decaure a grans equips! Aquells Silvans odiosos, aquelles mítiques amazones, la sobrietat dels humans... Tot plegat molt divertit! Però requeria massa coses. Sempre faltava algú, no trobàvem el dia que anava bé a tothom, ens faltava un taulell o algunes figures...

A partir d'aquest estiu, tindrem una alternativa espectacular al mític joc de taulell: la versió en pc! Fa una pinta estupenda, i com a mostra el vídeo que us he penjat... Ja tinc ganes de tenir-lo!!!!!

p.d.: més info a: http://www.bloodbowl-game.com/

Casa

2009-03-02T03:09:00.000-08:00

On és casa? Què és casa? Casa pot, o no, ser on guardes la roba de les maletes quan tornes d'un viatge. Casa pot, o no, ser un sostre i quatre parets. Casa pot, o no, ser un espai on convius amb els teus. Casa pot, o no, ser on dorms cada nit. Però més enllà de sostre, parets, armaris i llit, hi ha una idea. Casa hauria de ser el teu refugi on guarir les ferides de la vida. Casa hauria de ser el teu temple on cercar l'harmonia. Casa hauria de ser aquell balcó imaginari on pots seure amb les cames penjant, mirant el mar i sentit la brisa. Casa hauria d'anar sempre amb tu, hauria d'estar al teu cap i al teu cor. Casa hauria de ser una idea que res ni ningú et pogués treure. Casa hauria de ser el que hi ha dins teu, i també el que hi ha fora. Casa haurien de ser totes les mans que estan disposades a ajudar-te a aixecar cada cop que caus.

Avui t'ho dedico a tu que ets fora, a tu que et preguntes on és casa teu.
=)

Casa sota la sorra II

2009-02-27T07:50:00.000-08:00

Una bombolla creua l'espai, lleugera. D'altres la segueixen, naixent bora els llabis de la Laieta. El brunzit d'un mosquit penetra dins dels caps dels presents. Però es mantenen impassibles, mirant a enlloc. Arriba l'hora i parsimoniosament cadascú pren la seva jaqueta i ens dirigim als cotxes. Avui no sonen radios ni hi ha converses, i jo m'entretinc mirant per la finestra. No hi ha ni un núvol, això m'agrada, és més net. Ho penso i ho gravo a la memòria, bon record. Arribem i ja hi ha gent a la porta. Repasso les cares dels pocs coneguts que identifico. Un regust de pols se'm fa present quan el següent cotxe aparca al costat d'on som. La mare instintivament s'espolsa i agafant-nos les mans se'ns endú. Passem dins i prossegueix el ritual de mans agafant-se i paraules esquerpes. M'entretinc mirant una moneda massa llunyana. Potser podria collir-la si m'escapolís de la mare. Hi ha massa silenci i no es diu res d'interessant, observo la petita moneda i la deixo per impossible. Llàstima. En acabat sortim. Miro a la Laieta i no puc evitar fer-li ganyotes. Els nens petits son rucs, sort que jo ja soc gran. Tornem als cotxes i, com formigues anant d'excursió, enfilem cap a Pals. M'agrada la platja, potser hi trobo petxines. Mira! Algú que no conec deu haver-ne trobat una, i maca, per que tothom mira cap allà! M'escapoleixo entre pantalons i faldilles. Hi ha una petita urneta a les mans d'una dona sola. L'està enterrant a la sorra, no entenc res. Per què una urna vol tenir la casa sota la sorra? Jo em quedaria damunt la sorra, vora el mar, on veiés jugar els nens i sentís crits de gavina. No m'extranya que les nenes al seu costat plorin, elles deuen pensar com jo.

Una mica d'il·lusió!

2009-02-26T08:41:00.000-08:00

Per trencar una mica amb la reflexió dels últims dos dies, avui us proposo una mica d'il·lusió! Bé, d'il·lusió òptica almenys. M'encanta que certs dibuixos siguin capaços d'enganyar completament al nostre cervell... És quelcom que em maravella i m'atrau.

p.d.: Per cert, l'altra il·lusió és gratis i va molt molt bé contra la crisi!

La cuca i la flama

2009-02-25T01:21:00.000-08:00

No deixa de sorprendre'm que, com cuques volant més i més aprop d'una flama, la gent s'acabi cremant. El massoquisme no està de moda però, no obstant, molts busquen les flames més lluentes de la nit, les que més cremen. Per què es té por del que podríem anomenar com a "massa bó"? Per què es busca refugi en brases que cremen la pell? No serà que es confon educació amb bondat? Bondat amb innocència? Innocència amb castedat? Castedat amb compromís? I compromís amb monotonia? I esclar, la monotonia és gairebé el pitjor dels mals segons els criteris d'avui en dia: resignació, aborriment, desgràcia, fer-se vell i, en definitiva, la mort (si no física almenys social). No us deixeu enganyar. No caigueu en tòpics ni prejudicis. No elaboreu teories basant-vos en suposicions. No renuncieu a cap plat abans de tastar-lo, o almenys, sense haver fet l'esforç de preguntar al cambrer (consell que us dono a tots, i també a mi mateix). I ja per últim, un cop hagueu pensat en tot plegat, crec alguns haureu arribat a una d'aquestes dues opcions:

KAS taronja: Potser sí que el que em feia por era el compromís, i no sé per què pensava que era ineludible amb certes persones. Ho tindré present!

KAS llimona: Realment crec que amb això passa com amb els documentals de la dos, tothom diu que els mira però les estadístiques delaten el contrari... A mi de fet m'agrada que em putejin, no és que em vagi el sado però, definitivament prefereixo el costat fosc!

Sigueu com sigueu, tingueu els ulls ben oberts!

p.d.: Definitivament segueixo essent un cas perdut... Se m'en va. Se m'en va molt. Però fins i tot els cecs et poden fotre un bon cop de pal!

Metamorf d'estar per casa

2009-02-24T09:34:00.000-08:00

Avui uns pensaments que fa un parell de dies que em volten pel cap:

Fins a quin punt val la pena, o és justificable, intentar canviar-se a un mateix per aconseguir quelcom? Si un és com és, no se l'hauria d'acceptar així? I en cas que decideixi deixar de ser com és, no està enganyant-se a sí mateix i als altres? La veritat és que m'agrado quan penso, encara que sovint signifiqui deixar les coses tal i com estan. Dec ser un cas perdut... Qui m'entengui que em compri!

Preguntes

2009-02-23T05:12:00.000-08:00

23F. Qui hi havia dins del congrés aquell dia? Com eren aquells primers polítics de la democràcia? Com son els polítics d'avui? Què ha canviat? On és la il·lusió del poble envers la democràcia? Per què em dona la sensació de que no es vota al millor sinó al menys dolent? Tant és, però sembla com si la preuada democràcia que es va salvar aquell 23F ja no tingués cap valor per a molta gent...

Taranteles de matinada

2009-02-19T08:22:00.000-08:00

La nit havia estat llarga. Les partides de pòquer s'havien succeït fins la matinda i, com sempre, algú s'havia jugat més del que tenia. Graciella sabia que jugava amb foc, però confiava en la seva bona mà per arreglar la que havia sigut la seva pitjor nit. Malhauradament, el seu ful d'asos i reines no va ser suficient. La vaig agafar per darrera mentre encara donava explicacions al Don. Llavors la senyoreta Carrasquini va agafar el seu ganivet i va començar a jugar-hi a pocs centimetres dels ulls de la pobre Graciella. De nou Graciella es va posar a cantar i suplicar, però la música no va agradar prou al Don. Li vam posar una bola a la boca per que callés, i Don Sartini, sense miraments, va desenfundar el revòlver i va fer un únic tret. La partida s'havia acabat. Qui no paga amb dòlars paga amb sang. Aquestes son les normes de la familia Sartini...

La prèvia

2009-02-18T10:20:00.000-08:00

Eiiii!!!!!
Demà a la feina ens disfressarem de mafiosos!!!!
Avui però, ja hem fet una mica de xou previ... Primera víctima: una pobre vaca que ha aparegut penjada a la la sala. Semblava un suïcidi però està clar que la mà de la màfia hi estava al radera!
XD

Silenci

2009-02-17T08:53:00.000-08:00

Ja que ahir parlava dels hikikomori, i ja que debia aquest poema a algú... Avui: Neruda!

Me gustas cuando callas porque estás como ausente,
y me oyes desde lejos, y mi voz no te toca.
Parece que los ojos se te hubieran volado
y parece que un beso te cerrara la boca.

Como todas las cosas están llenas de mi alma
emerges de las cosas, llena del alma mía.
Mariposa de sueño, te pareces a mi alma,
y te pareces a la palabra melancolía.

Me gustas cuando callas y estás como distante.
Y estás como quejándote, mariposa en arrullo.
Y me oyes desde lejos, y mi voz no te alcanza:
déjame que me calle con el silencio tuyo.

Déjame que te hable también con tu silencio
claro como una lámpara, simple como un anillo.
Eres como la noche, callada y constelada.
Tu silencio es de estrella, tan lejano y sencillo.

Me gustas cuando callas porque estás como ausente.
Distante y dolorosa como si hubieras muerto.
Una palabra entonces, una sonrisa bastan.
Y estoy alegre, alegre de que no sea cierto.

Hikikomori

2009-02-16T07:45:00.000-08:00

Ahir llegia el Magazine de La Vanguàrdia, i de nou tornava a llegir aquesta paraula japonesa: Hikikomori. El producte de rebuig de la hipercompetitiva societat japonesa. Els que no van aguantar el ritme. Els que van ser vençuts pel que s'esperava d'ells. Coneixeu la paraula hikikomori? Sí, aquells japonesos joves que es tanquen literalment dins seu fins al punt de no sortir de l'habitació durant mesos o anys. L'article al Magazines era molt ben parit! Però el drama que deixava entreveure era intens... Què pot dur a prop d'un milió de joves japonesos a tancar-se així? A no tenir amics? A interactuar tansols amb pantalles i teclats? És la solitud el mal de la societat del futur?
A un servidor li van venir ganes de marxar al japó a repartir abraçades. Sort que nosaltres som mediterranis... Si hagués nascut al Japó potser seria jo el hikikomori...

Menjar-se les pors

2009-02-13T08:17:00.000-08:00

Es tracta de fer el cor fort. Si cal, tanques els ulls. Llavors, amb la màxima velocitat que puguis proporcionar a la forquilla, punxes i ho dus cap a la boca. Ho sé, dic màxima velocitat però sé que sovint es queda en pocs centímetres per minut... El temps s'allarga, i el camí del plat a la boca és un petit via crucis. Però no ens enganyem, l'autèntic calvari comença dins la boca. Primer notes la textura, provablement semblant a alguna altra cosa que hagis menjat, però... Redéu!!! Quin fàstig!!! Llavors, controlant les arcades, et forces a mastegar i la llengua comença a notar gust (de fet, el gust que tingui és el de menys.) i la cosa s'agreuja. Per últim, només queda el salt de la fè: empassar! I llavors bé tot aquell teatre de: "Buagh!!!", "Èquuuus!!!", etc... Acompanyat d'escupinades i Sant Hilaris d'aigua.
Però, ei, t'has cruspit la por!
Ets un crack!
:D

Darwin

2009-02-12T08:51:00.000-08:00

El peix vela pot anar a més de 100km/h.

El fumarell pot estar volant 5 anys seguits.

El talp estrellat pot cavar 50 metres/h.

L'arbre "Methuselah" té 4839 anys.

Les papallones monarques migren 3000km.

L'orgasme d'un porc dura 30 minuts.

El falcó pelegrí arriba als 300km/h.

Alguns calamars salten 30m sobre l'aigua.

El guepard pot arribar a córrer a 120km/h.

La balena blava pot medir fins a 30m.

La vida és increïble, i ho és per que ha anat evolucionant. L'evolució hi ha estat sempre, però el primer en veure-la i posar-li nom va ser un biòleg, potser el més conegut de tots. Avui fa 200 anys del seu naixement. Com a bon biòleg, li dedico el blog!

Flors de sang

2009-02-05T08:59:00.000-08:00

Avui melancolia envers altres temps... Temps més fotuts, però també més intensos en el camp de les idees. Temps que no hem viscut. Temps que la globalització ha desintegrat...

No passareu! Y si passeu,
serà demunt un clap de cendra;
les nostres vides les prendreu,
nostre esperit no l’heu de prendre.
Més no serà! Per més que feu,
no passareu!

No passareu! Y si passeu
quan tots haurem deixat de viure,
sabreu de sobres a quin preu
s’abat un poble digne i lliure.
Mes, no serà! Per mes que feu,
no passareu!

No passareu! Y si passeu
decidirà un cop més la història,
entre el sayó que clava en creu
y el just que hi mor, de qui és la glòria.
Mes, no serà! Per mes que feu,
no passareu!

A sang i a foch avançareu
de fortalesa en fortalesa,
però ¿què hi fa, si queda en peu
quelcom més fort: nostra fermesa!
Per xo cantem: ”Per mes que feu,
no passareu!”

Apel·les Mestres (La Cançó dels Invadits, dins el recull Flors de sang [1917])

Simplement

2009-02-04T09:34:00.000-08:00

Un dia t'aixeques i, simplement, ets feliç. Deixes que tot flueixi pel seu curs i, simplement, et deixes dur cap a on vols anar. La força inaturable de la casualitat t'empeny endavant i, simplement, avances somrient. Deixes que tot volti turbulent al teu costat i, simplement, prens allò que vols. Simplement donar la mà, simplement regalar somriures.

Aquest dia encara no ha arribat però de mentres... Droguem a la melancolia amb xocolatines Hansel i Gretel!

http://www.youtube.com/watch?v=mFuRjnjfmmU&feature=related

(Post enmarcat dins la setmana de la melancolia!)

Der briefträger trägt die post aus...

2009-02-03T05:30:00.000-08:00

Estimada Margarethe,

Sento no haver-te pogut escriure abans, però ha estat impossible. De fet, aquesta sigui provablement l'última vegada que t'escrigui. Com saps, des de que em van destinar al front oriental, les coses no han estat gens fàcils. En la meva última carta, et deia que en Karl i l'Adrian havien mort en un dels inacavables camins d'aquest desert blanc. A dia d'avui, ja no queda cap dels companys que vam marxar. Soc l'últim, i no crec que tardi a seguir-los.

Quan el 21 d'agost vam iniciar l'atac contra Stalingrad, molts somiaven una victòria ràpida que ens permetés tornar a casa. Malhauradament, els russos van lluitar en cada carrer i en cada edifici, dia rera dia, fent-nos l'ocupació quasi impossible. Saps, els entenc perfectament, jo també lluitaria per casa meva. En canvi estic aquí, a més de 1500 km de casa, forçat a lluitar per coses que em repulsen completament! A la merda aquest fred que et congela l'ànima! A la merda aquest desert en runes! A la merda les creus! A la merda aquest coi d'ametralladores! A la merda el cabró del franctirador que es va endur en Heinrich! A la merda tot!

Saps, no hi ha nit que no recordi el nostre Hamburg, el nostre St. Pauli. No hi ha nit que no enyori les festes clandestines. "Swing heil!" cridàvem... Saps, si mai torno voldré ballar molts dies seguits amb tu! Ballarem una setmana sencera! O potser dues! Em posaré les meves sabates especials, i la millor roba. Agafaré el paraigües i et vindré a buscar. Ho he somiat. Estaràs radiant. Serà perfecte! Llàstima que els nois no hi seran... Pobre Julian, ell segur que hagués estat l'ànima de la festa. Es va enganxar en una tanca de filferros la setmana passada, encara hi ha foc creuat a la zona i no hem pogut ni tan sols recollir-ne el cadàver. Això és un maleït infern. Mai sortirem d'aquí.

Els russos ens van envoltar a finals de novembre, operació Urà en van dir, i ara estem tancats en aquesta ciutat morta. Sense més provisions que les que ens porten amb els avions. Al llepaculs del general Paulus no el deixen probar de trencar el maleït setge. El bigotut de Berlín vol la ciutat que tant li ha costat d'aconseguir. La tindrà farcida dels nostres cadàvers! Espero que se li indigesti! Crec que és la fi... Almenys si t'arriba aquesta carta, voldrà dir que les 12 galetes que vaig donar al sargent Donnetz, hauran estat les més dolces de totes. Ell coneixia al pilot de l'últim Focke-Wulf que va dur-nos alguna provisió. Em va assegurar que faria el que pogués. De fet, ja no em fa res passar més gana...

Margarethe, si en tens ocasió, visita als meus pares. Diga'ls que penso molt en ells i aquestes coses. Sé que ho faràs millor del que jo et pugui dir. No els diguis que estic tant malament d'acord? No cal que pateixin.
Una abraçada molt forta, i bon nadal.

Sempre teu, Jurgën.
19 de desembre de 1943

So lonely

2009-02-02T02:26:00.000-08:00

Comneça la setmana melancòlica. Per què aquesta? No ho sé, però sí que ho sento i ho noto... Avui només puc cantar allò dels Police: So lonely, so lonely, so lonely! Malhauradament, sé que fins divendres no hi ha cap possibilitat de que això canvii, i provablement no sigui divendres sinó dissabte... I tot i això, el més provable és que passi un altre cap de setmana i res hagi canviat... Per què ara res m'omple? Què ha canviat?

http://es.youtube.com/watch?v=SYZQYui8Svc

Ascetes a la japonesa

2009-01-30T06:32:00.000-08:00

Avui: Els Yamabushi (山伏, literalment "guerrer de la muntanya").

Els yamabushi eren uns monjos ascetes del Japó, que seguien el "Shugendo" i portaven una vida solitaria a les muntanyes, en una cerca permanent de les energies místiques que proporciona l'ascetisme. Eren monjos guerrers, que convertien la perfecció en les arts militars en un camí cap a la perfecció de l'esperit. Eren experts en l'ús d'una gran varietat d'armes (arc, espasa, daga, etc...), Però la seva especialitat era l'ús de la naginata (l'arma llarga de la foto). Van arribar fins i tot a lluitar en algunes batalles, encara que foren els Sohei (uns altres monjos guerrers) els que van arribar a formar exèrcits. També se'ls va relacionar amb els ninjes, ja que van colaborar entre ells, i a ambdós grups se'ls otorgaven poders sobrenaturals.

Foto: Monjo guerrer japonès del segle XIX.

La mala gent

2009-01-28T01:44:00.000-08:00

Fa un temps vaig escriure sobre la bona gent que queda al món. Avui escric justament del contrari. Ahir, tornant a casa a quarts d'una de la nit pel paral·lel, em vaig trobar a una dona desconsolada plorant amargament. Un motorista li havia robat la bossa i l'havia feta rodar per terra. A la pobre dona la vaig acompanyar, fins que vam trobar una patrulla de la guàrdia urbana que es va oferir a dur-la a la comisaria amb el cotxe patrulla. Segons com, em vaig alegrar de ser allà en aquell moment, per que realment ella necessitava a algú. Cada cop que passava una moto es sobresaltava i se m'acostava. Un drama. Però avui volia escriure per al motorista. Tan sols vull dir-li una cosa: Sempre hi ha elecció, sempre pots decidir. Pensa-hi sense excuses...

p.d.: La foto no pretén associar graffiteros a mala gent.

Anisakis versus Domo arigato gozaimasu

2009-01-27T03:14:00.000-08:00

Aquest vespre anirem a sopar a un restaurant japonès! Per tant, ens enfronatarem al perill número 1 d'aquests restaurants: l'Anisakis! Sí, l'Anisakis és un nemàtode (cuc) que parassita als peixos i es transmet als mamífers que els ingereixen. De fet, el cuc en qüestió té un cicle de vida "mogudet": els ous d'Anisakis s'obren a l'aigua de mar i son ingerits per crustacis. Els crustacis infectats son ingerits per peixos, i el cuc s'instal·la a les parets de l'intestí o múscul subcutani del peix. Finalment, el peix infectat és devorat per algun mamífer marí (dofins, balenes...) i el cuc s'instal·la finalment al seu intestí, creix i s'aparella deixant anar nous ous al mar, pel tracte digestiu del mamífer. Malhauradament, si el peix infectat acaba en un restaurant japonès i es serveix cru sense prèvia congelació... El cuc s'instal·la en el desventurat humà que se'l cruspeix! Això provoca en poques hores forts dolors abdominals, nàusees i vòmits (sí, el cos lluita contra el cuquet dels nassos!). Per tant, confiem en que les directives sanitaries respecte al tracte del peix, es cumpleixin en el restaurant on anirem, i al final de la vesprada poguem dir un emotiu "domo arigato gozaimasu" al senyor cuiner!

Petons

2009-01-26T05:40:00.000-08:00

Avui homenatge als petons! Des del de Judes a Jesús a Getsamaní, fins al de la Madonna amb la Britney Spears. Des del que donaries a la teva àvia, fins al que anheles d'aquella persona que tant t'agrada. Petons de nassos, com els dels esquimals, o de conte com el del príncep a la bella dorment. Petons pintats, com el de Klimt. Petons per dir hola, per dir encantat de conèixer-te, per dir t'estimo, per dir m'agrades... Petons sagrats i petons pecaminosos. Petons per tothom! No us canseu mai de fer-ne!

Foto: Petó entre Leonid Brezhnev de la URSS i Erich Honecker, líder de la República Democràtica Alemanya.

Ben senzill

2009-01-23T05:48:00.000-08:00

Sovint no ens aturem, o almenys enlentim, per a gaudir de les coses petites del dia a dia. Sovint ens costa veure que també hi ha coses senzilles i bones. Avui, de la veu de la Marisa Monte, deixeu-vos endur per la màgia del dia a dia. Avui, fem-ho fàcil!

http://es.youtube.com/watch?v=aEYTgoU9vCM

:)

Un moai a l'Empordà

2009-01-21T06:10:00.000-08:00

No, encara no hi ha moais a l'Empordà... Però avui estic tant perdut com una d'aquestes masses de pedra polinèsiques a Cadaqués. Us imagineu el fascinant viatge del moai? Imagineu-lo prenent el seu baixell amb la seva maleta i un barret vell. Imagineu com arriba al petit port sense que ningú l'esperi. Imagineu als quatre pescadors que se'l miren com dient "Déu ni do quin rocall més gros!". El moai de seguida enfilant cap als turons de vora mar, i sorprenent-se aguantant-se el barret tot sentint la tramuntana. I llavors, enamorat d'aquesta terra, cercant el seu lloc i simplement quedant-s'hi. Mirant el mar, totalment perdut. Sentint el vent, totalment feliç.

Ungüents intangibles

2009-01-20T05:10:00.000-08:00

El 1562, Pieter Brueghel el vell, describia així el triomf de la mort. Avui, molts anys després, descric així el triomf dels microbis al meu coll, i de retruc, a la resta del meu cos. És curiòs, per que de fet, els problemes dels homes sempre han estat els mateixos des de fa milenis. Avui parlem de microbis, el metge de Brueghel deuria parlar d'humors corporals, i el shaman dels que pintaven a les coves d'Altamira d'esperits malignes. Els noms canvien, però el problema és sempre el mateix: No ens agrada no estar bé. Solucions a aquest problema n'hi ha moltes, i més avui en dia. Tant mateix avui esperaré, i si puc, posaré un somriure a la cara. Si existeix l'hipocondria també ha d'existir el terme contrari. Qui amb el cap guareix l'esperit, amb el cap pot també guarir el cos. M'untaré amb ungüents intangibles. Sentiré l'efecte placebo sense requerir de cap subterfugi.

Velha Infância

2009-01-19T08:25:00.000-08:00

Et convidaria a un cafè si em diguessis que passés el que passés no seria l'últim. Et convidaria a un cafè encara que tan sols prenéssim cafè. Et convidaria a un cafè i et diria que m'ho expliquessis tot. Et convidaria a un cafè sense allargar més la tonteria. Et convidaria a un cafè sense límits si ho volguessis, o un cafè de cine, o un cafè de mitja nit, o un cafè exòtic, o un cafè al llit de bon matí, o un cafè de màquina si calgués. És curiòs, per que et convidaria a un o mil cafès però de fet tampoc voldria molt més.

Você é assim
um sonho pra mim...

http://es.youtube.com/watch?v=nJYZl1Ewoxk

p.d.: Avui reciclo. Això ho vaig escriure fa temps, i ara ni recordo en qui pensava quan ho escribia. Però tant és, per que la cançó és bona, i és el que us volia posar avui.

Capoeira

2009-01-16T06:44:00.000-08:00

Si no vaig errat, encara no havia parlat de la capoeira al blog. O sigui que... Ja tocava! Res, ahir, a l'habitual classe de capoeira dels dijous al vespre, en Yomi (el mestre) em va dir que jo era un dels motius pels que li agradava fer aquestes classes. Això em va arribar al cor! De debó! Em va dir que era molt agraït veure com dia a dia anava progressant, tant amb els moviments i seqüències, com en la música i els instruments (berimbau, etc...). Em va dir que sempre que ens ensenya algo nou sap del cert que ho probaré i provablement me n'ensortiré, encara que siguin moviments acrobàtics difícils. Sabeu? Em va fer pujar la moral! I des d'aquí, des del meu petit blog, li dono les gràcies sincerament.
Yomi, em fas ser millor cada dia.
Gràcies!
:)

Onironauta

2009-01-15T07:15:00.000-08:00

Avui, tot parlant, he recordat que fa molt de temps que m'havia d'informar amb detall sobre el somni lúcid. N'heu sentit mai a parlar? Consisteix en assolir estat de consciència (com quan estem desperts) mentre somiem. En paraules senzilles i modernes seria entrar a matrix. Pots fer el que vulguis, des de millorar el teu anglès fins a practicar el tir amb arc. Un pot néixer onironauta (així és com s'anomen aquests lúcids navegants de somnis) o aprendre tècniques que potser l'aconsegueixin dur a aquest estat sovint confòs amb la transcendència, les visions i altres interpretacions teològiques o culturals. Jo no n'he nascut, però avui he decidit informar-me del tema. Deixeu-me llegir i qui sap, potser algun dia us puc escriure sobre experiències reals!

Yoji Yamada, el costat humà de l'espasa

2009-01-14T01:56:00.000-08:00

Ahir, des de la meva submisió a la grip (al llit des de les 20:00h), vaig remirar-me la película El samurai del Ocaso (The twilight samurai) de Yoji Yamada. No vaig poder sinó rendir-me davant la humanitat del protagonista: Iguchi Seibei. Seibei és un samurai de baix rang, que no aspira a res a la vida excepte veure créixer les seves filles i estar amb la persona que estima. La seva vida pot semblar desgraciada, però des de la seva humilitat transmet el regust d'una vida senzilla però plena. M'agradaria ser com aquest Seibei. L'admiro profundament.

Yamada és un mestre, recomano a tothom la seva trilogia del samurai:
The twilight samurai (2005), The hidden blade (2006) i Love and honor (2008)

Micro invasions

2009-01-13T05:14:00.000-08:00

Son tant petits que no puc parar-los amb les mans! La temible passa de grip m'ha arraconat contra una paret, i ara, com un ganivet que degolla lentament, entra dins meu i em destrossa. Tinc fred, tot em fa mal, i la panxa belluga i convulsiona. I tot per culpa d'això tant petit. Tant petit que no ho he pogut parar amb les mans. Tant petit que no ho puc esclafar amb el dit.

Kendo: El camí de l'espasa

2009-01-12T04:08:00.000-08:00

Avui, havent percebut una manca de coneixement generalitzada sobre què és el kendo, us parlaré del camí de l'espasa. El nom de kendo ve de ken: sabre, i do: camí, via. Per tant, el kendo és el camí de l'espasa, i és l'evolució moderna del kenjutsu que practicaven els antics samurais japonesos. Resumint molt, es tracta de fer combats u contra u armat amb una espasa i protegit amb una armadura. A diferència del kenjutsu, es fa servir un Shinai (espasa de bambú) enlloc d'una katana (espasa d'acer). Tot plegat és similar a l'esgrima europea però a la japonesa! Si voleu informació acurada visiteu la totpoderosa wikipèdia. I com que una imatge diu més que mil paraules... Aquí teniu un petit video que intenta mostrar en 2 minuts què és el kendo!

http://es.youtube.com/watch?v=DiwNZGsW2sg&feature=channel

Flocs & Fred

2009-01-09T01:16:00.000-08:00

Aquest cap de setmana... ANDORRA!!!!!

Després de molts anys, tornaré a sentir la neu sota els esquís i la fred dins els ossos! Per que, sí, farà moltíssima fred nanos... Però veient la bellesa dels flocs de neu, qui no veu amb menys mals ulls la fred? Això sí, existeix un refugi màgic anomenat Caldea que farà les delícies dels fredolics, els aventurers cansats, i els fanàtics de les rebaixes! Pirineus: Prepareu-vos que vinc! I no vindré sol, un estol de BCNins em seguirà i ho arrasarà tot talment com la marabunta! Per que som Catalans, i quan convé posem cadenes! Bon cop de pal esquiadors de la terra!

:)

Lletania

2009-01-08T01:18:00.000-08:00

Si busco el silenci, allibero rius de mots que moren d'inanició només eixir de la meva boca. M'escolto atent, callo.

Si em perdo en moviments circulars, m'escapo per les tangents. Em resituo, cerco la simbiosi perfecta amb l'entorn.

Si tot el que toco es torça, empasso saliba i m'enfronto als murs de la vida. Mans nues contra ciment armat, trenco.

Si anhelo uns ulls lluents, obro la finestra i et crido als quatre vents. Segueixo petjades netes, et busco.

Si m'ofego en la rutina, prenc paper i ploma i deixo fluir la tinta. Dibuixo mirades noves, resegueixo llabis vells.

Tempestes de matinada

2009-01-07T02:41:00.000-08:00

Tornem a començar com cada any. Any nou vida nova, però tot sembla seguir igual. De fet, ÉS exactament igual. Segueixo amb les mateixes preocupacions i les mateixes esperances. Els mateixos propòsits estúpids. Les mateixes pors... I tot i això em sento molt feliç de seguir essent jo mateix. Suposo que amb els anys m'he anat amotllant a mi mateix, i ara, em sento còmode. Tot i això, avui sento les tempestes que s'acosten amb el nou dia. La nit serena arriba a la fi. Que comenci avui la tempesta! No m'arrauliré pas! i si em trenco, reordenaré les peces! Aquest any serà important per mi. Tot segueix igual, però sé del cert que no acabarà igual que comença... Benvinguts a l'any de la tempesta! Arribeu just a temps per veure sortir el sol...

p.d.: Aquesta nit estrellada ja va quedant enrera...

Sota una estrella

No té masses coses clares,
si veu problemes passa de llarg,
porta buides les butxaques,
i el cor obert quan el sol se'n va
pren el camí de la lluna blanca,
dins dels seus ulls la podràs veure brillar!

La seva és sempre la nit més llarga,
no busca res que amb la mà pugui tocar!

Sota una estrella hi haurà algú sempre,
que sigui com tu, que estigui perdut.

De dia quan torna a casa,
conta en veu alta els minuts i els anys
i mira els records com passen,
mentres espera tornar a marxar.

Vol nar més lluny d'on els somnis neixen,
tren de l'amor que no sap si pararà.

No entén perquè tot va tan depresa,
per cada tren que perd un somni morirà!

Sota una estrella hi haurà algú sempre,
que sigui com tu, que estigui perdut.

http://es.youtube.com/watch?v=P7BhflKp7ys

Peus petits, passos petits...

2008-12-24T03:01:00.000-08:00

Benvolguts,

Avui toca felicitar el nadal, i us el felicito. També toca desitjar-vos les millors festes possibles, i us les desitjo. Però més enllà d'això, avui he pensat fer entre tots una llista de petites coses. Sí, son tonteries, però i què si em ve de gust fer-les?

Per començar, voldria que aquests dies tothom rebés un regal inesperat, i per això, em comprometo a fer almenys un regal a algú que no s'ho esperi.

També vull, que la música ompli tots els racons, i com a granet de sorra cantaré almenys un parell de nadales.

Per últim, vull que les families siguin més felices. Sí, ara m'hauria de comprometre a liquidar hipoteques... Però ho deixo en el clàssic ajudar a parar la taula de nadal, sense protestar!

BON NADAL A TOTS!!!!
:D

Tallar el fil

2008-12-23T03:40:00.000-08:00

Tot era llest. El petit tatami blanc s'havia instal·lat meticulosament en un dels costats del jardí, davant un envà també blanc. Els testimonis restaven asseguts, en petits tamborets de roba plegables, al lloc d'honor. La resta, simplement estaba de genolls a terra. Quan faltaven dues hores per la posta de sol, la dama Mariko Toda va arribar amb les seves assistentes personals. Vestia tota de seda blanca, amb sandàlies d'aquest mateix color, i una menuda creu d'or penjant-li de l'esbelt coll. Tota ella desprenia harmonia.

La senyora Toda, va pujar lentament al tatami i s'hi va agenollar al bell mig. El silenci era total, l'instant perfecte. després de fer una reverència, una de les assistentes li va atançar el mocador de seda blanc. Ella, pausadament va prendre'l i va procedir a lligar-se les cames, tot seguint el ritual femení. Mentre, el senyor Kasigi Yabu, designat assistent, va preparar la seva espasa, que fou ungida amb aigua cristalina. La dama Toda, llavors, va prendre el ganivet que reposava davant seu, va desenvainar-lo i el va creuar damunt la vaina, dibuixant la creu a la que resaria en aquest moment final. En acabat, va fer un imperceptible gest d'assentiment envers l'espasa que lord Yabu li va mostrar, acceptant-la així com a bona per a l'ocasió. Amb aquell gest lord Kasigi Yabu va situar-se al seu lloc, amb l'espasa presta i determinació als ulls, mentre la dama Mariko Toda prenia el ganivet amb ambdues mans, fent-lo girar lentament envers ella, a l'alçada del seu coll...

P.d.1: Adaptació lliure d'una escena de Shogun, de James Clavell.
P.d.2: Me n'havia oblidat, però, dedicat a lady pren-te-una-pastilla-que-et-farà-samurai... :P XD

2525

2008-12-22T04:30:00.000-08:00

Avui, en homenatge a cert blogger amant dels robots, la tecnologia i el futur... 2525! Què ens depararà el demà? No ho sé, però m'agradaria pensar que no ho engegarem tot a rodar. Que encara serà possible estirar-se damunt l'herba d'un prat perdut, sentint tant sols pardals i grills. Que encara es podrà somriure mirant als ulls a una persona mentre li dius "t'estimo". Que seguirem tinguent aquest racó d'univers que anomenem Terra... Seria bonic, oi?

http://es.youtube.com/watch?v=RxG6g6eN6lY

"In the Year 2525" (Zager & Evans, 1969)

In the year 2525
If man is still alive
If woman can survive
They may find

In the year 3535
Ain't gonna need to tell the truth, tell no lie
Everything you think, do and say
Is in the pill you took today

In the year 4545
You ain't gonna need your teeth, won't need your eyes
You won't find a thing to chew
Nobody's gonna look at you

In the year 5555
Your arms hangin' limp at your sides
Your legs got nothin' to do
Some machine's doin' that for you

In the year 6565
You won't need no husband, won't need no wife
You'll pick your son, pick your daughter too
From the bottom of a long glass tube

In the year 7510
If God's a-coming, He oughta make it by then
Maybe He'll look around Himself and say
"Guess it's time for the judgement day"

In the year 8510
God is gonna shake His mighty head
He'll either say "I'm pleased where man has been"
Or tear it down, and start again

In the year 9595
I'm kinda wonderin' if man is gonna be alive
He's taken everything this old earth can give
And he ain't put back nothing

Now it's been ten thousand years
Man has cried a billion tears
For what, he never knew
Now man's reign is through

But through eternal night
The twinkling of starlight
So very far away
Maybe it’s only yesterday

Origami a la catalana!

2008-12-19T01:15:00.000-08:00

En aquests temps que corren, cal reinventar els clàssics. Avui, reinventem el caganer del pesebre! Caganer de paper, per a que els nanos el construeixin en familia, sense por a "cagar-la"!
XD

Com l'aigua

2008-12-18T06:49:00.001-08:00

Ahir, per seguir amb el ritme de la setmana, vam fer pica-pica per dinar... i sopar de la feina! Tot plegat molt divertit! Però no us parlaré de les parides que vam fer, sinó de la festa de després. Vam anar a Le Kasbah, local de la Barceloneta als peus del Museu d'Història de Catalunya. La sorpresa va ser trobar-hi en viu (i de gratis) un concert dels Black Gandhi. Vam bellugar els ossos a ritme de latin reggae! I això no és tot, pel que sembla el concertillo va ser un èxit tant gran, que repetiran cada dijous a partir de l'any que ve!

Si mai hi aneu potser ens hi trobem!
:D

PREVIEW: http://es.youtube.com/watch?v=YPQiV73Wtiw

A les teves mans

2008-12-17T08:45:00.000-08:00

Ja és teu.
Ras i curt.
És a les teves mans.

;)

Bola de vidre

2008-12-16T06:45:00.000-08:00

Avui, havent begut de més al pica pica de la feina, em miro en una bola de vidre. M'entretinc mirant com s'estiren les formes. Em busco a l'altre costat. Ric rialles deformades, corbades, i em busco amb ulls desenfocats. M'obserbo, m'estudio, em critico d'amagat... I torno a riure. I el món està a les meves mans. I sento que podria trencar-lo. I allà estic jo, al mig del món, a les meves mans. Em tinc a mi, damunt la mà, i em sento poderòs. Soc meu, i de mi puc fer-ne el que vulgui. De mi i del meu petit regne esfèric, transparent, fràgil, de vidre... Talment com els teus ulls.

Ampolles de la vida

2008-12-15T01:47:00.000-08:00

L'altre dia vaig rebre aquesta imatge en una de les habituals cadenes d'emails. Un original reflexe de la vida humana. Encara que no deixa de ser un xic trist. Com el cap de setmana, passat per aigua, que m'ha deixat gris a mi. Les 3 coses que volia fer entre divendres i dissabte es van suspendre, i malhauradament, la combinació ha estat nefasta per al meu estat d'ànim. Resumint: Tinc un dia fred, d'aquells que et retorcen els ossos amb dits de glaç. Tinc un dia gris, on no hi sol capaç d'enretirar les tenebres. Tinc un dia trist, on cada gota de pluja podria ser una llàgrima.

Bé, potser aquesta nit bufa el vent del nord, i demà, m'aixeco amb un sol radiant al cor...

Avatars

2008-12-12T13:00:00.000-08:00

Quan el món real no omple les expectatives, pots fugir als mons virtuals...

Pots transformar el teu ser en un torrent inaturable de bits que, a velocitats vertiginoses, creui la xarxa cercant EL lloc i EL moment. Pots expandir la teva ment, i deixar que prengui la forma del teu jo més místic. Pots beure del coneixement de milions de ments connectades. Sentir els milions de paraules que neixen a cada milèssima de segon. Pots estirar segons fins a l'infinit, trenar-los i penjar-te'ls del coll com a amulets. Dominar la matèria, l'espai i el temps. Potser sí que ens falta ben poc per ser Déus. Per ara conforma't en triar el teu avatar, però no dubtis de que serà tansols l'herald de la teva arribada...

Que els teus dits volin prestos damunt el teclat, amic!

Noctàmbuls al paradís

2008-12-11T01:22:00.000-08:00

Fa una lluna radiant, però no bufa la son per a tothom. La temperatura baixa i segueix baixant, absorbida per neons vells. Trencant silencis, s'alcen els que no dormen, i poc a poc, s'obren milers d'ulls negres. Uns pocs espien llibres polsegosos. N'hi ha que es conecten a la realitat via USB. Alguns ressegueixen carrers deserts. D'altres busquen els flaixos i les estridències rítmiques de sales prohibides. Molts resten sols, però d'altres s'ajunten seguint els ritus de la nit, invocant el crit. Tots senten com la demència els embriaga, i en el fons, riuen mentre veuen la catatònia dels dorments. Portes la marca de Selene? No te l'amaguis! Beu-te la densa foscor i pren-ne els dons. Son pocs els escollits... Benvingut a la nit!

p.d.: Avui dedicatòria a la nit i als que, ara mateix (matí), estan dormint.
;)